Si les parets parlessin... Història de Ràdio Malgrat

Capítol 1:

Entre el trontollar del tren i un vell somier.

S'apaguen els llums. El cel ja fa hores que ha caigut dins d'un llit d'estels. Ara la lluna blanca és la única font de claror que il·lumina aquestes fosques parets. Una lleugera brisa entra per la finestra mal tancada i xiuxiueja un aroma de silenci. La sala s'omple d'un perfum de pau i tranquil·litat. Uns petits fullets de pols endimoniats es passegen entre els prestatges i els discos de vinil per tal d'agafar embranzida i pujar les escales; als seus rostres s'hi emmarquen uns malèvols somriures que inspiren vellesa. De darrera d'un micròfon surten unes guspires de llum que, en tocar cada un dels instruments, els regala un buf de vida i els fa despertar. Tot i que suposadament no hi ha ningú que trenqui la immobilitat de l'escena, tot sembla estar preparat per començar altre vegada amb la jornada laboral: les portes resten obertes, els endolls s'omplen d'energia per poder donar el millor de sí i el ding-dong de la porta afina les seves notes per poder rebre a les diàries veus amb un "ànims que tot sonarà melodiosament". Ben mirat, la soledat no fa per mi; francament, després de tants i tants anys passejant-me entre una infinitat de rostres, aquestes nits festives en que em quedo completament sola se'm fan eternes. Potser algú podria pensar que a vegades tots necessitem estar sols per fer allò que en diuen pensar i reflexionar sobre qui sóc, com sóc, qui he set, com he viscut... Un moment, ja me'n recordo! Han de ser allà. Si la memòria no em falla i, si ningú ho ha canviat de lloc, tot el paperam de l'antic edifici ha de ser al calaix del costat dels discos. Bé la pols i el mantell groguenc que cobreix la carpeta confirmen les meves acusacions: ningú ha tingut temps per passar-se per aquest racó, ningú s'ha parat per mirar enrere. Els documents estan una mica borrosos i les fulles s'enganxen entre elles a causa de la postura que ha hagut d'adoptar durant tot aquest temps. I, com a bona oient de novel·les que sóc, ara seria el moment en què el protagonista troba allò que delatarà al culpable, la clau que resoldrà tot l'enigma, el desencadenant de tota la intriga. Bé doncs, el cas és que d'ingredients per semblar una narració de misteri no ens en falten: l'ambient és fosc, els papers són antics i es resguardaven amagats de tota mirada indiscreta, tenim a un detectiu que busca dins d'un calaix abandonat i també, podríem arribar a sentir una mica d'angoixa per saber a on acabarà tot això. Però, aquí l'únic malvat és la pols i l'oblit, els quals passen una mica desapercebuts; així que, no hi ha novel·la tot i que sí que he trobat alguna cosa especial dins la carpeta: com potser algú s'ha pogut imaginar, tinc entre les mans una de les fotos que em van fer aquell 22 de febrer del 1981. I, com ha plogut des de llavors; i, com han canviat les coses, la tecnologia, la gent...

Em sap greu, però no puc evitar deixar-me endur per les onades del mar del temps: pintades en blanc i negre, les parets de la petita habitació protegeixen del fred alè del carrer a un grup de cares joves, emprenedores. Sí, aquests personatges són els culpables de Radio Malgrat, el 94.5 de la FM. I, aquesta era la seva primera vegada, uns instants especials on regna la inexperiència i el temor a la novetat; una primera emissió que resultaria la clau d'una porta plena de sorpreses. Només cal observar la situació per adornar-te de la por que s'apagava rere els somriures porucs: dos aparells de control que es sustentaven tímidament sobre un parell de somiers vells i rovellats, un micròfon tremolós que es disposava a transmetre les seves primeres paraules i, ells. Encara me'n recordo del so de les seves rialles i de l'anar i venir dels seus nervis sapastres. Francament, no sabien a què s'enfrontaven, ja que portar una radio no és gens fàcil, tot i que no ho han fet gens malament. Bé, aquell diumenge al matí vaig conèixer alguns dels pilars de la radio1 com Pere Ibàñez, Joaquim Casajoana, Anton Turné o Maria Regí, els quals van aconseguir fer material el seu desig de comunicar perquè, abans d'aquell diumenge ja dins les seves ments, es covava la idea d'una radio municipal.

El local on es trobaven pertanyia a Esquerra Republicana. No era gaire gros però, sempre he cregut que la mateixa gent del poble li donava un toc de calidesa. L'activitat de l'emissora, llavors, es limitava als diumenges al matí. El que més em va impressionar però, va ser l'efecte que va provocar aquest nou mitjà dins del poble: els malgratencs es començaven a interessar i a arreplegar al voltant dels seus aparells i, fins i tot alguns vans decantar-se per provar de fer-hi col·laboracions com els germans Garófano i Montoro, l'Antoni o en Francesc; ells van ser uns dels primers a apuntar-s'hi; em va cridar molt l'atenció la seva empenta i entusiasme, ja que van tenir-ne prou amb dues emissions per decidir acostar-s'hi i deixar-hi la seva empremta amb Esbarjograma, un magazine on feien un repàs de tot el que era oci dins del cap de setmana, és a dir, les cartelleres del cinema, les noticies culturals o recreatives que es poguessin fer en el poble, etc... I, fins i tot es van atrevir a convidar a algun personatge per tal de sotmetre'l a intenses entrevistes i extreure'n fins la informació més amagada. També hi havia altres programes com és el cas del que feien entre totes les escoles del poble per tal de tractar els més variats temes de gran preocupació tan per estudiants com per professors, Banqueta es deia, on els estudiants també hi difonien els seus jocs se l'hora del pati 2. O, La veu de la parròquia, on es feien interessats debats amb els bisbes de les més diverses regions.

