De tant en tant fabrico enemics

Un relat de: estinclells
De tant en tant fabrico un enemic
Arribo al bar i em demano un cafè exprés. Me’l fan expressament i espero que me’l serveixin amb qualitat i aroma. Hi la colla d’amigues habituals. És el moment del dia més relaxant. Són les deu del matí d’un agost covid-2020.
Comento a la taula que de tant en tant fabrico enemics en privat, fabulo amb personatges que apareixen a la meva vida i que passen a ser enemics que distorsionen la manera de fer habitual i dominant. Fins i tot m’alteren el son i penso com superar l’enutjosa relació absurda. Més que enemic o enemiga son persones que creen desconfiança i posen en alerta.
Recordo que el primer va ser un psiquiatra que em va proposar compartir la fortuna familiar quan un membre amb molt patrimoni va estar ingressat al seu centre. La veritat que hauria pogut viure a cos de rei si hagués acceptat. Va ser una situació clara i ràpida. Però va obrir la caixa dels trons de la desconfiança en l’espècie humana. Després en una empresa, els companys i companyes em van fer el buit fins arruïnar-me l’autoestima. Aquells silencis quan entrava a la sala de reunions eren feridors. Se sentia l’eco de la mala llet que s’hi movia. La fugida va ser providencial, salvadora i efectiva. Però l’inconscient es va esquerdar lentament.
Després han aparegut personatges diversos, no molts, ni amb tanta categoria com els primers. Un amo que no em suportava, una amiga manipuladora, una dona envejosa...Tots i totes elles van aconseguir alterar-me. És un sentiment emprenyador i en certa manera infantil. Però no puc negar que de tant en tant es genera.
També es genera en gent estimada, bons amics i família. Moments ens els quals la seva manera de fer m’incomoda fins a extrems increïbles. Fins i tot arribo a desitjar la seva mort que se’m figura com una lliure acció del destí que espanta el conflicte. He de reconèixer que em doldria i em dol sempre la seva pèrdua. Per tant son les ombres que es mouen al meu voltant i m’ofusquen. Però, per sort, només son petits esclafits que es mouen ràpidament. Intensos, però.
L’última enemiga, una dona que és carbó en el meu imaginari però segurament és pedra preciosa, m’agafa per sorpresa. Pensava que aquest sentiment el tenia superat feia anys. Provo de racionalitzar, de desfer-me d’aquesta malastrugança però ja he perdut dues nits i la cosa va a més. Torno ha estar atrapada en la fabulació més eixorca.
Em porten el cafè. M’arriba l’aroma. Un moment que gaudeixo amb el sucre que es va incorporant al negre fosc de la beguda.
- Poca feina! Diu una de les noies que m’escolta.
Quina frase més sàvia. El sentiment que s’havia anat enarborant es dissolt al mateix temps que el sucre. Me l’empasso lentament i gaudeixo del campanar que va marcant les onze amb el seu galing-galong tranquil·litzant. Vaig a fer feina i a gaudir dels bons moments.




Comentaris

  • Una biografia molt peculiar...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-09-2020 | Valoració: 10


    A més de peculiar, molt interessant i amb imaginació. Bons moments del mes d'agost i amb el Covid-2020.
    I com fabriques els enemics? Supose que imaginant-los... veritat?

    Saluts i cuida't...

    PERLA DE VELLUT

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de estinclells

estinclells

3 Relats

6 Comentaris

642 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99