Cercador
Sortint del test
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era darrere una clapa de borratja florida, blanca, en aquell camp primaveralíssim.
La nena havia estat fent un ram per a l'àvia. Havia, també, pres flors d'aquelles herbàcies i les havia introduïdes al panet que duia per berenar. Feia calor. El tros de xocolata dins el pa tou estava força desfet, la borratja hi quedava enganxada. Per a la Gessamí, el tast esdevenia diví.
-Uummm!
S'estava asseguda entre l'esclat estacional somrient a cada bri d'aire càlid que la resseguia fins el cor.
De cop...dos triangulets negres, més avall, on finava l'àrea de borratges immaculades. Només alguna mata en mostrava de blau-lilós. La Gessamí, encuriosida, s'alçà, travessà l'extensió silvestre obrint-se pas delicadament.
Trobà un test de terrissa escrostonat i esberlat, de mida mitjana.
-Oooh!
Les dues formes geomètriques menudes eren dos acabaments de caparró de gat infant tinyós i famèlic, tafaner, que va fer un saltiró per baixar del recipient on capriciosament s'havia entaforat per tornar...on? La mare i els germans...havien desaparegut feia unes quantes -massa-llunes. Va miolar mirant la nena, apropant-s'hi per jugar-hi o fugir potetes ajudeu-me, no ho tenia clar. Però la gana encara manava més. S'hi acostà fent ús d'un imposat atrevir-se envers l'actitud espantadissa, arriscant-se a confiar.
-Oooh!-exclamà per segon cop la nena, en veure'l sencer, tan bufó però desnerit, tot mirada i orelles. Els ulls havien pres el to lilenc-blavós de la borratja menys abundosa curiosament gairebé absent, substituïda pel predomini de la varietat ben clara.
La Gessamí es va encisar amb el gatet. El gatet va sentir una agradable seducció davant l'ànima amable. Va deixar-se agafar.
-T'hauré de netejar aquestes lleganyotes, mixet. I el musell, que està brutet, una mica. Eiii...tens pucetes! No et preocupis. Véns amb mi. La iaia pagarà el veterinari. És clar que aleshores...li diré que sigui ella qui et posi el nom. El meu el va triar, també: Gessamí.
Li va tocar la panxolina. Budells buits. El va posar a terra. L'animal va arquejar el llom. Li va resseguir. Es va aturar al clatell i des d'allà, amb un dit, anava i tornava fins el nas, massatge que va fer ronxar el gat.
-Va! Marxem! El cel vol regalar aigua!
Un núvol amb forma de drac serpejant s'obscuria. Gotasses, cercles al camí de terra, pigant-lo.
-Sembla un sender galàctic! Correm! En cauen més! No vull que et refredis!
Faltava poc per ser a lloc, a cala àvia, que ja estava mirant pel balcó amb cert aire preocupat. Aquell 'garden' abandonat implorà, com cada vegada, que la Gessamí s'aturés, magnetitzada per la petició de la buguenvíl·lea darrere vidres desatesos. Pujava, desitjosa de llibertat, embolicada en plàstic resistent per mantenir-la en una escalfor que l'únic que aconseguia era immiscir-se en una atmosfera ja prou pesant i sobrera. La planta desprenia alè de patiment, anhelava el petament d'aquella nosa opressora. La llenyosa creixia el que podia, salvatge de mena. Supervivent. Quant feia que no era regada? Sort de goteres, humitat, del plorar, del baf.
-Ha de ser avui i...ara.
El gatet va emetre un mèu corroborador. La Gessamí va collir una pedra, la va llençar amb força contra el cristall empresonador. Encert. El so de trencadissa es va confondre amb un tro.
-Amb les superxiruques no prendré cap mal, amb tanta esmicolada. Som-hi!
Saltà dins l'espai farcit de vegetació putrescent i morta. El test amb la buguenvíl·lea...el podria dur el tros que mancava?
-Sí.
El va dir ella, el va dir el gat, el va dir la planta, el va dir el cel?
Arrencà el fastigós plàstic. El gat era al test, ja en sabia. Esperava que fossin traslladats. La nena va aconseguir treure'l. La finestra oberta i distesa ajudava, sense cap bocí punxaire.
Tram final fins a l'habitacle. La dona gran havia sortit a rebre-la sota un paraigua turquesa. En duia un de groc per a la néta.
La buguenvíl·lea esdevingué aviat esponerosa, una tofa malva, un sostre de somni al jardí. I en Doroteu -que significa 'do de Déu'- s'hi enfilava, feliç. I la Gessamí i la seva àvia s'alimentaven del meravellós esplendor de la vida respectada.