M'agradava tot allò i molt, però reconec que les nostres veus van haver de superar forces entrebancs: l'equip tècnic es basava en un simple aparell i molts dels programes s'havien de gravar en estudis casolans totalment improvisats dins d'alguna de les habitacions dels joves. Però, aquí no s'acabava la feina perquè, quan havien de parlar en directe, a part dels nervis corresponents, havien de vigilar els horaris del tren; això d'estar situats al carrer de Llevant, a prop de la via del tren, els obligava a interrompre els seus discursos i a disculpar-se un cop el soroll s'havia afeblit.

També vàrem rebre el recolzament d'altres mitjans malgratencs que pretenien ajudar-la una mica més a promocionar-la i a fer-la arribar al públic, com és el cas del "Som-hi" 3, la revista del poble; concretament Ferran Cosialls, també participant del mitjà, ens hi va deixar un article retratant els objectius de la nova ràdio on ens deia:

" Darrerament hi ha un gran auge de les emissores locals i/o municipals de ràdio. Aquest fenomen es deu a la gran facilitat de contacte amb el poble que hi ha a través d'aquest mitjà, llegir es fa pesat per a moltes persones, però escoltar el que et diuen a través d'un aparell de ràdio és molt més còmode. Hi ha altres raons, la ràdio és molt barata, un cop s'han adquirit els equips tècnics necessaris les despeses de manteniment són mínimes; no hi ha despeses de paper, ni per impressió i d'altra banda l'oïdor, té unes mínimes despeses d'energia elèctrica per fer funcionar el receptor. Davant el fet que darrerament s'ha posat en marxa una emissora a Malgrat, que emet esporàdicament els diumenges al matí, cal felicitar els promotors de dita emissora i crec que seria bo que els malgratencs ens mobilitzéssim per ajudar que es pogués legalitzar el més aviat dita emissora doncs penso que després del període de rodatge al que estem assistint, pot ésser una fita molt important per a Malgrat. Una emissora àgil i moderna, a més de Formar, Informar i Entretenir, ho ha de fer de manera que la gent ho comprengui, el més important és que la informació ha d'ésser imparcial i immediata. En cas d'algun fet d'importància no hi ha cap mitjà que pugui assolir una audiència gran en un temps mínim com és la ràdio. Però aquesta també ha de comptar amb els medis humans i tècnics que ho facin possible. No es tracta d'anar posant discs i de donar d'una forma avorrida notícies que no interessen a ningú, sinó seleccionar la música més apropiada per a cada espai concret i informar sempre que pugui ser possible amb el protagonista de la notícia al costat del micro, cosa no gaire difícil a les noves d'àmbit local. Acabaré dient que la ràdio és cultura i la cultura sempre és important pel bon desenvolupament d'un poble. EDAVANT RÀDIO MALGRAT!! ".

Tot semblava anar molt bé: teníem una petits horaris, ens espavilàvem amb els aparells, la gent hi venia a col·laborar i teníem ganes de passar-nos-ho bé comunicant. També ens podríem permetre el luxe de dir que seguíem una bona organització; tots els participants estaven força contents i veien això de col·laborar a la radio com un repte, com una manera de conèixer gent nova, com una manera d'acostar-se més al poble i fer arribar a cada un dels habitants un xic de cada un. Em va agradar el comentari que va fer un dels nostres locutors un dia, mentre recordava aquests vells temps; exactament va dir: " per mi, hi havia un caliu entre la gent que la feia i la gent del carrer; abans la radio era més rudimentària, més d'estar per casa però és que d'emissora comercial ja n'hi havia i el que volíem era una radio a través de la qual la gent del poble es pogués expressar, dir la seva, una ràdio de Malgrat." I, una altre veueta hi va afegir un: " llavors érem com una gran família on ens ajudaven uns als altres, tots ens coneixíem i ens ensenyàvem per fer-ho cada vegada millor; tots som uns família on potser la Maria Regí ens faria de mare".

I, de mica en mica, el que va començar sobre un antic somier es va anar transformant en una nova taula. Tots estaven força engrescats i, tot i els pocs recursos que tenien a les seves mans: després de llençar els llits rovellats, van separar el control del que era la part de locució i van crear un petit estudi. Sí, no era gran
cosa però, en tenien prou per començar a millorar i a fer-se grans. Tan si volem com si no, les coses han d'evolucionar i han de patir els canvis convenients i, això anava passant de mica en mica a la radio, per una banda això els permetria fer-se més propers i per una altre s'estalviaven allò d'haver d'interrompre cada dos per tres el programa amb el soroll del metall pesant lliscant sobre les vies. A poc a poc anàvem creixent tan la radio amb els aparells i la programació com la gent que la constituïa dins d'un local que cada vegada se'ns anava fent més i més petit.







Capítol 2:

3r Àtic.

El soroll del tren tornava a penetrar l'edifici tal i com havia fet durant anys. Però, alguna cosa havia canviat; ara no hi havia ningú que parés el seu programa, ni cap micròfon que tremolés nerviosament, ni cap aparell... Sí, era buit. Aquell vell local ja havia complert amb les seves obligacions i ara li tocava descansar finalment. Ara, només era això, un trist edifici buit. Al cap d'uns anys als nostres locutors se'ls va servir un nou plat que no entrava en el menú de cada dia; en Joaquim Casajoana s'havia encarregat de, mitjançant un lloguer simbòlic, proporcionar unes noves parets per a la radio. Sincerament, crec que ja tocava posar-la una mica més cofoia. Però, realment l'únic que havien canviat era els sorolls, l'ambient, la façana i l'adreça: Carrer de Mar nº55 3r Àtic.

