Tants caps tants barrets

Jo crec que, qui més qui menys, tothom sap el significat d’aquesta frase feta. Però per la meva família també en té un altre de significat, encara més específic. Us ho explico:
El meu oncle tenia una casa de barrets. Ei! vull dir que regentava una botiga on s’hi venien barrets, eh? Però últimament el negoci anava malament, en tenia molts i se’n venien pocs. Llavors va tenir una idea per tal de promocionar la venta. Aprofitant la Festa Major del barri va organitzar una desfilada per recórrer els carrers principals. Va convocar els veïns i els va proposar de lluir cadascú un dels seus barrets. La cosa va caure bé i arribat el dia, les capses amuntonades a la rebotiga es van buidar ràpidament.
Però és clar, al final de la desfilada, tal com s’havia convingut prèviament, els barrets havien de tornar a casa. I en van tornar molts sí, però no pas tots. Com deia el meu oncle: “tants caps tants barrets” i un cop fet el recompte va resultar que quedaven mitja dotzena de caps per descobrir, ja m’enteneu, vull dir que calia saber quins eren i a qui corresponien els caps que encara podien cobrir-se amb els seus barrets.
O sigui que a més de no guanyar ni un duro (és un dir) amb la seva brillant idea, aquesta li havia proporcionat una pèrdua important. I pensa que pensaràs... de nou va convocar una reunió de veïns per demanar possibles solucions: algú va suggerir de posar un anunci al diari local prometent un descompte important (a preu de cost) per la compra del barret a aquell que decidís quedar-se legalment (i amb papers) el que semblava que tant li agradava.
Un altre opinava que el cas s’havia de posar en coneixement de la policia i un altre tenia una nova idea i encara un altre deia que... en fi, ja sabeu, aquí si que es podia aplicar en el seu context habitual, allò de “tants caps tants barrets”,
No és que es fes gaires il•lusions no ell, però abans de no fer res va provar primer allò del diari i sabeu què? Doncs que (sí senyor!) va venir una senyora a arreglar els comptes, tal com va dir ella i excusant-se perquè “se li havia anat del cap” (la idea de tornar-lo, no el capell).
Bé, encara n’havia de recuperar cinc, què més podia fer? Va decidir seguir el segon suggeriment i va informar del robatori a la policia, que, després de renyar-lo merescudament per la seva innocència de no prendre notes d’identificació per controlar la cessió de material, li van prometre que es posarien a la feina.
I va resultar que els policies del barri van ser tan eficients que investigant, investigant, van descobrir una banda juvenil de xicots que es dedicaven a tota classe de furts. Van trobar aquells barrets entre moltes altres coses de les que venien a “manta”. I la botiga del meu oncle es va fer famosa per les notícies aparegudes a la premsa. Qui ho ha havia de dir, oi? Finalment va quadrar allò de “tants caps, tants barrets”. Tots van tornar a casa però no per gaire temps, ja que van ser adquirits (morbosament?) per la nova clientela amant de sortir als diaris.