Temps d'abandó

Vivíem una vida feixuga i plena, al poble. Treballàvem de sol a sol, en una labor dura com cap altra on, tots i cadascun dels integrants de cada família, tenien el seu rol determinat. Sense rellotge, allargàvem el temps per a converses, jocs, trobades al voltant del foc o passejades. Conreàvem la terra, guardàvem el bestiar i, com a torna, érem recompensats amb els millors fruits: viandes i abric; però mai en abundor, només el just i necessari per a viure austerament. Espavilàvem investigant possibilitats, cercant guanys extres que permetessin de fer unes compres minses, bàsicament roba per vestits o eines per proveir casa de l'indispensable. Vivíem amb molt poc, ho espremíem i no quedaven deixalles. L'ambició permetia albirar lleugers progressos, molt lents, aprofitant els avenços que podíem abastar.

En un poble petit de muntanya, no hi ha veïns sinó família. Quan algú tenia una necessitat per cobrir, tots ens arremangàvem a ajudar sense preguntar. En temps de segar, tots érem colla. Començàvem per un tros i, a cap veí se li acudia de fer res més, fins a enllestir tots els trossos. I així passava en totes les feines gruixudes, era la única possibilitat d'assolir-les. La mestra ensenyava a canalla de totes les edats, el capellà era un més de nosaltres, l'alcalde havia de ser el més espavilat i l'usurer era l'única possibilitat d'emprar diners, arriscant terres i possessions.

Van arribar els anys seixanta i la llei va canviar el destí dels pobles petits. Titllant-los de pobres i endarrerits, obligaren el trasllat dels seus mestres i capellans. Els nens haurien de fer hores de viatge per anar a escola, o restarien interns en col·legis desafectes lluny de casa. La cohesió d'aquests pobles es va esberlar, als veïns els llevaren la possibilitat de triar el seu destí. L'engranatge industrial i de serveis precisava obrers i el futur només bategava en ciutats grans o mitjanes, a sopluig de fàbriques i indústries.

La terra esdevindria erma, la casa tancada i la vida buida. Renunciant a la llum, marxàrem cap a terres desconegudes, obligats a començar de nou. Ben segur que el camí hauria estat el mateix si l'haguérem pogut triar, si hagués estat decisió pròpia, però la imposició ens va tornar desarrelats i el nostre esperit lliure va quedar atrapat entre les quatre parets d'un pis petit en una gran barriada, alimentant d'anhels un record. No renegaríem de la misèria ni de l'absència de futur, només enyoraríem les arrels que no havia estat possible trasplantar.