L'HOME DE LA BANDOLERA

L’home de la bandolera entra a la mansió amb les mans creuades sota el ventre. El reflex del gran espill del vestíbul l’enlluerna i ha de portar-se-les a la cara. Encara mig cec escolta una veu que reconeix perfectament dels seus anys d’infantesa:
–Passa avant. Quant de temps sense saber res de tu!
Una palmadeta al muscle, una encaixada de cortesia i, en un tres i no res, l’home ja és al saló, assegut a la vora d’una cadira folrada de vellut que, potser en altres circumstàncies, fins i tot haguera resultat còmoda. Al seu davant, en Josep Santamaria ha preferit enfonsar-se als coixins d’un sofà Chesterfield i encreuar les cames amb cura de no arrugar-se més del compte els camals dels pantalons que acaba d’estrenar.
–I bé, tu diràs...
L’home de la bandolera entreobri els llavis. No sap ben bé com demanar allò, però ja que s’ha atrevit a arribar fins allí no és cosa de fer-se enrere. Aspira fort per donar-se ànims i, llavors, l’aclapara l’olor de la gardènia. Tomba la mirada i la descobreix dins d’un gerro de vidre, sobre una tauleta de metacrilat amb potes metàl·liques de disseny italià. “En Santamaria s’ho ha sabut fer, caram quin saló. Tota casa meua cabria ací dins”. Repassa les parets d’estucat venecià, els cortinatges vistosos guarnint les finestres, els quadres moderns, el mobiliari de caoba, la foto aèria de la seu de l’empresa on Santamaria fa de director general. I també se’l mirà a ell, el seu antic company d’escola. En Santamaria té agafada la corbata de seda i fa tamborinar nerviosament el segell del dit anular sobre l’agulla d’or que la fixa a la camisa. Espera una resposta.
L’home de la bandolera s’escura la gola i trau uns papers una mica rebregats.
–Només volia demanar-te feina. Porte dos anys a l’atur i tinc tres fills. Necessite treballar, és urgent, de debò –i li allarga el seu currículum procurant que la mà no tremole i el delate.
–Ah, només és això! –en Santamaria s’allisa la corbata i es posà de peus com si l’haguera empentat un moll. –Es clar, és clar. Si en algun moment necessitem personal, ja me’n recordaré de tu. Deixa els papers a la tauleta. Quin gust de tornar-te a veure. Adéu, adéu.
L'home de la bandolera nota aquella mà calenta al muscle, el frec dur del segell, aquells dits forts que el guien, i es deixa conduir fent passes curtes.
Un cop al carrer s’adona que encara té els papers a la mà i que ara estan una mica més rebregats. Per un instant, pensa en trucar a la porta i lliura-los a Santamaria per si de cas. Finalment, s’ho repensa i els torna a ficar a la bandolera. Creua les mans sota el ventre i se’n va carrer avall.