Self action

I pensava, mentre la lligava, la sort que havia tingut de que el miner, submís i treballador, hagués excavat, amb la pala bruta i els pulmons enrajolats, el mineral necessari per a fer aquell vell tub oxidat i , ara, santificat. I pensava, mentre l'acariciava, el teler que l'havia filat i les mans que l'havien creat i el pagès que ho havia cultivat. I no sabia ben bé de què estava feta, perquè, pensava, els meus pares mai m'ho podrien haver explicat, ni tan sols un mestre, pagat. I ara deus tenir el despertador de Cofidis al capçal del llit i et deu despertar a les sis, i et deus queixar d'aquells que ens em endeutat, dels que calendaris diminuts han dissenyat, i en fi, et deus queixar de l'enginy humà. I el deus guardar com un tresor, pensant, recordant, la carta que a la butxaca dels pantalons em van trobar. I els números canvien, i el temps passa i mai sabràs que hi ha al fons de la caixa.
I com pesava l'escala quan la vaig aixecar, i que a prop que es veia la mort, i com es balancejava la corda i sentia el gat, que miola. I era freda com és fred el glaçó del congelador i com seria fred, al cap d'unes hores, jo, penjat, al racó, amb la mort als ulls i sentint el teu plor.
I ara et veig passar i continues mirant al menjador al entrar. Ja no soc allà assentat. Per alguns soc a l'infern condemnat, torturat, cremat. Simplement estirat, descomposat.
I no sols jo me'n vaig anar. A l'hospital la vas ingressar. I qui no ho sabia? De tota la vida servint a la família. I jo endeutat, amenaçat, covard.

Recordes quan es va despertar? El gemec del nen, afamat. I la dona jeia de nou, borratxa, potser morta. I el nen i la misèria xisclant, rebotant. Al seu cap. Les parets brutes, pixum de gat. I es va vestir, amb pressa, no feia tard. Fugir, fugir, fugir d'allí. Els carrers freds, empolsats, solitaris i odiats. I la fàbrica traïdora, daurada, cabrona. I el cartell. Nou. Tremolor. Es va arrupir al racó, com jo. I esperà, com tu, sense banc. I plorà. Pensà en la cirrosis, en la fam i el nen malalt. I amb el salfumant. I el marrec del Marçal saltant i cantant: "Reducció de personal". I des de la finestreta, inquietant, li arribà: "Em sap greu, Joan. La selfactina..." I tornà a les parets i veié el que sabia de fa temps. La dona morta, el vi buidat, el nen xuclat. I agafà la corda i la lligà. I agafà l'escala i es penjà. Tradició familiar. Jo, endeutat.

I ara, els cossos llunyans, t'insisteixen a la festa, a la rialla, a la gresca. I tu sols tens cap pels parents despatxats, l'alcohol vessat, i el teu tiu Joan penjat. I no vols sortir. Simplement fugir. Penses en el munt de ferros que se't claven. Els que giren i cusen calces o els que aguanten cadàvers. Quants Joans. Un que no torçava ni enrotllava sinó que a la filosa violava i l'altre, que embotellava. Un amb dona cirrosa, i l'altre amb màquina per jugar. Ni un cèntim cap. I que fàcil seria amb un hort, i la pluja i la lluna i la filla parant el sol, com tu, els diumenges a les nou.

I t'estires al llit, i la sents queixar. Malson al teu costat. A les sis, sona el rellotge de Cofidis, i l'ajudes amb el Ventolín, l'Atroven, el Pilmicort, el Sintrón, el Tormecida, i el record. Fins quan durarà el dolor?

El municipal, tremolant, va pujar les escales. La Sussi plorava a poques passes. Quatre sobres i una caixa. Ocaso, Popular, Cofidis, i en blanc. Dubtes, llàgrimes, pors. "Què passa?" Deutes, impotència, amor? Havia planificat la meva mort. Paraules que volaven, preguntes que no es formulaven, mirades que enganyaven. "Pel joc?" "La puta màquina altre cop?" "Què passa?" Mai sabreu què hi ha al fons de la caixa.
I ella entre tos, plor i gotes d'amor em deia gos.
"- Per què m'ho ha hagut de fer això? Que m'ho mereixo? Tota la vida treballant com una negre, fent el dinar per l'avi Enric, el germà i el marit. Pujant, sola, a quatre fills. I m'ha de fer això? (...) I vaig veure una ombra i pensava que tallava la parra i li anava a dir que per què l'havia de tallar a aquelles hores i el vaig tocar i em vaig adonar de que era mort. No sé per què ha hagut de fer-ho... (...) Però tot això m'ho he buscat jo. Vaig ser jo qui com una tonta es va fotre en aquella casa. I què he estat jo fins ara? L'esclava. Ells se n'anaven a esperar els Reis amb els meus nens i jo a casa, com sempre a casa, fent el dinar. Si, clar. I què podia fer sinó? I ara això? No m'ho mereixo. (...) Que no estava bé, aquí, amb nosaltres? Ell hi ha perdut. Ara no pot mirar el Barça."

