Dins el teu món infinit

Fa uns dies que visc dins un núvol de somnis. Ella, la veïna, la deessa del meu món m'ha picat l'ullet quan passejava sola per sota del meu balcó, sota aquelles branques pelades, sota les seves irresistibles ulleres graduades de pasta lila. Quan m'he adonat que aquella parpella es cloïa un segons després que aquell excels coll s'alcés i dos segons després que el reialme d'un escot es creués sota la meva vista. Just en aquell instant he sabut que la recerca s'havia acabat, que totes les hores d'espera al balcó i totes les rutines trencades i tornades a trencar havien donat el seu fruit. Vaig saber, per fi, que amb aquell cos desitjat, que ara em fitava a vint metres més avall, s'havia establert la connexió que desitjava, que a la fi donaria sentit a la meva vida. Jo ingràvid a vint metres d'ella, penjat en un món misèrrim que no em servia per res ni per viure, i que desitjava fer-lo caducar en aquell precís instant, penjat de la meva immaduresa, de la meva inseguretat també, eixarrancat a la barana del balcó, recolzat a les finíssimes branques d'un arbre que, al capdavall, era tot el que ens separava, vint metres d'arbre i res més, jo a dalt, ella a baix rere les seves ulleres, i jo entre el balcó i l'arbre mostrant una imperícia notòria per l'equilibrisme, però celebrant l'arribada del meu destí encara que un dels meus peus comencés a fer figa per voler resseguir l'escot citat anteriorment, quan alegre voleiava sota meu, quan ja se me'n fotien les riotes dels veïns i les seves xafarderies, quan el meu món es reduïa a seguir l'escletxa daurada que sobresortia entre la camisa vermella, i un esbufec s'expel·lia vint mestres més amunt, i un peu relliscava un metre més avall d'aquests vint metres que encara existien entre el cel i la terra, que s'entengui el cel com la immensitat d'aquell escot i que s'entengui terra com allò que era i no fou al moment, perquè un peu va voler relliscar, perquè una mà va voler desprendre's quan mantenia tota sola el pes del cos reclinat a la barana d'aquell balcó, vint metres més amunt d'un cel que voleiava, d'uns núvols que es vinclaven, vint metres més avall i avall, i més avall que el mateix infern a qui s'oposava, avall ben avall, que el cel ara és a sota i l'infern dinou metres més amunt. Jo ingràvid, tot el cos durant un segon estàtic abans de cometre el gran descens als cels dels cels de tots els escots imaginables, concentrat en aquell insignificant instant d'ingravidesa, on cap avall era el cel i cap amunt la distància i el no-res. Aleshores vaig grunyir de content i d'èxtasis i d'orgasme incontingut, perquè divuit era la il·lusió i disset l'esperança, i setze la temprança i quinze encara un continent entre els meus ulls i l'ull que em pica l'ullet, i les ulleres que em reflecteixen, i un escot cau dels meus somnis i somriures, perquè catorze és una branca i tretze la veïna del tercer, estupefacta a la meva salutació dins la ingravidesa, i dotze l'horitzó, i onze un colom que decideix seguir la meva travessia de felicitat, i ja a deu, instant en que la felicitat es desbotona la camisa, tancant els ulls i estenent les mans en senyal d'acollida, i a nou sóc jo qui les estén, i a vuit sóc també jo qui somriu, perquè sé que encara que estiguis a set instants lluny de mi, a sis ara, no hi ha cames que et puguin allunyar de l'encontre, ni heroi que et salvi de la meva presència, perquè ara ja sé que ets meva, i com a meva et retinc amb una mirada insistent, que ni veïns, ni guàrdies, ni coloms podran evitar, ni branques inoportunes que vulguin salvar-te dels meus ulls, ni herois he dit, ni herois ni guàrdies ni veïns, repeteixo i vull insistir, tu tota meva com sempre hem desitjat, que si cinc metres no són res, que si menys ho són quatre, ni tres ni dos ni un, perquè sé que obriràs la teva camisa i m'acolliràs entre els teus pits sense que ningú se n'adoni de la frivolitat que has comès, i així serà com entraré a la teva vida, amagat, ocultat entre els teus pits, i en silenci em deixaré amagar encara que per sempre més sigui com un més dels teus peluixos, barrejat entre gossets, lleonets, ossets i cervolets, si, això mateix, no em queixaré per ser el teu homenet de peluix, i esperaré la nit que sigui, qualsevulla que vulguis compartir amb mi, amagat, en secret, com a cel del meu diminut i insignificant món masculí, com a secret del teu món infinit.