Sedàs de sedes

Calia ser suau i somriure i acceptar, ser empàtica i simpàtica. Costava tant!

Aquella dona que col•leccionava nombres més vermells que la sang del dimoni es mirava un paisatge de turons carregats d’erupcions: els pins de textura aspra i aspecte de mandonguilles vegetals. Li feia nosa aquella furgoneta blanca com un corc invasor que no acabava de marxar. Seria dels caçadors de senglars? La pregunta li obria la imatge d’un d’aquests animals mort amb el cap obert, el cervell a fer punyetes, temps de batuda, un quart d’explicació d’un extirpar vides. I una taca mòbil groc llampant: el quad d’en Moisès, que en tenia de tots colors i models.
S’acabava d’estirar, un pèl rabiüda, els cabells gruixuts i grisencs en un silenci que no va arribar a esfèric a causa del so de la boca glopejant farigola i un puny colpejant el marbre de la cuina que hagués volgut de color mel com la llum dels fanals d’una plaça a tocar. Les llagues a la part de baix de la mandíbula dreta adolorien àdhuc el propi mal. No tenia, però, diners per a medicaments ni dentista. Si anava a Salut Pública s’afegiria a una llista de desesperadesesperadesespera.
Aquella dona, gastada i usada, es dedicava a netejar habitacles a un preu per sota de cap preu, trepitjada per qualsevol peu, el cas era treballar. No tenia estudis, un fatídic condicionant per a més d’un cervell que ben dut sempresempresempre pot haver esdevingut un talent.
Aquella dona utilitzada per un grapat d’homes xupòpters que la van carregar de fills desconcienciats de res més que no fos jopirojopirojopiro i que tenia distribuits arreu del món i encarasortencarasortencarasort. Mai l’escrivien ni la visitaven i si pensaven en ella potser un estel hagués titil•lat més fort en un cel que contemplava erm de cap refulgir de felicitat.
Va decidir, passant vergonya, fer dues visites massa endarrerides i putament enquistades, una al propi poble i l’altra al poble del costat.


Quan la va obrir i va sentir la flaire formatgosa d’un no dutxar-se feia mesos, li van venir basques i ganes de córrer a canviar-se la roba de marca amb què anava abillada, que de ben segur xuclava l’empudegament. La cunyada del segon marit no la va fer passar més enllà del llindar de la mansió. Mig-torsionava la mirada perquè sabia què volia, la Rica, el nom de Frederica escurçat de manera paradoxal. Volia cobrar les hores que feia mig lustre que se li devien i que no havia gosat reclamar, per elegància, per respecte i per l’ex –lligam familiar. La Rica, tan eficient deixant cada cambra com una patena, àdhuc regalant quarts i mitjos d’hora! La Mèlia va estossegar i li va dir que ja hi pensava. No va tenir més remei que anar a dins i tornar amb els diners i encara li van faltar cinc euros que la Rica va perdonar i que mai recuperaria. La Mèlia va tancar de cop, per no mostrar com la situació la posava en evidència i maleint els tres quarts de tres quarts de ruïna dels negocis del seu home sense els quals una criada sudamericana hauria hagut de passar el tràngol per ella.
Amb els diners guardats curosament en un moneder brut que tancava dubtosament ben desat en una butxaca recosida, la Rica va passar per davant d’una cafeteria per olorar l’aroma del cafè i de les pastes, éxtasi gratuït, i entrar a comprar un bastó de pa que estovaria amb aigua d’haver bullit bledes i col pansides que un pagès granellut gripauament i granadíssim, després d’haver-li pessigat el cul semidecrèpit i deixar-hi marca, li havia regalat.

Pensava en dos quarts de dècada enrera, quan ella havia comprat unes arracades de Comunió a la joieria dels parents aquells i no havia pogut donar-los l’import –sense descompte-, ja ni en recordava el motiu, i com va córrercórrercórrer el mateix dia per portar-los-hi, patintpatintpatint.

L’èxit d’haver aconseguit que li tornessin el que li pertanyia la va fer pujar un glaó invisible i important. L’animava a anar pel següent, la timidesa treia del pou una lluita inallargable.

La Rica no agafaria el tren ni el bus. Aniria passejant embolcallada amb la temperatura tustaire d’un febrer gèlid que li augmentava els talls als llavis i els penellons als dits.

En Moisès, cinquantè nou de trinca, era a casa seva, havia aparcat el quad i mandrejava davant la llar de foc, burgès d’herència i gandul per herència i per tarannà.

