Tal vegada Lili...

-Guarra, guarra!

Jo em passejava d'una manera no meditada... entre els barris més marginals de la ciutat. Hi havia personatges de tota mena. Era un veritable espectacle. S'hi mostrava tot allò que algú hauria dit poc elegant. És clar que no cal posar-se pedres al fetge perquè només és precís observar. El fet de tancar-se en una galeria exclusiva només es permet als polítics que sempre volten a tres quarts de quinze.

Jo ja m'havia afartat de tota mena d'espectacles ‘edificants' quan vaig tornar a sentir la mateixa paraula, aquesta vegada repetida amb una gran intensitat:

-Guarra, guarra!

Qui cridava d'aquesta manera tan desconsiderada era un home de mitjana edat, devia tenir sobre uns quaranta anys, portava els cabells mal endreçats, escabellats, i a més a la cara hi tenia una ferida.

-Guarra!, encara repetí i desaparegué enmig de la foscor d'una porta molt desfeta pel pas del temps, i també per altres històries.

Jo m'hi vaig acostar. Haig de reconèixer que tenia un pèl de curiositat que em va fer vèncer totes les pors, però no vaig poder descobrir res perquè el silenci sempre és la resposta evident a totes les preguntes que hom es fa, sobretot si no hi ha qui pugui respondre.
Em vaig acostar a l'objecte de l'atac... una dona que no hi havia cap manera per poder-la descriure bé... Negra?, blanca?... tant podia ser una cosa com l'altra... Ella no deia res, semblava mig absent... ensenyava mig pit com qui ensenya la pròpia mercaderia... Jo com si estigués mig distret li vaig començar a parlar...

-T'han atacat...
-No res, això passa cada dia... però vols alguna cosa?, jo et faria un preu molt especial...
-No em coneixes...
-Tant se val, tothom és igual, tothom peca del mateix...

La vaig deixar d'una manera sobtada sense encomanar-me ni a Déu ni tampoc al diable. Però camí de casa hi tornava a pensar. Aquell personatge tenia una mena d'imant. No eren les pròpies paraules les que em feien meditar. És veritablement una altra cosa... que no es pot explicar de cap manera. A vegades et trobes amb algú que si féssim una profunda meditació arribaríem a la conclusió que no pot ser que el dit personatge ens atregui.

El dia següent tenia un compromís amb una amiga: la vaig deixar amb la paraula a la boca i vaig córrer en cerca de la noia de la vida...

Ara ja sabia que es deia Lili, però no era alemanya ni per casualitat. Li vaig donar una mica de diners i em va portar a una habitació més bruta que la tinya: hi corrien tot de bestioles per terra. A més si deixaves una mica de respirar, se sentien uns crits de dona.

Jo em vaig despullar mentre ella feia exactament el mateix. Llavors de sobte em vingueren a la memòria uns actes feministes de fa un any. Jo, valent, en aquella ocasió havia fet unes declaracions molt a favor de la dona i també en contra de totes aquelles que es venen per diners... i precisament ara, no sabia com ni perquè, estava fent exactament el contrari de tot allò que havia declarat. Els humans som així de ximples. Moltes vegades ens omplim de paraules curulles de bona voluntat... que després es transformen en un no-res. Li vaig contemplar els pits a Lili i el cos... Ja no vaig continuar...

-Què et passa -em digué, desconcertada.
-No res, no res. Penso.
-Tens pensaments maliciosos, no?
-Tot el contrari.
-Per què?
-Cal que els digui.
-Tu mateix... No ets lliure?
-Això precisament diuen els qui ostenten el poder.

I mentre deia això li contemplava l'esplendorós entrecuix. M'hi vaig acostar encara més mentre amb les mans li acariciava els pits, però li vaig fer un gest de rebuig...

-No tens el dia...
-Ni la nit, ni la tarda, ni res de res...
-Filosofes?
-No ho sé... A vegades cal ser rebel
-Filosofes...
-Tornem-hi que no ha estat res...
-Parla...
-Et faré la mateixa cantarella... recordo...
-Doncs, si vols recorda, però no em facis perdre el temps...
-Ja surt el negociant, no ets una altra cosa?
-La senyora de la vida...
-La senyora marquesa de la vida...
-No vols treballar-me el cos?
-Em faràs sortir de polleguera... Tu tens un cos excel·lent, et faria fer tots els experiments possibles i gairebé impossibles...