Amb les noves instal·lacions es van començar a plantejar alguns aspectes com el fons monetari per pagar les despeses, les normes que caldria seguir per tal de mantenir un cert ordre i, fins i tot, es van endinsar en un interminable mar per intentar arribar a obtenir la llicència d'emissió. A veure, anem pas per pas:

La radio patia la seva època d'adolescència. Tenia com a president el mateix Joaquim Casajoana, però sempre acompanyat de Maria Regí. Ara la ràdio semblava tenir una nova cara, raó per la qual van decidir marcar unes directrius4 a seguir; volien que tot funcionés a la perfecció, així que van començar per escriure les bases de l'ordre entre les quals s'hi deia:

MALGRAT DE MAR, 1 de gener 1982

* Denominació i ubicació:

La denominació serà RÀDIO MALGRAT, ubicada a MALGRAT DE MAR, carrer del Mar, 55-er, àtic.

* Equip de redacció:

L'equip de Ràdio Malgrat, estarà format per un director, dos tresorers, un secretari, dos caps tècnics i un cap de programació.

* Llengua:

L'emissora RÀDIO MALGRAT, intenta entre altres, ésser un mitjà de cultura i de perfeccionament de la nostra llengua, per això, tots els programes emesos per l'emissora, seran parlats en català. No obstant, les persones entrevistades, artistes, intel·lectuals, etc., que vinguin a actuar a l'emissora, mai s'han de veure marginats, per el que, es respectarà totalment la seva llengua.

* Objectius:

1.- Tindrà per objecte, la informació de tot el que passi al nostra poble cultural, esportiu, etc., retransmissió de música, entrevistes, etc., com també llibertat d'expressió, imparcialitat, objectivitat, ple respecte, sense excepcions, de totes les persones i entitats, intentant, sempre, que l'emissora cia un mitjà que respongui a opinions demostrables, marxa de confusionismes.

2.- Una de les principals finalitats, és aconseguir que l'emissora tingui continuïtat, i mentre aquesta tingui la condició de tolerància i no de legalitzada, es procurarà per part de tots, que no es produeixin motius de cap tipus conflictius, que pogués portar al tancament de l'emissora, perdent-se així un mitjà de cultura i de convocatòria.

* Àmbit:

L'àmbit que abastarà l'emissora serà local. Es pot informar de tot l'alt Maresme i del País. Així, també de tot el que passa a reu del món.

* Col·laboracions:

Restarà oberta a totes les persones o entitats que no es trobin dintre de l'equip, sempre que es comprometin a respectar i complir els presents Estatus. Així mateix, responsabilitzant-se del que treguin a les ones, doncs, en aquest cas, Ràdio Malgrat no es fa responsable del compliment estricte dels objectius; de no fer-ho així, l'equip redactor podrà separar de l'emissora als col·laboradors que incompleixin el que aquí queda redactat.

* Obligacions:

1. Amb tots els casos serà obligat, captenir-se en la deguda consideració amb les seves relacions, tot l'equip i col·laboradors.

2. No manifestar-se públicament en termes que puguin produir desprestigi a l'emissora, equip i col·laboradors.
3. No aprofitar l'emissora per quelcom activitat, que no cia l'establerta.



Més endavant, i gràcies a les constants reunions com és el cas de la del 23 de març de 1982, encara es van afegir alguns punts més per tal de acabar d'arrodonir les normes anteriors:

1. Queda prohibit venir a gravar a l'emissora sempre que no cia amb el Tècnic.
2. Tota persona ja cia de la Ràdio o col·laborador, que vingui a fer un nou programa, ha d'exposar-lo a la junta i sempre ha de posar-se d'acord amb el Cap de Programació.
3. En el control hi haurà una sola persona EL TÈCNIC. Si l'espai rep trucades hi podrà haver una altre persona per a contestar i com a màxim, una altre per buscar el disc que han demanat.



Un cop assolits tots aquests conceptes, queda pendent el tema de les despeses. A veure, seguien sense gastar gaire però, tots els aparells que calguessin per millorar una mica més el funcionament de la Ràdio, eren comprats pels nostres locutors; el cas és que entre tots ho solucionaven tot.

Ràdio Malgrat ja començava a semblar una ràdio com cal. Anaven passant els dies i cada vegada la gent s'hi anava involucrant més i més. El nombre de col·laboradors anava augmentant al costat de la seva audiència. I, va arribar el 3 de novembre de 1983. Potser per molts aquesta data és simplement un conjunt de números i lletres que representen un moment sense importància en les seves vides; però, per tots els locutors malgratencs, aquest dia Ràdio Malgrat es va fer un xic més real. Tranquils, jo us ho explico: aquesta data es relaciona amb un document on amb lletra majúscula i negreta s'hi llegeix " RADIO MALGRAT SOCIETAT COOPERATIVA CATALANA LIMITADA" 5. Bé, això va ser el primer que van decidir fer abans de embarcar-se en l'aventura de la llicència.

