Tal vegada Lili...

Un relat de: Rafael Soteras i Roca

-Guarra, guarra!

Jo em passejava d'una manera no meditada... entre els barris més marginals de la ciutat. Hi havia personatges de tota mena. Era un veritable espectacle. S'hi mostrava tot allò que algú hauria dit poc elegant. És clar que no cal posar-se pedres al fetge perquè només és precís observar. El fet de tancar-se en una galeria exclusiva només es permet als polítics que sempre volten a tres quarts de quinze.

Jo ja m'havia afartat de tota mena d'espectacles ‘edificants' quan vaig tornar a sentir la mateixa paraula, aquesta vegada repetida amb una gran intensitat:

-Guarra, guarra!

Qui cridava d'aquesta manera tan desconsiderada era un home de mitjana edat, devia tenir sobre uns quaranta anys, portava els cabells mal endreçats, escabellats, i a més a la cara hi tenia una ferida.

-Guarra!, encara repetí i desaparegué enmig de la foscor d'una porta molt desfeta pel pas del temps, i també per altres històries.

Jo m'hi vaig acostar. Haig de reconèixer que tenia un pèl de curiositat que em va fer vèncer totes les pors, però no vaig poder descobrir res perquè el silenci sempre és la resposta evident a totes les preguntes que hom es fa, sobretot si no hi ha qui pugui respondre.
Em vaig acostar a l'objecte de l'atac... una dona que no hi havia cap manera per poder-la descriure bé... Negra?, blanca?... tant podia ser una cosa com l'altra... Ella no deia res, semblava mig absent... ensenyava mig pit com qui ensenya la pròpia mercaderia... Jo com si estigués mig distret li vaig començar a parlar...

-T'han atacat...
-No res, això passa cada dia... però vols alguna cosa?, jo et faria un preu molt especial...
-No em coneixes...
-Tant se val, tothom és igual, tothom peca del mateix...

La vaig deixar d'una manera sobtada sense encomanar-me ni a Déu ni tampoc al diable. Però camí de casa hi tornava a pensar. Aquell personatge tenia una mena d'imant. No eren les pròpies paraules les que em feien meditar. És veritablement una altra cosa... que no es pot explicar de cap manera. A vegades et trobes amb algú que si féssim una profunda meditació arribaríem a la conclusió que no pot ser que el dit personatge ens atregui.

El dia següent tenia un compromís amb una amiga: la vaig deixar amb la paraula a la boca i vaig córrer en cerca de la noia de la vida...

Ara ja sabia que es deia Lili, però no era alemanya ni per casualitat. Li vaig donar una mica de diners i em va portar a una habitació més bruta que la tinya: hi corrien tot de bestioles per terra. A més si deixaves una mica de respirar, se sentien uns crits de dona.

Jo em vaig despullar mentre ella feia exactament el mateix. Llavors de sobte em vingueren a la memòria uns actes feministes de fa un any. Jo, valent, en aquella ocasió havia fet unes declaracions molt a favor de la dona i també en contra de totes aquelles que es venen per diners... i precisament ara, no sabia com ni perquè, estava fent exactament el contrari de tot allò que havia declarat. Els humans som així de ximples. Moltes vegades ens omplim de paraules curulles de bona voluntat... que després es transformen en un no-res. Li vaig contemplar els pits a Lili i el cos... Ja no vaig continuar...

-Què et passa -em digué, desconcertada.
-No res, no res. Penso.
-Tens pensaments maliciosos, no?
-Tot el contrari.
-Per què?
-Cal que els digui.
-Tu mateix... No ets lliure?
-Això precisament diuen els qui ostenten el poder.

I mentre deia això li contemplava l'esplendorós entrecuix. M'hi vaig acostar encara més mentre amb les mans li acariciava els pits, però li vaig fer un gest de rebuig...

-No tens el dia...
-Ni la nit, ni la tarda, ni res de res...
-Filosofes?
-No ho sé... A vegades cal ser rebel
-Filosofes...
-Tornem-hi que no ha estat res...
-Parla...
-Et faré la mateixa cantarella... recordo...
-Doncs, si vols recorda, però no em facis perdre el temps...
-Ja surt el negociant, no ets una altra cosa?
-La senyora de la vida...
-La senyora marquesa de la vida...
-No vols treballar-me el cos?
-Em faràs sortir de polleguera... Tu tens un cos excel·lent, et faria fer tots els experiments possibles i gairebé impossibles...

