Sobredosi d'indiferència

Si ens preguntéssim a nosaltres mateixos qui som, ens endinsaríem en la incertesa de no saber-nos respondre. De preguntes metafísiques, però, ja en tenim prou amb què només alguns se les plantegin, perquè la filosofia encara no ha extingit totes les respostes, i encara existeix el sector de la humanitat que opta per pensar. Per als altres aspectes, aquells que recauen en la física i no en la metafísica, aquells que parlen de la ciència mare, la natura, aquells que impliquen sense excusa, ara sí, a tota la humanitat sencera, per ser-ne un element més... Per als aspectes d'allò tangible, només ens cal observar. Perquè una mirada al nostre voltant més pròxim ens parla en el llenguatge més entenedor i comprensible. Només ens cal observar. I això, no sent pas tan complicat, sembla no alarmar a tothom. Observem al nostre voltant que alguna cosa no funciona, que alguna cosa s'ha alterat... Però ens dedicarem a creure que és per atzar? Podrem pensar que no hi tenim res a veure? L'home, vivint en un planeta òptim per a la vida, va consumint aferrissadament cada engruna de terra que conquereix. Ha perdut el marge de projecció, vol conquerir-ho tot, i ara sembla que es projecta cap al sol, per conquerir-lo i deixar-hi la insígnia que duu el seu nom: Capitalisme. No ens enganyem, atrevim-nos a pensar les conseqüències d'un sistema que impulsa a consumir el màxim possible en el menor temps possible. No entrarem en filosofies ètiques ni morals, només en l'aspecte matemàtic senzill del que implica el mot consumir: restar; restar en excés els recursos de la terra. No hem entès fins aquest segle la màgia de la sostenibilitat ; i ara, som víctimes d'un peix que es mossega la cua sense parar. Incomplim el protocol de Kioto perquè el capitalisme no sosté aquesta alternativa, perquè en el sí d'una societat de consum, qui atura aquest consumisme, desitjat per alguns i no volgut per a altres? Perquè en una societat neoliberalista i individualista, qui crida recordant-nos el sentiment de col·lectivitat? No es qüestió d'una minoria ecologista, d'un tarannà amb empenta, no es qüestió de la ciència dels especialistes, no és qüestió de la política elitista, ni la de la política del poble... És senzillament qüestió de la humanitat. Per què davant de tot, som éssers vius mancats d'ecosistema natural, i sembla ser que hem volgut destrossar-ne els dels altres en benefici propi. Consumir terra només ens durà una passa més cap al camí que portem, i a menys que canviem de rumb, acabarem allà on ens dirigim. Petroli, embolcalls de plàstic per a cada detall, plastificacions de tots els productes per vendre'ls més ràpid, envasos, quinze mil envasos petits per a vendre'n més, paper buit de contingut per promocionar els nous invents de la indústria... Consumim aigua a quantitats inhumanes, ens matem per aconseguir petroli a preu de sang, emetem cada dia quantitats immenses de gasos d'efecte hivernacle, hi ha més cotxes que persones pel carrer de casa nostra, produïm cada dia tones d'escombraries, tallem arbres per a construir centres destinats al consum i a l'oci de les elits, i cada dia escrivim damunt dels arbres de mida dina-4, sense entendre d'on prové l'oxigen que respirem entre línia i línia dels nostres escrits. I aquestes elits que reposen el seu ser en un balneari amb camp de golf, enmig d'arbres inexistents, essent productes només d'un pla industrial, un dia es preguntaran perquè fa calor a mes de març.... Que potser trobaran a faltar vestir-se amb abrics de pells ? Que potser enyoraran la neu de les pistes d'esquí ? Però potser per resposta, aquells que no són part de les elits de consum, els hi donaran una sobredosi d'indiferència. De tota la terra, no hi ha cap racó del qual no siguem responsables de mantenir el seu curs natural. Al llarg de la història ens hem cregut més intel·ligents que cap espècie, però la terra, la natura, la ciència ens guanya en escreix. Ja ho diu la teoria Gaia, qui sap si algun dia aquesta no es sublevarà en contra nostra, qui sap si no és ara, entre calors d'abril, que no prepara la venjança... No juguem amb foc, perquè sempre crema, i ens hem projectat cap al sol. El canvi climàtic és realitat tangible per a cada ésser humà i cada gest pot ser una gran acció per a la humanitat.
Si ens preguntéssim a nosaltres mateixos cap a on ens dirigim, ens endinsaríem en la certesa de no voler-nos respondre. Però... .