18 de desembre de 1984. Aquí comença el que seria el primer gros entrebanc que van patir els nostres protagonistes. La data queda íntimament relacionada amb una formalització de les ràdios municipals, moment en el qual es van començar a legalitzar totes les emissores per tal de controlar les freqüències cedides i utilitzades. El cas és que van sol·licitar una llicència per tal de fer legals les seves emissions. Amb això, van descobrir que res és tan fàcil com sembla i que obtenir una llicència no consta a la llista de coses que només requereixen "la paraula màgica": Si us plau:

" Barcelona, 8 d'agost de 1984

Benvolguts senyors,

Hem rebut la vostra sol·licitud referent a la concessió d'una emissora a la població de malgrat. La concessió d'emissores de ràdio és facultat de la Generalitat, però l'assignació de freqüències i potències ho és del Govern de l' Estat, que ens comunica les que hi ha disponibles per a Catalunya. En aquest moment totes les freqüències disponibles són adjudicades i no es preveu que la Generalitat pugui atorgar noves concessions fins que el Govern n'assigni de noves a Catalunya, en el marc d'un nou Pla general de freqüències.

En aquesta situació prenem nota de la vostra sol·licitud, sens perjudici del que disposin les normes de procediment que es dictin en cas que siguin possibles noves concessions.

Ben atentament,

D.G. de Règim Jurídic de Ràdio i Televisió." 6

Aquesta carta parla per sí sola. Com podeu llegir, de moment no els hi van cedir la desitjada llicència així que, sense adonar-se'n van caure dins del mot clandestinitat.

30 de Juliol de 1985. Aquesta data es correspon amb una altre carta molt més tràgica que la anterior. Recordo molt bé la cara que van fer tots en llegir aquelles paraules 7. Es podia llegir dins dels ulls de cada un d'ells les paraules incredulitat, ràbia i, finalment, resignació. Perquè us aneu fent una idea de tot el que van sentir en aquell instant, us llegiré alguns dels fragments que es reflectien en les pupil·les dels lectors:

" Segons s'acredita en la documental incorporada als antecedents del procediment, la direcció de Ràdio Malgrat, que té domicili a la ciutat citada, carrer de Mar nº55 3r àtic, ca ser formalment requerida, en ofici de la Subdirecció General de Mitjans de Comunicació Social, del 18 de desembre de 1984, perquè, amb caràcter immediat, deixés d'emetre en freqüència de 92.5 MHz, per no disposar de l'autorització administrativa necessària en efecte.".

" Considerant que el subjecte passiu d'aquest procediment admet l'autoria dels fets consistents en haver instal·lat i posat en servei una emissora de radiodifusió, que emet en 92.5 MHz, sense haver obtingut la preceptiva concessió, i que són susceptibles a ser qualificats com a falta de caràcter greu i de naturalesa continuada, prevista en l'apartat d) del punt 3 de l'article 7è del Real Decret 2704/92, que s'estima ajustat a Dret corregir amb la sanció econòmica de QUINZE MIL PESSETES".

" El que us trasllado pel seu coneixement conforme preveuen els articles 79 i 80 de la Llei de Procediment Administratiu, fent-li saber que, contra aquesta Resolució, cal interposar el Recurs de Reposició, en el termini d'un mes, a contar des del dia següent al de la notificació d'aquest recurs i davant de l'òrgan que resol. SE'LS CONCEDEIX EL TERMINI DE DOS MESOS per fer efectiu el pagament".

Una sanció de 15.000 pessetes per haver emès sense llicència. Com és evident això no els hi va fer gaire
gràcia però, tot i així, van fer el cor fort i entre tots van pagar el que se'ls demanava aquell mateix dia. Finament, l'incident va quedar resolt 8 el 30 de setembre del mateix any, tot i que Ràdio Malgrat seguia emetent amb total normalitat. Uns mesos més tard, rebien la tan buscada llicència amb gran entusiasme i emprenien així la seva etapa al 3r àtic.

Després d'aquesta gran pujada dins l'escala de l'evolució i de l'èxit, ja començàvem a veure-li a la ràdio cara i ulls. Ara ja podia ser identificada, ja tenia empremtes dactilars. I, tan els programes com l'horari de difusió s'havien d'adequar al nivell que estaven assolin així que, gràcies al gran nombre de col·laboradors, es va començar a emetre de dilluns a diumenge, però dins d'unes determinades hores. Pel que fa als programes, es van multiplicar i diversificar 9 : Rotllana, programa de sardanes característic dels diumenges al matí; música de tota mena i per tots els gustos sonava dins dels aparells al llarg de la setmana per adornar les escenes casolanes més quotidianes; magazines, com és el cas de Garmon&Garmon, protagonitzat pels germans Garófano amb el que pretenien donar un nou sentit a les paraules "magazine radiofònic"; La veu del jubilat seguia més desperta que mai i cada dissabte ens sorprenia amb la lectura d'una nova novel·la escrita pel mateix locutor; La veu de la parròquia amb la presència del rector del poble; també recordo un programa en el que venia un diputat del parlament i, en català, explicava els afers del parlament o una mica d'història de Catalunya; Pilona Express, espai que presentava una sèrie de petits programes de cinc minuts amb notícies del mercat, titulars de premsa, receptes culinàries de les mestresses malgratenques; o bé personatges com Joan Dàvila i les Tonteries a 45 revolucions on tot era res i res, tot; personatges com la Paquita Serrano...; i, un munt de propostes més que entretenien els oients. També, recordo perfectament aquella targeta amb el logotip de la ràdio 10 que donàvem als premiats dels nostres concursos; ara em ve a la ment un dels enigmes que en Josep Palma va proposar als seus oients: " Qui no conegui en Palma que s'acosti a la ràdio que el premiarem"; sí, un gran nombre de malgratencs coneixia aquest personatge, tot i que algú se'n va endur els xurros de premi. Quins temps aquells...

