Dones

AVANTATGES DE LA DONA DILIGENT
- LA MANDRA, ENEMIGA DE LA VOSTRA FELICITAT-

Una dona que gaudeixi d'una salut normal ha d'establir l'horari de la seva vida sobre una base primordial: llevar-se a l'hora adequada.
Una dona excessivament matinera tendeix, amb el pas del temps, al cansament. La dona ha d'esperar que arribi la nit i, tot just acabat l'últim àpat del dia, ha d'estar-se una estona amb el seu espòs en dolça companyia, en la qual es resumeix la jornada, es canvien impressions o es surt per assistir a un espectacle.
La seva hora adequada, sens dubte, ha d'anar compassada amb aquella que el marit creu adient i, si aquesta fos massa intempestiva, és convenient que la dona romangui un temps prudencial al llit, sense permetre que la mandra impedeixi aixecar-se a l'hora exacte, perquè la mandra és una enemiga de la felicitat futura.
Malgrat tot, la dona, pel seu equilibri, a causa del seu sistema nerviós és més fràgil que el de l'home, necessita un temps de repòs absolut major que el d'aquest.
El son i l'acció sedativa de l'aigua constitueixen un element de la salut i activador de l'energia que correspon a l'edat d'una jove acabada de casar. Res que tendeixi a millorar l'energia física ha de ser desatès. La negligència en aquest ordre implica un notable perjudici en el desenvolupament de la vida matrimonial.
S'han d'assumir, doncs, les feines de la casa, no com una obligació penosa, sinó com una cosa agradable que pot animar-se mitjançant el desenvolupament d'aquesta influència psíquica que dóna tanta força a tota activitat humana. No està la dona especialment dotada per aconseguir canviar l'atmosfera del treball que li pertoca com a dona de la casa?
Són moltes les que diran que tota feina de la casa és monòtona, pesada i moltes vegades mancada de l'apreciació incomprensible de l'home.
Malgrat tot, sens dubte brillen les bones qualitats d'ella a casa. Allà planta silenciosament dia a dia la llavor més fructífera per al seu matrimoni. I que no es senti desalenada davant del que elles creuen incomprensió del marit. D'una forma manifesta, altres vegades callada, generalment l'home admira aquest esforç continuat i tenaç però, no per això, mancat d'encant, mitjançant el qual la dona fa de la casa un lloc acollidor i desitjat per tot home amant de la vertadera vida matrimonial.






Blau llampant

Abans de començar a treure el suc d'aquest text, m'agradaria confessar que realment feia temps que tenia pendent llegir-lo. Tot va començar una tarda mentre buscava un llibre interessant entre la gran varietat de títols de la prestatgeria. La majoria ja me'ls sabia de memòria i la resta no em cridaven l'atenció; però, de sobte, la meva vista va anar a petar sobre unes tapes d'un color blau llampant. Mai me n'havia adonat de l'existència d'aquest exemplar. El cas és que he aprofitat aquesta ocasió com a excusa per obrir-lo.

"El libro de la recién casada" del Dr. Maldonado. A la portada s'hi poden veure dibuixats els símbols de la dona i l'home enllaçats. I, com és normal, el primer que he fet ha estat mirar què deia a la última pàgina: 1968. Posteriorment, he passat a llegir la introducció que, en resum, diu que es tracta d'un manual per a la dona acabada de casar de l'època, amb les maneres clau d'actuar per aconseguir que el matrimoni sigui perfecte i equilibrat.

Després d'una intensa lectura, la qual ha estat representada amb una cara d'espant, he escollit un dels textos que m'ha cridat més l'atenció: "AVANTATGES DE LA DONA DILIGENT - LA MANDRA, ENEMIGA DE LA VOSTRA FELICITAT-". Com és d'esperar, les paraules que el constitueixen no són gaire ben vistes per la dona actual, ja que la societat ha evolucionat molt en aquests últims anys. A part d'això, i tenint en compte aquest salt en el temps, el que més m'ha impressionat és la manera que té l'autor de justificar certes conductes de l'home afirmant que són beneficioses per a la felicitat de la dona.







