Sense tu?

No pot ser... Això que està passant no és real... Com... Com és possible?
Anit somiava amb tu. Et tenia a prop de mi. I és curiós, però fins i tot en somnis ja pensava en besar-te. Però no ho feia...
Ahir em queixava a mi mateixa. Et maleïa per haver tornat a aparèixer. Per fer-me creure que, aquesta vegada sí, jo podria ser algú important per tu. Encara que només fóssim amics. Ahir desitjava oblidar-te com creia que havia fet, i indirectament, no tornar a veure't mai més.

Com podia voler això? Deixar de veure't? Deixar de quedar-me embadalida cada cop que apareixes i el cor se'm regira, i no et dic res, i no ens deim res? Deixar d'emocionar-me cada matí quan sé que et veuré? Deixar de voler pensar que t'he oblidat quan tots sabem que no és així?


Sabeu que és el pitjor de desitjar alguna cosa?
Que es compleixi.


I per això et prec que tornis, per favor. No em deixis així. Si no hi ets, res no té sentit. Ets l'única raó que tenc per viure. Saps que només a vegades, quan dic que no ets important per mi (quina gran mentida!), puc arribar a emocionar-me com ho faig amb tu... Però només a vegades. I què passa mentrestant?! Sense tu... Sense tu no puc viure... Ets com l'oxigen, per mi... Què faré ara? Em perdré... Em perdré en la solitud de la foscor. La foscor de viure sense tu.

No pots fer això... No pots fer-me això. T'estim, i t'estimaré sempre. Ara no pots marxar...