Cercador
Molt a prop
Un relat de: arairam- Compartir:
Vertical, ràpid i silenciós. Així està sent el recorregut de la meva última llàgrima. I com en aquelles pel•lícules on tot va malament, aquí també sonen violins, però són els de la ràdio, Vivaldi m’acompanya…Tot i que la veritable companyia prové de l’escalfor de la seva mà. Aquest era el pacte i així ho està complint.
La llum de la lluna ens il•lumina, no tinc por, mai he tingut por amb ell al meu costat, tot i que sé que estic apunt de perdre’l, segueixo somrient, jo i ell. «No paris de somriure, no ho facis mai.» Aquest és el meu últim consell, no vull, intento impedir-ho, però les meves parpelles tenen més força, i m’hi nego, vull resistir-me sé que aquest serà la últim cop que tanco els ulls i també l’última vegada que el veig allà, simulant que tot va bé. Però, què és això? És veritat el que estic veient? Em veig estirada al llit, està plorant sobre meu, em petoneja el rostre, les mans. El foc a terra té més vida que jo, s’ha acabat. Ell segueix plorant, ara crida, mai l’havia vist així. Però, on va? Em deixa sola, ha sortit corrents.
Estic desesperat, mira-la, el seu cos està acomiadant-se del món i encara té forces per somriure. No vull que cregui que estic trist, però sé que en les nostres mirades ens estem declarant l’amor etern, és màgic. Com pot semblar tan plena d’esperança? La respiració se’m trenca, s’atura en sec. Ha tancat els ulls, no, no pot ser. Adéu, somriure, ho faré. Ara que no em veu, que no em sent, puc alliberar-me, ploro. Creia que jo marxaria primer, mai ho hagués imagina’t així. És dolor el que sento, necessito marxar d’aquí, m’estic ofegant. Surto corrents.
-On va? Perquè deu córrer tant? Ha agafat la bicicleta i està seguint el riu, no crec que tingui valor per tornar allà.
-Tornaré allà, només així podré recordar-la per sempre, si agafo la bicicleta arribaré abans.
-Ha pujat a dalt de tot, ho ha recordat, i no m’equivocava el sento molt a prop.
-Ara ho entenc, quan va emmalaltir ella em va dir: «Això s’acabarà, quan passi puja a la Torre Eiffel i acomiada’t de mi allà dalt, t’esperaré». La noto, ets aquí oi? T’estimo.
-Sóc aquí, sempre hi seré.
La llum de la lluna ens il•lumina, no tinc por, mai he tingut por amb ell al meu costat, tot i que sé que estic apunt de perdre’l, segueixo somrient, jo i ell. «No paris de somriure, no ho facis mai.» Aquest és el meu últim consell, no vull, intento impedir-ho, però les meves parpelles tenen més força, i m’hi nego, vull resistir-me sé que aquest serà la últim cop que tanco els ulls i també l’última vegada que el veig allà, simulant que tot va bé. Però, què és això? És veritat el que estic veient? Em veig estirada al llit, està plorant sobre meu, em petoneja el rostre, les mans. El foc a terra té més vida que jo, s’ha acabat. Ell segueix plorant, ara crida, mai l’havia vist així. Però, on va? Em deixa sola, ha sortit corrents.
Estic desesperat, mira-la, el seu cos està acomiadant-se del món i encara té forces per somriure. No vull que cregui que estic trist, però sé que en les nostres mirades ens estem declarant l’amor etern, és màgic. Com pot semblar tan plena d’esperança? La respiració se’m trenca, s’atura en sec. Ha tancat els ulls, no, no pot ser. Adéu, somriure, ho faré. Ara que no em veu, que no em sent, puc alliberar-me, ploro. Creia que jo marxaria primer, mai ho hagués imagina’t així. És dolor el que sento, necessito marxar d’aquí, m’estic ofegant. Surto corrents.
-On va? Perquè deu córrer tant? Ha agafat la bicicleta i està seguint el riu, no crec que tingui valor per tornar allà.
-Tornaré allà, només així podré recordar-la per sempre, si agafo la bicicleta arribaré abans.
-Ha pujat a dalt de tot, ho ha recordat, i no m’equivocava el sento molt a prop.
-Ara ho entenc, quan va emmalaltir ella em va dir: «Això s’acabarà, quan passi puja a la Torre Eiffel i acomiada’t de mi allà dalt, t’esperaré». La noto, ets aquí oi? T’estimo.
-Sóc aquí, sempre hi seré.