M'hi vaig tornar a arramblar, però aquesta vegada li tocava el cul sense cap embut ni deferència. Potser m'imaginava al costat de la meva pròpia amant i per això mateix tenia molt cura a no fer-li mal... Li vaig fer girar el cos i no em va preocupar que tingués l'entrecuix al descobert perquè allò que m'importaven eren els ulls.

-No t'ho creuràs, però em fa mal això d'haver de pagar...
-Què dius ara... No hi toques?
-Possiblement, potser m'ha fet mal això d'acostar-me en unes reunions que diuen ser de feministes. Acabes pensant que ets el diable... i que possiblement ets un assassí potencial.
-Acabaràs malament.
-Això dic jo... acabaré malament, però si no pago...
-Et diria que d'alguna cosa haig de viure...
-Caldria viure de l'aire del cel.

Per desena vegada la vaig obligar a girar-se al damunt del llit i li vaig tocat amb les mans l'entrecuix i també els pits, però vaig acabar aturant-me en els seus ulls perquè al capdavall era una persona. Volia que es tapés les vergonyes i ella em cridà:

-M'has tocat tot el cos però no has fet l'amor.
-El tens excel·lent.
-Ja ho has dit abans...
-Doncs, repeteixo, que t'hauries de donar per satisfeta...
-No hauria d'anar al revés?
-Jo em pensava que en aquestes qüestions hi hauria d'haver una entesa...
-En aquest terreny on trepitges no hi ha mai entesa....
-Doncs si cal que et trepitgi, jo m'hi nego.
-Per què?
-Sempre que hi ha una dependència guanya aquell que és més fort...
-Doncs en aquest sentit jo no podré mai, mai, ho entens?

La vaig deixar amb la paraula a la boca mentre em tornava a mostrar tot el cos i també el bell cul. De lluny gairebé vaig estar a punt de tornar-hi. Ella era una bella puta, però jo em negava a pensar ni a dir aquesta trista paraula, perquè la dita Lili tenia un encant tan especial com la més esplendorosa de les princeses.

Jo de lluny me la tornava a imaginar com fan tots els enamorats de la lluna i de tot el reguitzell de planetes. A casa em tornava a imaginar de bell nou tota la corrua de paraules... que jo havia dit i ella m'havia contestat sense cap remei.

No em va importar que gairebé se'm passegessin per sobre tota una corrua de bestioles, per mi la immensa puta ja havia perdut la dita paraula per transformar-se en el bell contrari.

A casa meva vaig tancar els ulls, em vaig estirar al llit i poc a poc i bellament em vaig anar despullant sense cap mena de mania, mentre me la imaginava al meu costat. No era gens blanca ni tampoc negra i entre les dues cames se li dibuixava un triangle negre com la nit i a tocar de la llum del dia. Tenia els ulls verds com l'herba, però entremig se li endevinaven uns contrallums rosats. Els pits els tenia flonjos com si fos un esplèndid coixí que em fos donat des del setè cel. Les cames, que no eren gaire primes, tenien totes les excel·lències d'unes bellíssimes sinuositats... i les mans m'assenyalaven el camí que indubtablement hauré d'emprendre. També em vaig fixar en la seva esquena negra, però que tenia uns detalls blancs copiats de l'ivori... i en un indret gairebé inassequible, és a dir molt proper al triangle de la vida, hi havia un petit cor, tatuat, però que a poc a poc s'anà engrandint com si fos un veritable miracle, perquè els tatuatges no es mouen... i aquell es movia.

De sobte vaig recordar la paraula "guarra" i aquell personatge desconsiderat que repetidament l'havia amenaçat. De pressa i corrents vaig fer el camí invers. Vaig voler sortir a la llum del dia despullat, per per uns segons m'ho vaig prendre com un inconvenient... encara que mentre corria per mitja ciutat vaig desitjar fortament que desapareguessin les putes i que fossin trastocades en una altra cosa, simplement, perquè l'amor no hauria de tenir mai preu... encara que també s'hauria de dir d'una altra manera: perquè sempre més fos necessari pagar el preu de donar-se als altres sense res a canvi...




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Soteras i Roca

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104619 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Biografia:
ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es