1989. Les novetats no paraven de fer-se evidents, com és el cas de la integració de Ràdio Malgrat a l' EMUC, Emissores Municipals de Catalunya. Aquest fet anava acostant cada vegada més la ràdio a l'ajuntament. Tot i així, seguia en el seu moment d'auge; fins i tot, recordo un altre dels articles del "Som-hi" de 1992 11 que em van cridar molt l'atenció, ja que a través d'ell fomentàvem el nostre mitjà i demanàvem ajut per a millorar la qualitat:

" COMPREM UNES "PLATINES" PER RÀDIO MALGRAT, EMISSORA MUNICIPAL.

Sembla ser que aquest és un dels problemes tècnics que té Ràdio Malgrat emissora municipal, des de fa temps, per poder dur a terme la seva tasca amb més dignitat i oferir al ciutadà un servei de més qualitat. " ELS MANCA, ENTRE ALTRES COSES, UNES PLATINES", i que jo confio que el Regidor de torn en prengui bona part. Però, el que passa realment, és que estem mal acostumats, perquè amb "platines" o sense, quan hi ha voluntat de fer ràdio (o qualsevol acció de vida) i darrera unes persones voluntarioses per tirar-ho endavant, es fan miracles, i d'això ens n'aprofitem tots.

És el cas de Ràdio Malgrat, que a "Tranques i barranques" ha fet i està fent un camí encomiable i quasi sense pressupost material.

Ràdio Malgrat per a qualsevol malgratenc i que exerceixi com a tal, és quelcom entranyable. Des de la seva creació ha estat el fil conductor de la nostra llengua i cultura, amb programes com el dedicat a la Sardana i Aplecs. Ha estat el fil conductor que ens ha apropat la "democràcia" a casa nostra, amb programes com "Micròfon obert" a estones intimista i d'altres de debat polític i de resultat d'eleccions. Ha produït programes de lleure, d'interès sanitari o d'informació general. Ens ha apropat un fenomen sociocultural que hem de "mimar" entre tots, amb el programa "La veu del jubilat" (Dit sigui de pas i aprofitant l'avinentesa, i amb tots els respectes als seus promotors, a mi m'agradaria que es digués "La veu de la gent gran". Per allò que de jubilat no es passa, en canvi de "gran" es pot arribar a "grandiós". I crec que és aquest l'apel·latiu que es mereix la nostra Gent Gran).

I què me'n dieu d'aquests programes que passen com "El cometa Halley", que tenen la duració d'un curs de BUP o COU, i que ens presenten l'últim "Rock o Rap" del moment mentre es fa el primer "flirteig" amb el company o companya de classe, però a la vegada, tan important com a vivència, formació i aprenentatge del que és la vida, per la nostra joventut?...

O l'aparició del que en podríem dir "l'era moderna" de Ràdio Malgrat, amb programes ambiciosos informativament i radiofònica parlant com: "Malgrat és noticia" o "Música sense etiquetes" o "Poesia a la ràdio". Tot això, crec que es mereix el respecte, l'ajut i l'homenatge de tots els malgratencs i a la vegada un "TOC D'ATENCIÓ" al nostre ajuntament com a màxim responsable. Com ens ha demostrat Ràdio Malgrat, no tot va a "toc de talonari" (de pressupost), per crear riquesa d'esperit, quan darrera hi ha recursos humans desinteressats. Però amb això no n'hi ha prou.

Per tant, és hora que es comenci a notar que darrera aquesta institució, hi ha l'Ajuntament (és a dir tots), i que el representant de tots (és a dir el Regidor de Torn) assumeixi, ajudi (econòmicament i moral) i integri definitivament Ràdio Malgrat.

SALVADOR FREIXAS I SERRA"

Amb aquest article, podem observar que la ràdio s'anava integrant cada vegada mes dins del poble, amb el propòsit de passar a ser de l'ajuntament. Però, de moment les coses seguien en mans dels seus progenitors en el seu 3r àtic.

"Ple de L'Ajuntament, sessió celebrada el dia 8 de juliol de 1993

PRIMER: Aprovar definitivament els Estatuts de l'Organisme Autònom Local de Radio Malgrat, que es constituirà com a organisme autònom de caràcter administratiu de l'Ajuntament de Malgrat de Mar, i per la gestió directa dels serveis municipals adscrits a la Ràdio." 12

El juliol del 93 la ràdio que havia començat a partir d'un petit grup d'esquerres passava a ser de l'Ajuntament. Aquesta va ser una acció de la qual, en un principi, tothom en sortia beneficiat: els locutors d'esquerres creien que no estava bé que la ràdio del poble estigués en mans d'un partit polític i, el fet que passés a ser de l'Ajuntament donaria més confiança a gent més diversa; per una altre banda, les despeses serien cobertes per la nova propietària, cosa que permetria d'ampliar-ne els aparells tècnics i els mitjans; també, obrien les portes a nous regidors i presidents per tal de conduir la ràdio a noves perspectives. Aquest any es sorprèn altre vegada el Som-hi amb un breu resum de la situació en que es trobava la ràdio:

" RADIO MALGRAT

Ràdio Malgrat ha passat definitivament a ser municipal, en aprovar el darrer Ple els estatuts del nou patronat de l'emissora.

L'emissora, que ha funcionat els darrers anys amb una llicència a nom de l'Ajuntament de Malgrat, ha continuat essent gestionada pels seus fundadors.

Des de la publicació de la llei d'emissores municipals van regular-se a tot l'Estat les emissores locals. La llei reserva als Ajuntaments el servei de radiodifusió pública, i exigeix que la programació es basi en centres d'interès del municipi. La informació local i comarcal, la promoció de les entitats i de la cultura del municipi ha de ser la columna vertebral de l'emissora.