Instruccions d'ús

Un cop llegit el text, el primer que m'agradaria remarcar és l'autor d'aquestes paraules: el Dr. Maldonado. Aquest doctor, emmarcat al voltant de 1968, va escriure aquest llibre com a instruccions d'ús del matrimoni. Un tret que ens demostra que realment no pretén aconsellar sinó obligar és l'ús de la perífrasis verbal " ha de". Aquest recurs i el fet que es regalés el llibre a les dones acabades de casar, dóna més força i credibilitat al seu discurs.

També cal aturar-se en el fet que el llibre està exclusivament dedicat a aquelles dones joves de l'època que s'acabaven de casar. Tot i que en el títol comenci referint-se a la "vostra felicitat", referint-se tan a l'home com a la dona que formen part de la parella, a la primera ratlla s'introdueix amb un "Una dona que gaudeixi d'una salut normal ha d'establir l'horari de la seva vida", és a dir, que es dirigeix directament a la dona. Així, doncs, podem concloure que, tot i que l'autor faci referència en ocasions als dos membres, realment enfoca les seves paraules cap a la dona.

Llevar-se a l'hora adequada? Aquesta sembla ser una de les preocupacions fonamentals que destaca l'autor de la vida matrimonial. A partir d'aquest interrogant comença a desglossar quina és realment aquesta hora adequada i per a qui ha de ser adequada aquesta hora. Realment aquesta hora també serà l'adient per a la dona o l'autor parlarà a la dona de l'hora adequada per a l'home?


Inventem el joc?

Ja tenim llibre a analitzar i tenim una primera idea sobre a qui es dirigeix el text. Però, el que em crida realment l'atenció és saber què feia un manual d'aquestes característiques a la prestatgeria de casa. Sé del cert que el llibre és de ma mare però, com deuria arribar a les seves mans? Amb quina finalitat? Sí, potser es tracta d'un llibre de 1968, una altra època, una altra mentalitat... però, aquest llibre li van regalar a ma mare quan es va casar com a llibre complementari per a la vida matrimonial. Tot això em porta a pensar quin ha estat l'afecte sobre una dona de carn i ossos com és ma mare:
M'assec a l'esglaó de l'escala, lloc on puc observar cada moviment de ma mare, ja que està situat al mig del seu escenari: la cuina? De camí a la rentadora? Al sofà? Sí, aparentment sembla una dona totalment moderna i una mare exemplar: és capaç d'anar a treballar a la tarda i preparar-ho tot per a les classes de patinatge; quan arribem a casa, allà ens espera per ajudar-nos amb els deures, escoltar-nos i donar-nos suport moral, s'ocupa de la nostra salut i alimentació; a més, té un do especial per mantenir sempre la casa brillant, impecable; i, no podem passar per alt que sempre ha estat al costat de mon pare per solucionar els seus problemes i ajudar que els superi, intentant que no es senti sol. Perfecte. Però, si m'ho miro dues vegades, no s'assembla una mica a les explicacions, que en un principi em van semblar tan tràgiques, del manual? Potser mon pare no li ha especificat que s'ha de llevar a tal hora i se n'ha d'anar a dormir a una altra, tot i que l'altre dia no discutien precisament perquè ella s'havia quedat adormida al sofà i havia pujat a dormir molt tard al llit?
Ara, asseguda a l'escala veig que potser no hem canviat tant com em pensava; en el fons només hem maquillat i vestit amb talons la dona del llibre. Algú pensarà que actualment les dones no estan sotmeses a l'home i a la casa de la mateixa manera, o no se la considera tan dèbil i fràgil, que ha crescut i s'ha alliberat de la constant mirada crítica del seu marit o de la mateixa societat. Però, no continuem volent un home fort i musculat que ens protegeixi i ens compri una casa gran on poder criar els fills i esperar-lo asseguda rere la porta per penjar-li la jaqueta? Encara volem ser barbies, aparentment perfectes i interiorment buides, esperant que algú parli per nosaltres i que en Ken ens porti a passejar. I, què és el que hem de fer si a totes de petites ens han regalat una d'aquestes nines i ens han ensenyat com es juga amb elles... Quan arribarà el dia que ens regalin una pilota i ens deixin inventar-nos el nostre propi joc? Cal tenir en compte però, que són molts anys de nines i no és gens fàcil inventar el teu joc i deixar de banda els rols i les creences que fins ara han conduït el joc de la societat.
Camaleó.
Dones, mares, veïnes, models, cuineres, amigues, amants, famoses de revistes... Dones, dones i més dones. Quan et parlen de dones el primer que fas és anar a buscar un ideal de dona, ja sigui per criticar com per sentir-t'hi identificada. Però no cal anar tan lluny. En el meu cas, tinc un exemple molt més proper que tots aquests que estic intentant analitzar: jo mateixa. En mirar-me el mirall topo cara a cara amb una dona que conviu en la mateixa societat que les altres; el més just seria començar plantejant-me com es reflecteix tot plegant en el meu propi ésser.
En observar el meu rostre puc detectar que acostumo a anar mínimament ben vestida, amb el meu suposat estil, però socialment ben vestida. Tot i que sempre dic que no m'agrada empolainar-me gaire ni pintar-me, acostumo a portar a sobre un autèntic ball de colors on cadascú té la seva raó de ser. M'intento autodemostrar que realment no sóc com aquelles nines de les revistes i que no penso en l'aparença ni en agradar als altres. Ara que em miro m'adono que només llevar-me del llit el primer que faig és preparar-me per ser acollida pel món que m'espera a l'altra banda de la porta del carrer.
M'indignava quan veia a ma mare planxar i cuinar pel seu espòs i la comparava amb la dona acabada de casar del text. Però, quan ella es va posar malalta, no vaig adoptar el seu mateix paper? Recordo que em vaig dedicar a deixar les camises perfectes a l'hora al seu lloc, a fer el sopar al moment adequat perquè no el trobessin fred, a ser a taula per tal que m'expliquessin com els havia anat el dia, a rentar els plats just en acabar... Ara m'indigno perquè me n'adono que dic coses que després no duc a la pràctica; mentre feia l'anàlisi em
deia que les dones eren increïbles i en el fons jo estic actuant com aquella dona de la telesèrie d'ahir a la nit. En aquests moments em considero un autèntic camaleó: Intento camuflar-me d'entre rajoles de la societat i realment en segueixo formant part. Em serveix de consol pensar en allò que diuen que el primer pas és acceptar-ho, potser per fer-me creure que no acabaré servint a un home o que no transmetré els mateixos valors que se m'han ensenyat i que he acabat adquirint als meus fills.
Sé que no és el més correcte, sé que en comptes de marxar hauria d'intentar aguantar-me la meva pròpia mirada al mirall però, m'han ensenyat a ser un camaleó i només aconsegueixo creure'm que no hi sóc, que no sóc com em veig, tot i que allà estic.