I tots de negre, l'església plena, el taüt tancat i el capellà, avesat... I les llàgrimes, i ho sento xiqueta, i l'avi Enric que desvarieja i conta les totxanes que utilitza el paleta. I la veïna que pregunta si els peus em tocaven a terra, i les suposicions, i la neteja, i masses coses, masses coses... Tots de negre.

Una màquina que menja monedes? Una vida envoltada de tècnica? Misèria?

I ell estava cansat de sentir-la girar i filar i jo de veure ampolles passar i monedes llançar i colors aparèixer i perdre i deure i ell de teixir i patir i jo també i els sorolls se'm posaven al cap, com a tu les paraules distants, i de no veure mai un final. I la vida és molt llarga, i les coses passen però no marxen, i el meu cap no aguantava. I el teu tampoc, quan em veus penjat al racó, quan recordes tots els plors i els dolors. I ella et crida i es queixa del formatge i les patates i dels metges i de que a les nits no et despertes. I em sap greu però jo ja n'havia tingut prou.

I la forense que em tocava i no sé que em feia i la cara blava, i els ulls... Ara estic tot sol. I desperto en la foscor i m'alço de la tomba, el ciment, el cementiri i t'acompanyo en el martiri.
I tots de negre, l'església plena. Ell que desvarieja i el món que cau en una roda construïda de tants ferros i gerros que no porten flors, sinó alcohol. Que fàcil seria lluny del món, sense drogues ni voltes ni robots ni tants de morts.
Per què ella també se'n va. Cada dia la sents marxar. Però a tu, ja res t'importa. No tens sang a les venes ni carn ni cabells. I arribes i la porta tancada i una rata et mossega el pit. Què li ha passat a l'avi Enric? I ell només mira la televisió. I t'obre i us asseieu els dos. Tu, al meu lloc. I ell et parla i et diu que en Joan vindrà a tres quarts. I tu tens por. En Joan no és mort? I tens por. No saps qui és el boig. Si ell, tu o jo. I no saps ja qui ets, jo t'entenc, perquè tan xuclat la vida, el somriure, la il·lusió. De tot.
I vas caminant cap al banc a pagar el que encara dec i encara no saps el que és cert. "A tres quarts arriba en Joan?" "Jo caminant cap al banc?" "Aquella, remugant?" "Què passa?" "I on són els altres?" I carregues sola, amb tot. I desitges, també, la mort.
Camines cap al banc, pensant. Desitjant una abraçada i que no sigui una màquina la que et dirigeixi la última mirada...

El despertador de Cofidis, que torna a sonar a les sis. Potser avui a mort. Qui sap. I t'aixeques, lentament, i retires la manta i el llençol i el soroll que rebota en el pou (Cofidis, Cofidis, Cofidis). I obres els ulls i treus els peus. La fred et puja pels ossos i t'escanya el coll, com la soga que em va matar, i t'acaricies els cabells i les ulleres blaves i la cara ben pàl·lida. I t'assentes al llit. Mires l'ampit. "Llàstima que és un primer pis". I respires fort, ben fort. I fas un salt, ensopegues amb les sabates i caus. Et quedes a terra, mires el sostre, recolzes l'esquena a l'armari i penses: Me fet mal. I xiuxiueges un parenostre però ningú t'escolta. "Déu meu, perdonem". I ella que crida, com un pollet al niu. I tu tanques els ulls i t'acaricies les cames i notes la carn. Quan de temps i que distant.

La mare et va acariciar el cap. "Desperta, carinyo". Ja ho havies somiat. "No, no, si us plau" "No m'ho diguis" "No ho vull saber" "Si us plau" "Nerina, el tiu Joan a mort". "Només estava refredat... Em va dir que es posaria bo!" No t'ho creies, preciosa. Jo ja et mirava de feia hores. I et vas aixecar i sanglotar. Incomprensió. "Què passa?" Dolor.

El rellotge de Cofidis continua sonant, ella cridant i tu assentada al racó, com jo, jugant amb la navalla i recordant. Qui és el boig?

I et vas acostar al paleta i amb veu suau i tremolosa li vas preguntar si hi podies deixar una cosa. Al paleta no el senties, només ulls per mi tenies. Ja ho sé que m'estimes!

I la màquina de filar i d'embotellar i de jugar et rebota al cap. El soroll de la residència, de la xeringa, la tos dels malalts, el florescent que grinyola, el gat que miola, la mà que tremola i t'allarga una corda. Perdó, volia dir despertador. I els crits, i el passat, i el mal de cap i la fred que encara t'odia i l'armari i ella, que crida, i t'aixeques, i respires i dius: Ja vinc, Yaya Nita.