Cercador
Diamant boig
Un relat de: Isabel Canet Ferrer- Compartir:
DIAMANT BOIG
Recorde els teus llençols blancs penjats del fil, voleiant amb l’embat del vent. Tan nets enmig del carrer, plegant-se i desplegant-se, com el somriure que t’enyore. El carrer gris i brut, pixum de gats, esvalot de bròfecs, cridòria de barjaules. I sobre la llordesa, els teus llençols pulcres. Mantell diví sobre un món descompost. Llum sola sobre la mortalla.
Aquell matí que els rentàvem junts, recordes? La bugada relluïa i tu l’estenies al fil, i encara més amunt, si podies. Sí, l’estenies a les branques dels arbres, al remat del edificis, a la cua dels avions, al caramull dels núvols, als peus de la primera deïtat indolent que els acollira.
I després et desvanies de l’audàcia.
I jo em desvania de mirar-te. Tant em feien aleshores els llençols. Només volia la llum indòmita de la teua mirada. El diamant boig dins el pou.
Avui, tot perdut, al fil del teu balcó no penja cap llençol. El carrer és negre, la cridòria i l’esvalot, ensordidors, i jo tragine l’enyorança d’ací cap allà, i busque draps entre les escombraries o algun tros de paper blanc, o qualsevol cosa miserable que em desperte la trista il•lusió que, per un moment, faig bugada al teu costat.
Recorde els teus llençols blancs penjats del fil, voleiant amb l’embat del vent. Tan nets enmig del carrer, plegant-se i desplegant-se, com el somriure que t’enyore. El carrer gris i brut, pixum de gats, esvalot de bròfecs, cridòria de barjaules. I sobre la llordesa, els teus llençols pulcres. Mantell diví sobre un món descompost. Llum sola sobre la mortalla.
Aquell matí que els rentàvem junts, recordes? La bugada relluïa i tu l’estenies al fil, i encara més amunt, si podies. Sí, l’estenies a les branques dels arbres, al remat del edificis, a la cua dels avions, al caramull dels núvols, als peus de la primera deïtat indolent que els acollira.
I després et desvanies de l’audàcia.
I jo em desvania de mirar-te. Tant em feien aleshores els llençols. Només volia la llum indòmita de la teua mirada. El diamant boig dins el pou.
Avui, tot perdut, al fil del teu balcó no penja cap llençol. El carrer és negre, la cridòria i l’esvalot, ensordidors, i jo tragine l’enyorança d’ací cap allà, i busque draps entre les escombraries o algun tros de paper blanc, o qualsevol cosa miserable que em desperte la trista il•lusió que, per un moment, faig bugada al teu costat.
