Solpost de juny

Ella s'asseia damunt una paret i escoltava el silenci. Era juny, i el dia següent acabaria l'institut, acabaria l'educació secundària. I començaria una altra nova etapa. Diferent, potser millor. Però sabia que res no tornaria a ser igual. Poc importava. Ara ella només es volia concentrar en les sensacions del moment. Tot i que durant el dia havia fet molta calor, ara bufava un suau i fresquet vent. La llum nocturna li permetia tenir una altra visió d'aquell camp tan conegut, tan seu. Els pagesos ja havien segat, i les bales poblaven els terrenys, com les formigues el terra. Sempre havia estat així, però ella no s'hi havia fixat fins aquell any. Era com una imatge subliminal. Mirava al cel, i hi veia un parell de nuvolats que no impedien tenir una meravellosa vista de la lluna pagesa (i plena!) que guaitava des d'allà dalt. Quantes vegades havia somiat poder deixar la seua vida i anar-se'n lluny, molt lluny, més enllà de la lluna, més enllà de les estrelles, i començar una vida completament diferent! Però hi havia alguna cosa que l'arrelava com un arbre a la seua terra. Què era? Doncs allò mateix, la seua terra.