Cercador
Tàrrega-Barcelona: una gimcana.
Un relat de: estinclells- Compartir:
Tàrrega-Barcelona: una gimcana.
No pots anar a Barcelona amb tren! -Diu la veïna- tarda més que quan el van fer, unes tres hores i mitjà, amb sort. Tampoc amb el cotxe vell. Millor amb el cotxe de línia.
La Teresina i jo amb el cotxe de línia arribarem al cap i casal de Catalunya. Massa tard ja ha marxat. Agafem el polo que compleix les normes de contaminació i té l’etiqueta. Primer nivell aconseguit. Una entrada tranquil.la a la Diagonal.
Aparcar el cotxe. No tenim cap de les apps. Un pàrquing molt car. Solució zona universitària. Segon nivell aconseguit.
Entrem al metro de Palau i traiem la que pensem que és una T-10. Entro jo i la meva amiga no pot passar. No tenim 10 viatges? Què passa?
Un vianant ve pel darrera i li demanem auxili. Porta auriculars i una motxilla negra. Parla en anglès. Amb un gest considerat treu una targeta i la passa per les màquines i la Teresina pot entrar. Un bon samarità.
Una parella ens observa i ens explica que no hem tret la targeta correcta, ja que és unipersonal. Si ens esperem mitja hora la podrem fer anar. Acaben l’explicació amenaçant que potser ni podrem sortir a l’arribar a l’estació. El transport públic és diabòlic.
Arribem a l’estació de la plaça Catalunya. Podem sortir. Parlem amb la màquina que ens aconsella treure una targeta familiar de vuit viatges. Ho fem. Pensem en revendre. Ho comentem a un possible client i ens respon que ell és jubilat, per tant té una etiqueta rosa més bé de preu.
Miro la Teresina. Ella també és jubilada. Hem perdut molts punts i diners. Valia més agafar un taxi. Això sí les dues teníem el passaport covid. Tercer nivell aconseguit.
El cambrer que ens va servir el dinar va ser un amor. Agafem l’autobús interurbà sense problemes. Cotxet ecològic i tornem a Tàrrega. La metròpolis és una gimcana. Les persones encantadores. Final del joc.
No pots anar a Barcelona amb tren! -Diu la veïna- tarda més que quan el van fer, unes tres hores i mitjà, amb sort. Tampoc amb el cotxe vell. Millor amb el cotxe de línia.
La Teresina i jo amb el cotxe de línia arribarem al cap i casal de Catalunya. Massa tard ja ha marxat. Agafem el polo que compleix les normes de contaminació i té l’etiqueta. Primer nivell aconseguit. Una entrada tranquil.la a la Diagonal.
Aparcar el cotxe. No tenim cap de les apps. Un pàrquing molt car. Solució zona universitària. Segon nivell aconseguit.
Entrem al metro de Palau i traiem la que pensem que és una T-10. Entro jo i la meva amiga no pot passar. No tenim 10 viatges? Què passa?
Un vianant ve pel darrera i li demanem auxili. Porta auriculars i una motxilla negra. Parla en anglès. Amb un gest considerat treu una targeta i la passa per les màquines i la Teresina pot entrar. Un bon samarità.
Una parella ens observa i ens explica que no hem tret la targeta correcta, ja que és unipersonal. Si ens esperem mitja hora la podrem fer anar. Acaben l’explicació amenaçant que potser ni podrem sortir a l’arribar a l’estació. El transport públic és diabòlic.
Arribem a l’estació de la plaça Catalunya. Podem sortir. Parlem amb la màquina que ens aconsella treure una targeta familiar de vuit viatges. Ho fem. Pensem en revendre. Ho comentem a un possible client i ens respon que ell és jubilat, per tant té una etiqueta rosa més bé de preu.
Miro la Teresina. Ella també és jubilada. Hem perdut molts punts i diners. Valia més agafar un taxi. Això sí les dues teníem el passaport covid. Tercer nivell aconseguit.
El cambrer que ens va servir el dinar va ser un amor. Agafem l’autobús interurbà sense problemes. Cotxet ecològic i tornem a Tàrrega. La metròpolis és una gimcana. Les persones encantadores. Final del joc.