M'hi vaig tornar a arramblar, però aquesta vegada li tocava el cul sense cap embut ni deferència. Potser m'imaginava al costat de la meva pròpia amant i per això mateix tenia molt cura a no fer-li mal... Li vaig fer girar el cos i no em va preocupar que tingués l'entrecuix al descobert perquè allò que m'importaven eren els ulls.

-No t'ho creuràs, però em fa mal això d'haver de pagar...
-Què dius ara... No hi toques?
-Possiblement, potser m'ha fet mal això d'acostar-me en unes reunions que diuen ser de feministes. Acabes pensant que ets el diable... i que possiblement ets un assassí potencial.
-Acabaràs malament.
-Això dic jo... acabaré malament, però si no pago...
-Et diria que d'alguna cosa haig de viure...
-Caldria viure de l'aire del cel.

Per desena vegada la vaig obligar a girar-se al damunt del llit i li vaig tocat amb les mans l'entrecuix i també els pits, però vaig acabar aturant-me en els seus ulls perquè al capdavall era una persona. Volia que es tapés les vergonyes i ella em cridà:

-M'has tocat tot el cos però no has fet l'amor.
-El tens excel·lent.
-Ja ho has dit abans...
-Doncs, repeteixo, que t'hauries de donar per satisfeta...
-No hauria d'anar al revés?
-Jo em pensava que en aquestes qüestions hi hauria d'haver una entesa...
-En aquest terreny on trepitges no hi ha mai entesa....
-Doncs si cal que et trepitgi, jo m'hi nego.
-Per què?
-Sempre que hi ha una dependència guanya aquell que és més fort...
-Doncs en aquest sentit jo no podré mai, mai, ho entens?

La vaig deixar amb la paraula a la boca mentre em tornava a mostrar tot el cos i també el bell cul. De lluny gairebé vaig estar a punt de tornar-hi. Ella era una bella puta, però jo em negava a pensar ni a dir aquesta trista paraula, perquè la dita Lili tenia un encant tan especial com la més esplendorosa de les princeses.

Jo de lluny me la tornava a imaginar com fan tots els enamorats de la lluna i de tot el reguitzell de planetes. A casa em tornava a imaginar de bell nou tota la corrua de paraules... que jo havia dit i ella m'havia contestat sense cap remei.

No em va importar que gairebé se'm passegessin per sobre tota una corrua de bestioles, per mi la immensa puta ja havia perdut la dita paraula per transformar-se en el bell contrari.

A casa meva vaig tancar els ulls, em vaig estirar al llit i poc a poc i bellament em vaig anar despullant sense cap mena de mania, mentre me la imaginava al meu costat. No era gens blanca ni tampoc negra i entre les dues cames se li dibuixava un triangle negre com la nit i a tocar de la llum del dia. Tenia els ulls verds com l'herba, però entremig se li endevinaven uns contrallums rosats. Els pits els tenia flonjos com si fos un esplèndid coixí que em fos donat des del setè cel. Les cames, que no eren gaire primes, tenien totes les excel·lències d'unes bellíssimes sinuositats... i les mans m'assenyalaven el camí que indubtablement hauré d'emprendre. També em vaig fixar en la seva esquena negra, però que tenia uns detalls blancs copiats de l'ivori... i en un indret gairebé inassequible, és a dir molt proper al triangle de la vida, hi havia un petit cor, tatuat, però que a poc a poc s'anà engrandint com si fos un veritable miracle, perquè els tatuatges no es mouen... i aquell es movia.

De sobte vaig recordar la paraula "guarra" i aquell personatge desconsiderat que repetidament l'havia amenaçat. De pressa i corrents vaig fer el camí invers. Vaig voler sortir a la llum del dia despullat, per per uns segons m'ho vaig prendre com un inconvenient... encara que mentre corria per mitja ciutat vaig desitjar fortament que desapareguessin les putes i que fossin trastocades en una altra cosa, simplement, perquè l'amor no hauria de tenir mai preu... encara que també s'hauria de dir d'una altra manera: perquè sempre més fos necessari pagar el preu de donar-se als altres sense res a canvi...