Cercador
Sense conductor
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Nati era una dona que quan prenia una decisió ho feia arriadament i en calent, no fos que després tot esdevingués un 'em qüestiono, em qüestiono, em qüestiono'. Per això mateix el dia que va escapçar i, au, fora, a levitar, el 'Vitat', les dues síl·labes que definien el seu nom sencer i l'identificaven amb la religió, va quedar ben descansada.
La Nati s'estava separant d'un tal Bròs per un motiu més que entenedor: l'Ambròs dedicava el temps que hauria d'haver estat per a ella a la tasca de protegir esquirols de pèl clapat marró-turquesa que clapaven mig any en letàrgia somnàmbula, un espècimen rar raríssim que l'atreia, amant de qualsevol animaló de l'ordre dels rosegadors. Segurament per això l'home era posseïdor d'una dentadura que qualsevol raspall de dents temia. S'havia carregat el 'Am' amb una mossegada inexperta quan aprenia a parlar, feia trenta-nou anys (un aprendre tardà, a l'edat de deu), i procurava conservar el 'Bròs', que si en feia un mos com ho explicaria al registre civil!
Mentre en Bròs era reclòs al garaig comptant anous per a obsequiar les icones de sa vida quan es revifessin allà el març tot i marcant amb les incisives un tall d'amor a cada closca, la Nati anava per feina: buidava armaris, aplegava les seves pertinences, marcava els mobles i complements que havien acordat que li tocaven i embolicava objectes que havia despullat de valor sentimental, exhalant-expulsant cap record feridor.
Van trucar el timbre a mig matí. La Nati, encara lleganyosa, escabellada i amb un pijama tronat, va obrir la porta. No hi havia ningú. Davant l'unifamiliar, aparcat, va veure un vehicle gran blanc amb aquest anunci:
LLOGUER DE CAMIÓ SENSE CONDUCTOR
-----DEMETRI-----
La dona que quarentejava no hi va parar més esment. Va cridar en Bròs per tal que l'ajudés a traslladar les coses al camió. En Bròs hi va accedir de mala gana: l'havia descomptat i li caldria tornar a començar. Una babaia grassa li va regalar del paladar fins els llavis i va caure a terra. Li sobrava saliva. I li va caldre agafar un tom d'una enciclopèdia oblidada, obsoleta i recòndita per tal de no perdre la necessitat de desgast dental que tant el plaïa i que el duia al llindar d'orgasmes indescriptibles sense col·laboracions externes.
Mentre treien coses, la Nati havia de fixar-se bé on trepitjava per no ensopegar, el terra esquitxat de cacauets, avellanes, castanyes i ametlles per obrir o encetades. Aquella nit en Bròs havia estat feliç fent-ne escampeig i que s'ho fés i escombrés.
Un cop ple el vehicle de la mudança, la Nati es va girar per acomiadar-se d'aquell ser amb qui havia viscut un tram de vida. En Bròs s'havia enfilat en un pi pinyoner de la plaça a tocar i quasi dormia sobre una branca amb el sol acaronant-lo.
-Fés-me una foto.
Ella ni va plorar. S'havia acabat. Per fi.
El camió es va engegar sol i la Nati hi va pujar. Confiava en el sistema de conducció a distància. Asseguda al costat de ningú, àdhuc li parlava, imaginant que el coneixia i que li feia el pes.
No s'adonava que en Demetri era al volant, volant d'alegria amb com ella s'expressava. A poc a poc l'home es va materialitzar.
La sorpresa de la Nati va ser superlativa. Se li va sumar el ridícul de com anava de malguarnida.
-Gràcies- va dir ell.- Estava encantat per ser invisible, cosa que no m'encantava massa. Mira, una vegada, fastiguejat de tot, vaig demanar a l'univers, consciència poderosa, que no volia ser vist sinó era per la persona que se m'adecués per anar del bracet en aquesta existència. I ets tu!
