Punt i seguit

Finalment, es va decidir. Aquell dia acabava tot.

Tanmateix, hagueren de passar molts de mesos i moltes tragèdies emocionals per arribar fins a tal punt...

Solitud.

Por.

Ràbia.

Havia viscut enlluernada per un fals estel durant anys, i no volia adonar-se de l'error que suposava continuar insistint en aquella absurda utopia... Estimava, havia estimat molt, gairebé massa. Ho havia donat tot. Tot. I res no li havia estat retornat. Res. Només les hores monòtones, asseguda davant de l'escriptori, sense res aparent a dir. Sense res a dir-se. Contemplava com passaven els segons, com s'escolava la vida per les reixes de la finestra, i restava impassiva, impertorbable al pas del temps. Desitjava, èbria de pensaments, que aquell silenci continuàs i es fes etern, i que res no l'obligàs a moure un sol múscul des d'aquella cadira. No sentia... No escoltava la pluja que queia a fora, les gotes d'aigua que topaven amb la finestra, recorrent-la fins a desfer-se en altres gotes més petites i alhora ajuntant-se amb altres de més grans... No veia la tènue llum que anava desapareixent per donar pas a una altra llarga nit d'hivern... Era desembre, gener, febrer... I era també juliol, era setembre, era novembre... Eren anys d'obscuritat, de manca d'emocions... Això era i no era. I ella, més que era no era.

I tot... Per què?

S'havien desitjat. En tenia la certesa, tot i que mai no havia estat demostrat. Només una intuïció. El desig de creure en allò que hom vol. La voluntat de seguir endavant, i l'amor propi. Però s'havien desitjat. I haurien pogut estimar-se l'un a l'altre, tantes i tantes vegades que no hi hauria hagut prou dies en les seues vides per a fer-ho tot el que haurien volgut... Ell ho era tot. Tot. I s'havien vist poc. I havien parlat massa poc. Però ho era tot. I ja no imaginava els dies sense la seua existència, a vegades massa distant, a vegades massa freda, a vegades falsa... I ho era tot. I ja no tenia pressa, car sabia que cal assaborir el moment d'abans de la plenitud, els moments previs a l'esclat del jo... Arribaria, i el moment seria tan viu que la resta d'existència perdria el sentit en relació amb ell, amb tot allò que suposava... Ella esperava, pacientment, el seu moment...

I no arribà.

No arribà. Potser ell tampoc volia que acabàs així. Potser fou ell qui veritablement lluità per aconseguir alguna cosa, però ferit per la distància i la fredor de les pantalles dels ordinadors com a únic mitjà de comunicació, essent ciutadans de la mateixa illa, seguí endavant cap a un nou destí, en el qual ella no estava inclosa. Començà una altra vegada, i li anà bé, i probablement no tornà a recordar aquells mesos de desig per un cos llunyà i a la vegada tan proper... Tanmateix, ella seguia esperant... Estava pendent d'un estel que havia d'arribar d'un moment a un altre... Un estel que ja no corria cap a ella, sinó que havia quedat pres d'un altre planeta... Però ella no ho sabia, i es negava a creure que els mesos sense dir-se res poguessin significar alguna cosa... Alguna cosa que sí significaven, alguna cosa que sentí massa tard, quan el mal ja estava fet i no hi havia manera de curar les seues ferides...

A partir d'aquell moment, només restava la solitud i una eternitat per enyorar tot allò que mai no s'esdevingué, i que ja mai no tendria lloc... I passaren les setmanes, els mesos i els anys, i ella no veia més enllà del moment d'agafar aire, retenir-lo, i amollar-lo, sense cap voluntat d'aixecar-se a lluitar...

No. No vivia.

Fins que, finalment, un dia va decidir que acabava tot. Havia passat massa temps i, encara que sabia que era més fàcil quedar-se asseguda sense fer res, calia lluitar, fer un esforç que a la llarga sabria que valia la pena... I, inexplicablement, traié forces del no-res i es posà dempeus. Mirà per la finestra, i s'adonà, per primera vegada en tots aquells mesos, de la bonica tarda plujosa que feia. Un fort ruixat era el protagonista de la vesprada, però sabia que no podia aturar-se per res del món. Era ara o mai. I de totes maneres, l'aigua era font de vida, era l'energia necessària per a créixer i sobreviure.

No mirà enrere.

Sortí al carrer.

Deixà que les gotes mullassin la seua cara. Ara tornava a sentir què era sentir-se plena de follia, desitjant conèixer tots els misteris que la vida li aniria descobrint a poc a poc. Tancà els ulls per veure-hi encara més. Començà a córrer carrers avall, dirigint-se als afores d'aquella ciutat que tants maldecaps li havia provocat. Corria. Corria i arribà fins a una muntanya des d'on podia contemplar tota l'illa. Havia de fugir-ne. En fugiria.

Ara començaria a viure.