Ràdio Malgrat va ser creada per la Secció Local d'Esquerra Republicana de Catalunya i es va instal·lar al local del partit. A l'enderrocar-se el local que es trobava al Passeig de Llevant va instal·lar-se en un pis d'un membre de la Junta. E.R.C. va desvincular-se formalment de l'emissora, i les persones que la fundaren es van constituir en Cooperativa Ràdio Malgrat. Per ajudar-se en el finançament es varen fer uns carnets de socis protectors que adquirien forces malgratencs, altres feren programes especials per a recollir fons com les 24 hores de la Sardana, i també es va rebre alguna subvenció de l'Ajuntament. Amb la publicació de la nova llei d'emissores municipals, la Junta de la Ràdio, que no va aconseguir una llicència pròpia de la Generalitat, va haver d'emetre amb la llicència d'emissora municipal que la Generalitat va concedir a l'Ajuntament.

Amb la contractació d'una persona com a coordinador de programes per part de l'Ajuntament, es va incrementar la programació general i va iniciar-se l'emissió d'un informatiu diari. Actualment la Junta ha contractat un col·laborador que ofereix tres hores de música de dilluns a divendres. Darrerament, amb la creació de la xarxa del Maresme ha nascut una important i fructífera relació amb Ràdio arenys de Mar; al matí s'emet un programa comarcal informatiu i cultural de molt interès.

L'Ajuntament de Malgrat al plantejar-se la creació d'una ràdio municipal al poble va rebre l'oferta de cessió del material de l'antiga Ràdio Malgrat, amb la condició que al nou patronat hi hagi un representant dels que la varen fundar; a més al nou Patronat hi hauran representants de les entitats culturals del poble, de l'Ajuntament i de treballadors i col·laboradors de l'emissora; aquest Patronat haurà de seu el qui tiri endavant Ràdio Malgrat." 13

Ens trobem davant del major canvi de Ràdio Malgrat. Tot i que els pilars d'aquesta sempre sostindran l'emissora, el nou patronat canviaria el tarannà que havia dut des de feia anys dins la quotidianitat.




Capítol 3:

Silenci radiofònic.

L'Ajuntament va nombrar en Ferran Cosialls. La ràdio va passar a noves mans que canviarien el seu rumb.
Les directrius tan estrictes que s'havien establert anteriorment van començar a desaparèixer. I, sense adonar-nos, un hivern gèlid regnava en cada una de les emissions. L'entusiasme que havien portat milers de col·laboradors al llarg de tots aquells anys, ara era diversió descontrolada, despreocupació, crisi... Ràdio Malgrat es reflectia dins d'un petit joc de rol dels nous locutors: ells eren els mags poderosos; el seu enemic era tot aquell qui se'ls creués al camí; les seves armes eren paraules ofensives que llençaven a través del micròfon; el seu mal era l'haver-se convertit en els assassins de la veu del poble. La seva indiferència davant el cost de tot aquell material i dels esforços que els hi havia costat als anteriors locutors, quedava constant en les marques de cremades dels discs de vinil o les competicions que feien amb aquests: una nova afició es va posar de moda en descobrir l'espetec que feien els discs en topar contra la paret de l'edifici de l'altre vorera. El que podia haver estat una nova millora per integrar més als oients, es va acabar transformant en la pitjor crisi de Ràdio Malgrat.

La gent va començar a notar tots aquests canvis i cada dia que passava s'apagava una ràdio més. Les insolències van provocar una gran depressió de l'audiència. I és que, una ràdio municipal ha de ser de tots i per a tots i, aquesta ara només era la distracció d'uns i la desil·lusió d'altres.

La situació va arribar a extrems inimaginables. Però, això no podia continuar; no ens podíem quedar asseguts davant dels aparells radiofònics així que, l'Ajuntament va actuar en conseqüent:

Ràdio Malgrat va ser tancada a causa del fracàs de la seva nova direcció, com pels mals comentaris dels fidels oients envers ella.

Molts van lamentar cada un dels fets succeïts; els fundadors van veure destruïts tots els seus somnis i desitjos ens els que havien invertit tan i tan de temps. Ara, la tristesa pintava els rostres de molts malgratencs i, a la vegada, ennegrien aquells records dels primers dies, quan un somier els proporcionava tot el que necessitaven. En un principi la ràdio havia estat formada per quatre velles parets i un simple micròfon però, amb això ja en tenien prou; ara, ara que ho tenien tot, nous discs, noves tecnologies, nous aparells, noves parets, nous estudis... ara ho havien engegat tot a rodar, deixant per terra el que va estar a punt de ser el mateix poble.

I, així van passar uns anys, submergits en un tenebrós silenci radiofònic.




Capítol 4:

Un dolç somriure.

23/4/1997 Es reprenen les emissions de Ràdio Malgrat. 14

Diuen que si es lluita per allò que realment vols, ho aconsegueixes. I, el fet que la gent tornés a demanar una ràdio del poble, va provocar la reacció de l'Ajuntament. Calia que es tornés a obrir la ràdio, amb noves instal·lacions i aparells; calia una nova plantilla i també una major atenció. I, no va ser fins el 23 d'abril de 1997 que Ràdio Malgrat perdia la seva afonia.

Les noves veus procedien d'un edifici situat al carrer de Badalona. S'havien contractat al director i a un dels locutors per tal de mantenir una certa organització dins la ràdio. Ara, tot el càrrec del desenvolupament del nou mitjà requeia sobre Josep Creus, ajudat per l'Albert Serrano, tot i que posteriorment va passar el càrrec a en Josep Pigrau.