La Nati no va analitzar res. Només va somriure. Amb en Metri, va tenir la certesa, seria feliç. Inhalaven els mateixos anhels.
I sí, sí. Va ser el seu un amor intens i llarg llarg...no Mètric, sinó Quilomètric!
La Nati s'estava separant d'un tal Bròs per un motiu més que entenedor: l'Ambròs dedicava el temps que hauria d'haver estat per a ella a la tasca de protegir esquirols de pèl clapat marró-turquesa que clapaven mig any en letàrgia somnàmbula, un espècimen rar raríssim que l'atreia, amant de qualsevol animaló de l'ordre dels rosegadors. Segurament per això l'home era posseïdor d'una dentadura que qualsevol raspall de dents temia. S'havia carregat el 'Am' amb una mossegada inexperta quan aprenia a parlar, feia trenta-nou anys (un aprendre tardà, a l'edat de deu), i procurava conservar el 'Bròs', que si en feia un mos com ho explicaria al registre civil!
Mentre en Bròs era reclòs al garaig comptant anous per a obsequiar les icones de sa vida quan es revifessin allà el març tot i marcant amb les incisives un tall d'amor a cada closca, la Nati anava per feina: buidava armaris, aplegava les seves pertinences, marcava els mobles i complements que havien acordat que li tocaven i embolicava objectes que havia despullat de valor sentimental, exhalant-expulsant cap record feridor.
Van trucar el timbre a mig matí. La Nati, encara lleganyosa, escabellada i amb un pijama tronat, va obrir la porta. No hi havia ningú. Davant l'unifamiliar, aparcat, va veure un vehicle gran blanc amb aquest anunci:
LLOGUER DE CAMIÓ SENSE CONDUCTOR
-----DEMETRI-----
La dona que quarentejava no hi va parar més esment. Va cridar en Bròs per tal que l'ajudés a traslladar les coses al camió. En Bròs hi va accedir de mala gana: l'havia descomptat i li caldria tornar a començar. Una babaia grassa li va regalar del paladar fins els llavis i va caure a terra. Li sobrava saliva. I li va caldre agafar un tom d'una enciclopèdia oblidada, obsoleta i recòndita per tal de no perdre la necessitat de desgast dental que tant el plaïa i que el duia al llindar d'orgasmes indescriptibles sense col·laboracions externes.
Mentre treien coses, la Nati havia de fixar-se bé on trepitjava per no ensopegar, el terra esquitxat de cacauets, avellanes, castanyes i ametlles per obrir o encetades. Aquella nit en Bròs havia estat feliç fent-ne escampeig i que s'ho fés i escombrés.
Un cop ple el vehicle de la mudança, la Nati es va girar per acomiadar-se d'aquell ser amb qui havia viscut un tram de vida. En Bròs s'havia enfilat en un pi pinyoner de la plaça a tocar i quasi dormia sobre una branca amb el sol acaronant-lo.
-Fés-me una foto.
Ella ni va plorar. S'havia acabat. Per fi.
El camió es va engegar sol i la Nati hi va pujar. Confiava en el sistema de conducció a distància. Asseguda al costat de ningú, àdhuc li parlava, imaginant que el coneixia i que li feia el pes.
No s'adonava que en Demetri era al volant, volant d'alegria amb com ella s'expressava. A poc a poc l'home es va materialitzar.
La sorpresa de la Nati va ser superlativa. Se li va sumar el ridícul de com anava de malguarnida.
-Gràcies- va dir ell.- Estava encantat per ser invisible, cosa que no m'encantava massa. Mira, una vegada, fastiguejat de tot, vaig demanar a l'univers, consciència poderosa, que no volia ser vist sinó era per la persona que se m'adecués per anar del bracet en aquesta existència. I ets tu!
La Nati no va analitzar res. Només va somriure. Amb en Metri, va tenir la certesa, seria feliç. Inhalaven els mateixos anhels.
I sí, sí. Va ser el seu un amor intens i llarg llarg...no Mètric, sinó Quilomètric!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
438793 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com