Històries per no casar-se

-Mare, tranquil·la que no em penso casar.
-No, vosaltres no us caseu, us heu d'ajuntar i prou.
-Sí mare, sí. Ja saps que no crec en tot aquest ball de disfresses: vestits cars i empalagosos, banquets de dimensions extraordinàries per conveniència, teatre a l'església... Ho sento però no hi crec i per mi no té cap mena de significat.
-Així m'agrada filla.

La mare es preocupa massa per mi. D'acord, com a mare desitja el millor per mi, però a vegades li costa entendre que tinc les idees molt clares. De fet, fa molt de temps que les tinc clares. És que, de petita ja em costava entendre les relacions i els lligams familiars... Recordo el dia que el meu oncle es va casar:

-Mare, qui són tota aquesta gent? I, per què m'has fet posar un vestit? No m'agrada i em molesta.
-Nena, estigues quieta i no et toquis el vestit. Aquesta gent són els parents de la dona del teu oncle.
-Mare, que em vols enganyar? No t'inventis coses... Què hi fan aquí?
-No t'enganyo pas. Veus aquella dona que està amb l'oncle? Doncs és la mare de la seva dona.
-No ho entenc, què hi fa aquí?
-A partir d'avui, tens una tieta nova. Aquesta gent és la seva família.
-Llavors... ara tots són família nostra, oi?
-No. Només els seus pares i germanes.
-No ho entenc. De debò no m'enganyes? Però, a veure. Si ara ella és meva tieta, s'han enganxat les dues famílies. I, si es van enganxant... Mare, un dia estarem tots enganxats? Tot el món serà una família?
-No. Bé, no ho sé. Però no tota la seva família és família nostra ara. A més, la gent no es casa a tot arreu ni té els mateixos lligams familiars que tenim nosaltres.
-A no? Com pot ser? Hi ha gent que no neix de la mare?
-Tots naixem de la mare... Però hi ha llocs on són els avis qui tenen cura els nens o tenen molts pares o els fills marxen de casa quan són petits i no formen una família com les nostres.
-Mare, no m'enganyes oi? Però, aquesta gent no s'ha de posar vestits lletjos ni s'ha de deixar fer petons per gent estranya? Mare, no m'agrada el vestit. A més, sembla carnaval. No em vull casar.

Però, aquí no va quedar la cosa. És que això de les famílies és molt més complicat del que sembla, fins i tot pot resultar traumàtic. Potser té alguna cosa a veure el fet que visqui en un poble amb tendència a la xafarderia. El cas és que se't treuen les ganes de mantenir qualsevol tipus de relació després d'entrar a la botiga de la cantonada de bon matí, o a la fleca els diumenges, o al mercat els dijous, o a la plaça a les tardes, o quan poses un peu al carrer i et topes amb les veïnes...

-Ai, has vist el fill de la carnissera? Ara resulta que s'ha ajuntat amb un noi.
-Què em dius tu ara? No pot ser... Però, no estava casat?
-Sí, sí. Era casat amb una noia molt maca del poble del costat. Però, segons m'han explicat, li va fer el salt a la dona amb aquest noi.
-Quina pena... Tan bon noi que se'l veia...
-I, el millor de tot és que ella està embarassada i pretén tenir el fill sola.
-Sola? Aquest jovent d'avui en dia s'ha trastocat. Ella deu està destrossada.
-No, no. Si la noia ha anat a viure amb ells dos i volen pujar la criatura entre els tres.
-No puc creure això que em dius.
-Ai, hola nena. Que te'n vas a estudiar? Com estan a casa? Que maca que estàs... segur que ja tens algun xicot al darrera...

Evidentment, vaig fugir. Em sap greu però no em fa gens de gràcia que la meva vida sentimental es converteixi en un circ. Entenc que per aquestes dones, les relacions actuals es converteixin en tot un escàndol a les seves mans. Elles estan fetes a l'antiga; estan acostumades a l'estructura familiar tradicional, on pare i mare s'encarreguen que t'acostis al fill d'una bona família. Abans que n'adonis ja et trobes casada amb dos fills, esperant amb un davantal i una cassola a la mà que arribi el teu marit després d'una feixuga jornada laboral. Em sap greu, però la imatge em resulta molt frustrant. No em penso casar.

I vas creixent, passen els anys i comences a relacionar-te amb nois, fins i tot decideixes dedicar-te seriosament a un en concret. Llavors, et planteges coses que fins el moment no se t'havien passat pel cap... A on anirà a parar tot plegat? I si se'n va amb una altra? I si em demana per anar a viure junts? O, pitjor encara, i si em demana per casar-se amb mi? Calma. Solucions? La mare.

-Mare, i si m'enganxa massa?
-Estic del tot segura que sabràs portar la situació. Sempre has sigut d'idees clares i saps el què vols. Ja ets gran.
-Gràcies mare.
-Però, segur que t'equivocaràs i, no només una vegada, potser dues o tres.
-Mare... em vols enfonsar moralment? Amb la primera part del discurs en tenia prou.
-No ho dic per espantar-te. Conviure amb algú no és gens fàcil. Ara, si mai t'aixeca la veu, deixa'l; si et discuteix qualsevol cosa, deixa'l; si es pensa que ets la fregona, deixa'l; si et mana i t'ordena que li facis coses, deixa'l; si és dels que es passa més estona al bar que a casa, deixa'l; si no et permet fer el que vols quan vols, deixa'l; si se'n va amb alguna altra, deixa'l; si no et comprèn, deixa'l; si et diu mentides, deixa'l; si et falta al respecte, deixa'l; si creu que pot fer de tu el que vol, deixa'l; si t'utilitza, deixa'l; si te'n canses, deixa'l; si t'avorreix, deixa'l; si et separa de mi, mata'l.
-Tranquil·la mare, sempre em tindràs al teu costat.
-Sempre pots comptar amb mi per tot, menys per pagar-te el casament. Em sap greu, però no em penso gastar una milionada quan encara m'he de comprar el menjador.
-Mare, no em penso casar.

Vols dir que surt a compte casar-se? Si hagués viscut una altra època, suposo que m'haurien escollit un marit i hauria hagut d'aguantar-li qualsevol cosa i dedicar-me exclusivament a tenir cura d'ell i de donar-li fills. Si hagués nascut en un altre lloc, potser seria una de les infinites dones amb qui compartiria marit. Si hagués nascut en alguna tribu, potser seria un simple ésser procreador més. El cas és que sóc qui sóc i visc on visc... No sé si per sort o per desgracia, però puc escollir. L'únic que tinc clar és que de famílies n'hi ha per triar i per vendre, de tots colors i mides. Potser algun dia tot el món estarà emparentat o, com diria jo mateixa, enganxat. Potser, arribarà un punt on ningú voldrà lligams; tindrem fills i tindran cura d'ells; tindrem cases per a cada un de nosaltres, sense preocupar-te del tarannà de la teva parella; podrem relacionar-nos sense lligams ni por a fer-nos mal; potser arribarà un dia que... estarem sols? No, viure en família és agradable i t'aporta confiança, recolzament i amor. Ui, amb qui em barallaria jo si no tingués germans? A qui li descordaria el davantal si no estigués la meva àvia? A quins genolls m'assentaria si no estigués el meu avi? A qui criticaria si no estigués la meva tieta? De qui m'enamoraria si no estigués la meva parella? I és que al món hi ha moltes maneres de conviure i a mi m'han ensenyat aquesta...

No em penso casar.