Però, a la Ràdio encara li faltava alguna cosa: per molts aparells i unes parets pintades d'un color més bonic, encara faltaven aquelles veus que donaven vida a la ràdio. I és que un mitjà de comunicació no és es sí no hi ha qui comuniqui. Un nou grup de gent s'incorporava a l'emissora però, encara seguia faltant alguna cosa. Faltava tornar a mirar aquells anys de glòria i grandesa; calia fer que tornessin a sonar aquelles veus que durant tants i tants anys havien acompanyat als malgratencs i els havien fet arribar la ràdio com si fos casa seva. Així que, amb l'esperança de poder fer renéixer el que havia estat una gran família, van proposar als antics col·laboradors que tornessin a parlar, a cantar, a recitar, a participar, a riure, a somiar... a través d'un micròfon. Sí, el temps havia passat i, com ja hem dit, les coses canvien; però els oients seguien allà, esperant al costat del seu petit aparell, potser ara més modern, per poder tornar a sentir aquell "bon dia" que els havia provocat un dolç somriure.



Capítol 5:

Quotidianitat al 107.4

Quins records... Serà millor que endreci tot això altre vegada al calaix; aviat tornarà a sonar el "ding-dong" de la porta. Mira que han passat coses a la ràdio. Res no és fàcil.

Un raig de sol entre per la finestra mig oberta del segon pis. Ja ha començat una altre dia dins d'aquestes parets. L'edifici es va omplint de mica en mica de llum. Els fullets de pols ja cansats, decideixen passar desapercebuts entre les muntanyes de papers que s'acumulen sobre la taula. El buf de vent es va tornant cada vegada més càlid i entendreix l'escenari per tal de fer-lo ideal. El cantar dels ocells entra melodiosament i trenca amb el silenci de la nit. El carrer s'omple de gent xerraire que ha decidit matinar. Quatre nens entremaliats juguen sorollosament fent espetegar els seus cridaners somriures entre els vidres de l'estudi.

"Bon dia" - esclata en Josep Pigrau en entrar per la porta. S'acompanya del director. Els dos personatges obren els llums i es dirigeixen cap a les escales; amb una certa parsimònia matinal pugen un a un els esglaons. Tornem a la quotidianitat. Els dos homes es posen a treballar. Des del control en Pigrau es comença a mirar l'ordre del dia; finalment, es decideix per agafar paper i bolígraf, i es deixa endur dins d'un pou de lletres que l'ajudaran a alegrar una mica les seves intervencions musicals. Mentre, el nostre director submergeix el submarí dins les noticies que haurà de pronunciar tot seguit sense entrebancs.

"Ding-dong" - sona afinadament el timbre. Una cara jove i desconeguda per la porta. Es tracta d'una nova col·laboradora. Els dos personatges anteriors la fan passar i li ensenyen les instal·lacions:

- Aquesta sala és el control-. La noia es queda parada i amb un suau toc de cap passeja amb tranquil·litat la mirada per sobre els instruments: a la seva esquerra, li crida l'atenció la paret coberta de compactes; tot i que no és gaire abundant, allà pots trobar un bon recull de cançons. Seguint el sentit de les agulles del rellotge, topa amb la taula, plena de noticies sense emetre i de papers preparats per ser esbossats. I, el primer micròfon la sorprèn, sobretot per la indumentària que el seguia, ja que les màquines amb un excés de botons acostumen a distreure. A continuació, el gros vidre dona lloc a una sala amb la taula rodona. Allà, els rudimentaris botons s'il·luminaven. Primer, la llum de sobre el vidre, el qual sembla recordar-te a aquelles series radiofòniques, tot i que sense el cartell de "on air". La pròxima parada són els altaveus penjats al voltant de la sala els qual dansen vibrants en el pentagrama d'una cançó catalana. A l'altre paret un altre vidre penetra la sala; es tracta d'un despatx amb un ordinador i nombrosos aparells on es treballa la publicitat, les noticies, l'altre cara de la radio que no és en directe. Al centre de la sala, "la taula rodona", presidida per quatre cadires negres afrontades a quatre micròfons. Coronant aquesta, una mena de capsa amb unes rodetes negres i dos bolets de colors; sí, aquests bolets són les llums verda i vermella que indiquen quan t'escolten i quan no i, les rodetes serveixen per graduar el volum dels auriculars. Com anava dient, cedeixen un lloc a la noia, li donen les últimes instruccions i... un nou programa.

"Ding-dong"- torna a dir el timbre. Una veu coneguda fa acomodar els aparells, els quals es mostraven una mica tímids amb la presència de la noia. És l'Antoni Garófano disposat a fer a continuació, la seva col·laboració dins d' "Abans de dinar". Com si ja es tractés de casa seva, un cop la noia ha acabat la seva intervenció, es situa a la seva cadira i es disposa a fer ràdio. La seva veu relaxada contrasta amb el tremolar que presentava la de la noia. Els seus ulls inspiren seguretat.

Les hores passen i el timbre no para de sonar. Un nombre incomptable de cares familiars pugen i baixen les escales; però, cada un d'ells ho fa d'una manera diferent, tot i que tots amb el seu toc de gràcia.

"Ring, ring..."- crida el telèfon. Un dels oients es disposa a participar de l'acció. Amb una veu entremaliada i divertida deixa anar un discurs com a resposta a un comentari del grup de joves de l' "Espai Jove". Tot l'estudi comença de sobte a lluir gràcies a la brillantor dels seus simpàtics somriures. La ràdio s'embolcalla d'un caliu agradable i còmode que fa sentir als locutors dins d'un món acollidor.