La nena havia estat fent un ram per a l'àvia. Havia, també, pres flors d'aquelles herbàcies i les havia introduïdes al panet que duia per berenar. Feia calor. El tros de xocolata dins el pa tou estava força desfet, la borratja hi quedava enganxada. Per a la Gessamí, el tast esdevenia diví.
-Uummm!
S'estava asseguda entre l'esclat estacional somrient a cada bri d'aire càlid que la resseguia fins el cor.
De cop...dos triangulets negres, més avall, on finava l'àrea de borratges immaculades. Només alguna mata en mostrava de blau-lilós. La Gessamí, encuriosida, s'alçà, travessà l'extensió silvestre obrint-se pas delicadament.
Trobà un test de terrissa escrostonat i esberlat, de mida mitjana.
-Oooh!
Les dues formes geomètriques menudes eren dos acabaments de caparró de gat infant tinyós i famèlic, tafaner, que va fer un saltiró per baixar del recipient on capriciosament s'havia entaforat per tornar...on? La mare i els germans...havien desaparegut feia unes quantes -massa-llunes. Va miolar mirant la nena, apropant-s'hi per jugar-hi o fugir potetes ajudeu-me, no ho tenia clar. Però la gana encara manava més. S'hi acostà fent ús d'un imposat atrevir-se envers l'actitud espantadissa, arriscant-se a confiar.
-Oooh!-exclamà per segon cop la nena, en veure'l sencer, tan bufó però desnerit, tot mirada i orelles. Els ulls havien pres el to lilenc-blavós de la borratja menys abundosa curiosament gairebé absent, substituïda pel predomini de la varietat ben clara.
La Gessamí es va encisar amb el gatet. El gatet va sentir una agradable seducció davant l'ànima amable. Va deixar-se agafar.
-T'hauré de netejar aquestes lleganyotes, mixet. I el musell, que està brutet, una mica. Eiii...tens pucetes! No et preocupis. Véns amb mi. La iaia pagarà el veterinari. És clar que aleshores...li diré que sigui ella qui et posi el nom. El meu el va triar, també: Gessamí.
Li va tocar la panxolina. Budells buits. El va posar a terra. L'animal va arquejar el llom. Li va resseguir. Es va aturar al clatell i des d'allà, amb un dit, anava i tornava fins el nas, massatge que va fer ronxar el gat.
-Va! Marxem! El cel vol regalar aigua!
Un núvol amb forma de drac serpejant s'obscuria. Gotasses, cercles al camí de terra, pigant-lo.
-Sembla un sender galàctic! Correm! En cauen més! No vull que et refredis!
Faltava poc per ser a lloc, a cala àvia, que ja estava mirant pel balcó amb cert aire preocupat. Aquell 'garden' abandonat implorà, com cada vegada, que la Gessamí s'aturés, magnetitzada per la petició de la buguenvíl·lea darrere vidres desatesos. Pujava, desitjosa de llibertat, embolicada en plàstic resistent per mantenir-la en una escalfor que l'únic que aconseguia era immiscir-se en una atmosfera ja prou pesant i sobrera. La planta desprenia alè de patiment, anhelava el petament d'aquella nosa opressora. La llenyosa creixia el que podia, salvatge de mena. Supervivent. Quant feia que no era regada? Sort de goteres, humitat, del plorar, del baf.
-Ha de ser avui i...ara.
El gatet va emetre un mèu corroborador. La Gessamí va collir una pedra, la va llençar amb força contra el cristall empresonador. Encert. El so de trencadissa es va confondre amb un tro.
-Amb les superxiruques no prendré cap mal, amb tanta esmicolada. Som-hi!
Saltà dins l'espai farcit de vegetació putrescent i morta. El test amb la buguenvíl·lea...el podria dur el tros que mancava?
-Sí.
El va dir ella, el va dir el gat, el va dir la planta, el va dir el cel?
Arrencà el fastigós plàstic. El gat era al test, ja en sabia. Esperava que fossin traslladats. La nena va aconseguir treure'l. La finestra oberta i distesa ajudava, sense cap bocí punxaire.
Tram final fins a l'habitacle. La dona gran havia sortit a rebre-la sota un paraigua turquesa. En duia un de groc per a la néta.
La buguenvíl·lea esdevingué aviat esponerosa, una tofa malva, un sostre de somni al jardí. I en Doroteu -que significa 'do de Déu'- s'hi enfilava, feliç. I la Gessamí i la seva àvia s'alimentaven del meravellós esplendor de la vida respectada.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436598 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com