Sord, cec, mut, l'amor

Sort, cec, mut, l’amor.

Teresa volia conéixer l’amor. S’endinsà al fons del bosc i cridà ben fort: T’estime! La seua veu corregué amb l’eco per racons i fondals i, en extingir-se, deixà un gran silenci. Teresa esperà i esperà una resposta que mai no va arribar.
–Es veu que l’amor és sord –va pensar.
I se’n pujà dalt de la muntanya més alta i, de cara al cel, cridà amb gran potència: T’estime! La seua veu aturà el pas dels núvols i el vol dels ocells, però, després d’esperar una bona estona, no obtingué cap resposta.
–Es veu que l’amor també es mut –va dir.
I s’acostà a la voreta del mar i escrigué sobre l’arena un T’estime immens. L’espera no va ser més curta que les anteriors, fins que, en caure la nit, Teresa va deduir que, a més, l’amor era cec. O, pitjor encara, que no era enlloc.
Tan decebuda es quedà, que es tancà a dins de casa i decidí passar la vida cultivant flors al jardí. En la seua soledat, no es va assabentar que els arbres creixien més que mai, els ocells es multiplicaven miraculosament i els peixos naixien amb gran prodigi.
Un dia tocà a la porta de casa un llenyater.
–Què vols de mi? –va preguntar Teresa.
–No tindries un got d’aigua per un home assedegat?
–El meu got està trencat –va respondre malhumorada, i li va tancar la porta al nas.
L’endemà va tocar a la porta un caçador.
–Que volies? –va preguntar Teresa.
–No tindries un mos de pa per un home famolenc?
–La meua farina està per cerndre –va respondre amb disgust i li va demanar que se n’anara.
Al dia següent va arribar un pescador.
–No podries ajudar-me a reparar la xarxa? –va demanar a Teresa.
–La meua agulla està despuntada –i li va fer una bona portada.
Van passar molts anys. Els cabells de Teresa es tornaren blancs i el jardí estava tan ple de flors que ja no n’hi cabien més.
–Podria vendre’n unes quantes, així hi faria lloc per a plantar-ne de noves –va pensar. I va tallar les més vistoses, les va posar en un cabàs i se’n va anar al poble a vendre-les.
Al mercat, entre la gentada, Teresa va veure tres ancians que conversaven asseguts al sol.
–Aquella dona solitària era més bonica que un pensament. Em vaig interessar de seguida, però ella no va voler saber res de mi –deia el llenyater.
–Sí, diuen que era bruixa i que va ser ella qui va enamorar la terra, el mar i el cel i va fer que les criatures es multiplicaren com en cap altre lloc del món –deia el vell caçador.
–Bruixa i tot, jo m’haguera casat amb ella –va dir el pescador.
–Sabeu? –va afegir el llenyater-. Crec que després de tot vam ser afortunats. Què ens haguera donat una dona així, que no sap res de l’amor?
I el caçador va respondre:
–L’alegria d’estimar-la.
–Sí, això ja és molt –va afirmar el pescador–. El que té de gran l’amor no és el que et dóna, sinó el que sents quan et dones a qui estimes. L’amor és sempre per a l’altre.
Teresa escoltà aquella conversa bocabadada i, després d’eixugar-se les llàgrimes, deixà al terra el cabàs de les flors i se’n tornà cap a casa.

Un pas rere l'altre arribà al seu jardí ufanós i amb les mans nues arrancà, una a una totes les plantes que s'hi criaven, fent-se arraps, talls als dits, espellifant-se. En caure la nit estava exhausta. Va contemplar la terra arrasada i el munt de plantes destrossades. Aquella era la seua darrera obra, va pensar. I es va deixar caure sobre el munt de fullaraca perquè la llum freda de la lluna s'emportara el que quedava de la seua vida balafiada.