El timbre ja ha deixat de sonar. La nit comença a caure i van apareixent les ombres. Tot el passeig de col·laboradors ha anat desapareixent. Ara tornen a quedar en escena els dos personatges que l'encetaven. La programació nocturna s'introdueix dins la màquina i "Per avui ja n'hi ha prou". S'abaixen els interruptors negres. Els esglaons seran baixats per última vegada amb un immens sospir cansat. El soroll de les claus xiuxiueja dins d'una de les butxaques. Obren la porta, s'acomiaden i, finalment la tornen a tancar; per avui ja ha treballat prou.

El silenci es torna a apoderar de l'edifici. Altre vegada m'he d'afrontar al meu moment de soledat. Ara però, la finestra està ben tancada impedint l'entrada de la brisa marina típica del poble. Cada un dels aparells agafa una posició més còmode i repeteix els mateixos gestos de la nit anterior. Mirant-ho bé, aquests són els mateixos gestos que fan cada nit des de que són aquí. Aquesta és la seva quotidianitat al 107.4.




Capítol 6:

I aquesta he set, sóc i seré...

I, què es pot fer dins la n
it d'insomni a part de divagar una mica en el teu propi món? Bé, una altre nit que es repeteix si no fos perquè avui he sentit alguns rumors on el titular era sobre Ràdio Malgrat. Us ho explicaré des del començament:

Jo estava dins la rutina diària quan, sense voler, m'ha cridat l'atenció la conversa que tenien la noia del nou programa i el director. El cas és que feia estona que estaven mantenint una conversa sobre Ràdio Malgrat, quan de sobte, ell li ha dit:

"- Però, saps que aviat aquest edifici anirà a terra, no?-. Jo m'he quedat sorpresa i he continuat escoltant atentament:

- Jo fa vuit anys que sóc aquí i, les condicions sempre han estat les mateixes; sempre han hagut dues persones en plantilla, ja que de moment l'Ajuntament no s'ha decidit a posar més gent i les instal·lacions han set aquestes. Però, són unes instal·lacions provisionals, això és important que ho sàpigues, que això va a terra; tot això va a terra i, a partir del setembre comencen les obres per la nova ubicació de Ràdio Malgrat: es tracta d'un edifici antic però que el fan nou per dintre, que està al costat del Parc del Castell. A dalt del Parc del Castell hi ha un edifici que s'ha de remodelar, que s'ha d'arreglar de dintre; ja hi ha pressupost per fer aquesta obra. I, allà anirem; serà vell de fora, una cosa rústica però, de dintre seran unes dependències noves. Segurament aquest trasllat s'efectuarà a primers del 2006, passat festes com a molt, si no hi anem abans... Perquè tot això va a terra, tot aquest edifici que veus aquí, aquí darrera on hi havia la Creu Roja i la Guàrdia Civil, tot això va a terra i aquí hi faran una guarderia, una guarderia municipal nova. Per tant, aquesta és una noticia important: que estem pendents de trasllat en aquest lloc on et dic. Aviat començaran les obres i quan ja estiguin acabades, desembre... gener..., ja ens anirem cap allà i tot això anirà a terra. Pel que fa als aparells ara ja tenim aparells nous que es faran servir perquè tot és nou ja, les antenes són noves, els ordinadors són relativament nous; el que ara veus és un edifici vell, el que és vell són les cadires, els mobles, aquestes portes; clar, això és el que és vell: la casa, la porta de l'entrada... Però, els micròfons estan força bé, en condicions, els aparells tècnics estan força bé; però, també s'han de comprar coses noves, cada any s'han d'invertir en coses noves. Notaràs un canvi important en els mobles, les finestres... tot serà nou allà dintre. El que, en qüestió tècnica per a l'any que ve, tot i que sabem que hi haurà molt de gasto, és una unitat mòbil nova, que la que tenim està ja.. que és la que fem servir per retransmetre els plens de l'Ajuntament i que no m'atreveixo a treure-la d'allà, perquè si la trec, em sembla que no la podré tornar a entrar; clar la tenim fixa allà a la sala de plens i ja no ho toquem i, quan hi ha el ple la utilitzem i fins que s'espatlli, perquè si s'espatlla ja no la podrem reparar; el tècnic em va dir que ja no tenen recanvis per allò i s'aguanta pels fils aquella unitat mòbil, el dia que peti, petarà. Però, tot lo altre està bastant al dia."15

En sentir aquestes paraules un calfred ha recorregut tot el meu ésser. Bé, com no em paro de repetir, és bo canviar de tant en tant... Reconec que hi tinc una mica de por perquè mai es sap el que pot passar. Però, aquesta vegada crec que serà diferent, crec que tot anirà bé; aquesta vegada només em posaran més bonica i amb uns millors aparells i, si tot va bé fins i tot ens renoven la unitat mòbil... El cas és que aquesta vegada anirem tots junts cap allà: el director seguirà sent en Creus, ajudat d'en Pigrau; i, el més important de tot, tan els joves com els veterans o fins i tot aquella noia nova, tots anirem cap allà.

Sí, finalment estic contenta i no només per les noves noticies, sinó perquè de tan en tan m'agrada veure que no estic sola, que hi ha molta gent que m'estima i que ha procurat per mi des d'aquell local del carrer Llevant; estic contenta perquè hi ha molta gent que em considera part de la seva vida; estic contenta perquè sóc del poble.

I, aquesta he set, sóc i seré... un ràdio de poble amb fòbia a la soledat.