Somni de mona

I tot d'una, el darrer estiu, ens vam adonar que tots érem mones. La vida tan humana que havíem portat fins aleshores ja no significava res, fins i tot va semblar que ens havíem cansat de tanta humanitat i feixuguesa de fets i pensaments. Primer va ser la parla que vam abandonar, sobretot per mandra per crear i articular necessitats, que si abans tal o tal altre ben explicat i treballat, ara era aquell grunyint o aquell repicar de mans al pit. Quina alegria en comprovar que ens fèiem entendre amb gestos enèrgics i sons grollers. Llavors vam voler abandonar les cases i pujar als arbres dels carrers i parcs, i ens vam desprendre dels vestits que ens feien nosa entre les branques, i vam riure les moneries dels petits i les abraonades dels adolescents que van ser els primers en seguir amb entusiasme la transformació, només podien ser ells els que es van convertir en els reis dels sons barroers que, tot sigui dit de passada, feien molta gràcia a tothom, a petits i adults, a mascles i femelles també, i responíem a l'uníson arquejant el llavi inferior per emetre esbufecs d'aprovació. I uns dormíem a les branques, i altres es feien un matalàs de fulles, i els de més enllà s'apilotaven dins forats als arbres. I de sobte tothom va començar a copular, aquí i allí, amb aquest i amb aquella, sense lleis ni entrebancs, només amb deliris carnals tal com sobrevenien, tants com es volguessin o s'imaginaren. Ningú ja es va interessar per les cases, un sentiment de rebuig les acompanyava, algun nostàlgic de vegades s'hi apropava, ensumava al voltant les olors que desprenia l'edifici, i unes escales de marbre i el greix del mecanisme de l'ascensor, i tot plegat ens espantava i fugíem ben ràpid de totes aquelles mostres d'humanitat que ja no compreníem. Els grans no vam tornar a ser qui eren i els petits aprenien a imitant-nos. Res trobàvem a faltar ni res ens plantejàvem com a necessitat. Ens havíem desprès de les frustracions i vam ser feliços.

Però els dies van passar i el bon temps ens abandonava. Quan el sol ja no volia pujar massa amunt les alegries s'aplacaren. Durant la nit hi hagué qui, de tan tremolar de fred, va caure de l'arbre entre grunyits i esbroncs de qui volia dormir. Als dies de pluja les fulles no ens servien. Els joves ara grunyien per mancances i, per fi, un d'ells es va atrevir a articular una paraula...casa! I de casa a calent, i de calent a cobert, i de cobert a anem, i amb anem una munió que anava baixant de les branques, i aquí i allà s'estengué la revolució, i els valents aconseguiren les millors cases, i hi hagué lluita i plors, cops i espentes, baralles i mort. Qui més qui menys havia aconseguit trobar una casa per resguardar-se a l'hivern, i dins les cases hi trobarem armaris amb roba que aviat tots vam vestir. Però altres van voler seguir als arbres gràcies a la construcció d'excel·lents cabanyes de fulles i pals. Però això molestava a la majoria que ja vivia a les cases, i van increpar-los, i van acusar-los de incívics, de grollers, de malcarats, de bruts i de lladres. La tala va començar el dia següent. Un a un tots els arbres de la ciutat van ser tallats sense contemplacions. Els pocs que quedaven fent vida de mones van haver de fugir al bosc entre insults i menyspreus. El nou govern de la ciutat va malfiar-se dels seus conciutadans davant l'arribada de la primavera. Va crear lleis per restringir la mobilitat. Va crear prohibicions i tocs de queda. Al bell mig de l'hivern el prohibit era sortir de casa, i poc després es van fer tapar totes les finestres. I dins la foscor cresqué la malfiança, i ens obligaren a començar a construir cases soterrades, i a devastar la ciutat i derruir els edificis, i amb la runa fer murs i amb els murs aïllar-nos de la natura, mentre creixien els tabús, els rumors i les falses creences, quan tots ja érem culpables i a tots ens acusàvem, i tots vam començar a executar-nos per perillosos de pensament, perquè el pensament era potencialment perillós i tota idea realitzable, que si assassins en sèrie aquí i allà, que si esquadrons de la mort, i mort als esquadrons per una altra banda, i morts per prevenció, i morts per presumpta planificació d'escomeses contra el govern, de conspiracions i revolucions, i mort als llibres i les idees, i mort al conspirador, i de sobte tots vam ser conspiradors i terroristes, i de sobte algú va pitjar el boto de la primera bomba atòmica subterrània, i fora un miler, i fora deu milions, i fora tot i tothom, perquè tots havíem de morir per culpabilitat, perquè culpables ho érem tots sense treva ni fi.

I sense saber com ni perquè, jo vaig sobreviure i em vaig trobar sota la llum del sol, sobre el meu món destruït sota el sòl que trepitjava cec i confós, i entre sol i sòl una ombra se m'acostà estenent-me una mà en senyal de rebuda. Jo tremolant de por i malfiança, però vaig ser tranquil·litzat per la mà que m'acaronava amb tendresa maternal, mentre la meva veu trèmula s'oblidava de mi mateix, de qui era o mai havia estat. I agafat de la mà vaig ser conduit fins un bosc i acollit dins el seu immens espessor. I llavors vaig oblidar, per fi, qui era jo, i ja no em va caldre més preguntar-me per situacions i destins, per riqueses ni paraules, ja no m'importava si era home o mona, si era déu o animal, perquè a la fi vaig comprendre que ho era tot a la vegada i ja no em calien més respostes, perquè la resposta era allí, en aquell món sense necessitats, en aquell món de somnis trobats.