Un vaixell enfonsat.

Els ulls es comencen a tancar. Els bars ja fa estona que han plegat. Els nens ja no juguen al carrer i ja fa estona que la seva mare els ha fet un petó de bona nit. El poble dorm. L'únic soroll que sona és el de les ones que xoquen contra les roques. I, ara aquí asseguda em pregunto, què és el que queda? Una vegada hem eliminat estereotips, cultura, antecedents amagats, miralls trencats... què és el que queda?
El mar. Primer li trec la sorra; segueixo tenint mar. Després les roques; segueixo tenint mar. Els peixos; segueixo tenint mar. La sal; segueixo tenint mar. El vaivé de les ones; segueixo tenint mar. Què em queda? Aigua. La gràcia del mar és el resultat de la composició de tota una àmplia gamma de colors; però, la tela del quadre sempre serà l'aigual. L'aigua és el que conté les ones, la sal, els peixos, les roques, la sorra... Amb les persones passa una cosa semblant: Si els treus els cabells, la roba, les ensenyances, les aparences, les influències... El resultat de la resta és un cos amb una personalitat, un personatge que pensa què és i què vol ser.
Capbussar-se una estona dins l'aigua i deixar que navegui perdut a l'horitzó tot allò que portava sobre les espatlles, en el fons una nosa. Tot plegat només em deixa un vell vaixell enfonsat: Què passaria si tots fóssim aigua? Sabríem viure sense ones, sense sorra o sense sal? La veritat és que, si no hi haguessin dones sotmeses, no m'hauria plantejat si jo ho era o no, ni m'estaria escarrassant a intentar ser jo mateixa. De fet, gràcies al vaixell enfonsat sé per on he de passar per no enfonsar-me.
M'eixugo amb la tovallola i cap a casa. Per avui ja n'hi ha prou. Però, sé del cert que me'n vaig amb un gran somriure, no per ser una dona exemplar, sinó per haver enfonsat un vaixell que algú trobarà i envoltarà per no caure al mateix lloc.