Submergida

Encenc la llum de la tauleta de nit. El meu cor batega fort i ràpid, el sento, em molesta… No puc dormir. Quan callaran aquí dins els meus problemes, les meves preocupacions? No necessiten descansar? Jo sí, d’elles, dels altres, de mi.
L’avorriment, em posseeix, l’angoixa m’envolta i mirant a terra no trobaré solucions.
Glup, glup, glup... Amb cement als peus em llencen a l’aigua, els meus enemics, l’odi, la tristesa, l’ estrès.
Allà com qui llegeix un anunci al diari, veig passar la meva vida, de manera molt fugaç. Així, submergida a milers de metres el mig del mar, m’entristeixo per haver abandonat, per rendir-me, per no enfrontar-me i deixar que tot això reforces el cement que ara poc a poc s’esquerda i deixa que amb un somriure d’esperança i de noves oportunitats, suri. Respiro, respira.