Cercador
Sota el bon monstre groc
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Quan la dona s'hi asseia amb el platet ple d'aquells fruits secs que semblaven cagallons, ella s'hi atansava de seguida. Que la convidés a una, dues, màxim dues i mitja de les llavors que contenien, més no, un cop xascades les clofolles. Cacauets. Rient, li deia Cacaueta. La gata d'ulls blau pur amb un estel a dins cadascun gaudia amb el so d'aquell nom, miolava com a resposta i intentant imitar-lo. Tot seguit abaixava el cap i menjava. Aquella quantitat. De més, mai, no en feia cas.
Es trobaven cada dia de febrer feia uns quants anys. Es trobaven sota aquella mena de núvol amb pota gruixuda que desprenia una aroma que no marejava sinó que embriagava fins el punt de tenir-les enamorades d'estar-s'hi, anciana i felina. El contrast del 'bon monstre' (així l'àvia havia definit l'arbre florit a una néta mentre el feia protagonista d'un dels contes que inventava) amb la peluda gata blanca i la dona canuda i rinxolada que sempre vestia de blanc l'havia pintat i poetitzat un artista abans de fugir cap a... El quadre restà a l'habitacle temps i temps...
Transcorregueren uns quants febrers. Alguns acabant en senar, molts en parell.
Una constructora pietat zero, de cop, eliminà la mimosa en esponerosa floració. Només dues boletes s'envolaren cap a un univers mimós, amorós: eren la dona i la gata que, al mateix temps, havien fet el traspàs aquell darrer dia de febrer també en ídem.
Quedà, encara molt i molt, aquella pintura d'elles i del gran vegetal encarada cap on havia crescut, passat a ocupar per altius grisos pisos que es creien amb encisos i que havien usurpat l'encant.
Es trobaven cada dia de febrer feia uns quants anys. Es trobaven sota aquella mena de núvol amb pota gruixuda que desprenia una aroma que no marejava sinó que embriagava fins el punt de tenir-les enamorades d'estar-s'hi, anciana i felina. El contrast del 'bon monstre' (així l'àvia havia definit l'arbre florit a una néta mentre el feia protagonista d'un dels contes que inventava) amb la peluda gata blanca i la dona canuda i rinxolada que sempre vestia de blanc l'havia pintat i poetitzat un artista abans de fugir cap a... El quadre restà a l'habitacle temps i temps...
Transcorregueren uns quants febrers. Alguns acabant en senar, molts en parell.
Una constructora pietat zero, de cop, eliminà la mimosa en esponerosa floració. Només dues boletes s'envolaren cap a un univers mimós, amorós: eren la dona i la gata que, al mateix temps, havien fet el traspàs aquell darrer dia de febrer també en ídem.
Quedà, encara molt i molt, aquella pintura d'elles i del gran vegetal encarada cap on havia crescut, passat a ocupar per altius grisos pisos que es creien amb encisos i que havien usurpat l'encant.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440468 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com