Silenci acompanyat

I allà estàvem els dos. Asseguts damunt un tros de la murada d'Eivissa, mirant cap a la ciutat de Vila i les muntanyes que sorgien darrere dels edificis. Un devora l'altre. Callats, però sentint-nos més prop que mai. Jo l'estimava. I tant que l'estimava! I supòs que ell ho sabia, perquè les besades que ens havíem fet anteriorment, en silenci, em delataven. Però jo no sabia el que sentia ell per mi. Era una amiga? Un jugaroi?
No en tenia ni idea, però jo desitjava ser alguna més. Desitjava poder sentir el seu cos i el seu cor. Desitjava que fóssim només un.
Miràvem l'horitzó, fingint estar sols, però tenint clara la presència de l'altre. Sense mirar-nos, sense parlar, però junts.
Ell va obrir els seus llavis a poc a poc, i sense deixar de mirar les vistes, digué:
-T'estim.
En un moment es va girar cap a mi, i em va mirar. Jo també vaig girar el cap per veure'l, i vaig somriure. Seguidament ell tornà a enfocar els seus ulls en la posició inicial, i el mateix vaig fer jo.
Les paraules s'havien quedat suspeses en l'aire, i en aquell moment vaig saber que no podria desitjar res més en el món que aquells segons. El tenia, i ell era tot el que volia. Poc m'importaven ja les causes i injustícies per les quals tan havíem lluitat. Poc m'importaven ja els milers de persones que teníem baix els nostres peus. Poc m'importaven les gotes d'aigua que començaven a caure. Poc m'importava el pas del temps que ens esperava al final d'aquells idíl·lics moments.
L'estimava. L'estimava i m'estimava. Què més podia desitjar?