Mentrestant, la Rica, la dona de seixanta i quart d’anys que tenia l’àura tan neta que no li caldria el famós Silly Pang, menuda i seca, caminava paral•lela a la carretera. S’anava notant el cap com un timbal dels grossos amb el brogit continu dels vehicles que amalgamava motors malalts, tubs d’escapament lluitant per fugir, música alta, alguna sobtada sirena urgent espantadora i preocupant.…I la vista avorrida a còpia de cromatismes de xapes més que repetits, sobretot blancs que mai ho són de debò i grisos gens naturals o metalitzats poc mentalizats; nafres d’accidents que no han passat per mecànic per massa raons econòmiques; la goma fosca de rodes i rodes i rodes,…Respirava plom amb aplom amb el llom d’ovella fora de ramat un xic encorbat i la paciència giravoltant com una bruixa emplomallada que podria ben bé ser aquella garsa que no la deixava de petja. Feia dies que s’hi fixava: la seguia.

En sonar el timbre, Moisès i família nombrosa i ben-standing van esboçar contrarietat. Aixecar el cul del sofà de pell bovina rebobinava la mandra de moure’s. Estaven gaudint dels capítols gravats d’una sèrie d’humor amb rialles de fons pre-preparades amb el mateix actoram de sempre que feia el possible per tal que els personatges fossin creïbles i així mantenir la butxaca plena, procuradora d’una bona existència i més d’una residència, i atrofiar l’oïda contra la veu de la consciència per deixar lloc a més gent del ram que ho necessitava i s’esperava en llargues llistes i que vés a saber si aconseguiria fer d’extra en un anunci de Telefonia Mòbil amb aquella súplica, aquella crida interna que els tornava afònics de repetir-la i que els immobilitzava amb l’autoestima estimbada si era endebades (com s’estilava i es destil•lava i que cap til•la aplacaria).

En Moisès va obrir i en identificar la Rica es va sorprendre negativament, tot i que va ser capaç d’honorar-la amb un ‘bona tarda’ complimentós i obsolet, resultat d’haver estudiat en escola concertada en temps i formes menys desconcertants. Sabia que tenia un deute amb ella, però l’havia colgat. Per això, de cop, se li va disparar la cara d’emprenyat perquè ella no havia fet igual. Feia anys la Rica havia treballat per a ell netejant la seva sucursal d’agència de viatges. Un contracte per a eixugar-se el cul amb una munió d’hores de més no cotitzades que un cop sumades…millornosumarmillornosumarmillornosumar. La Rica es traslladava al local amb una moto de segona mà que el marit mecànic que alehores tenia li havia posat a punt. La deixava a la vorera, davant mateix de l’establiment, per privar altres vehicles d’aparcar-hi i que el turistam no en resultés privat de veure’l, conveniència que li van afegir-exigir. La Rita s’encuidava també de fer les feines del pis de dalt, on vivia en Moisès, solter i acabat d’arribar de la mili, aquell home jove sense gaires estudis per mandroseria, però amb dret a un sobre gras de salari setmanal –així es feien els pagaments en aquella oficina-, per ullets pidolaires de nen maco osset de peluix i un pare dropo com ell amb idèntica capacitat per ser un jefe incompetent. Ja funciona sovint així, la piràmide laboral.

En Moisès li devia els orgasmes, i la Rica els tenia comptats. Els estudis dels fills, costosos, duraven massa, no tenien pressa, ben bé com els marits i companys que s’havien succeït, estancats en barres de bars amb molta barra, amb licorets i desig d’oblit i de responsabilitat. La Rica i els homes calcomaniacalcomaniacalcomania. En Moisès ni va intentar seduir-la per fer-la notar interessant i atractiva. La volia per desfogar-se, la veia aprofitable com un producte de marca blanca quan es vol estalviar.
La Rica estava fent brillar l’assortiment de figures Lladregó, de porcellana . En Moisès l’havia estat repassant mentre es tallava les ungles dels peus i ella feia els vidres de l’agència. I va dir, mentre era assegut al menjador atipant-se goludament de sardines en escabetx:
-És que veig que per anar al banc a dur la divisa la teva moto m’aniria de primera. No et fa res, oi? Costa trobar un aparcament… i també per la calor…
En pronunciar el segon mot va deixar entendre una altra mancança que requeria arranjar. Es va aixecar, amb les mans olioses, tot ell taca llardosa fastigosa, bèstia farcida de greixos i glucosa que no ha cremat un cop alliberada de l’exercici militar imposat que li va limitar temporalment, un no em cuido que em cansa.

Des d’aquell dia de peix en llauna en Moisès ocupava la de la Rica al llit, al sofà, a la catifa o davant l’armari de lluna que hagués volgut minvar planyent la dona. La Rica, amb l’home entatxonat i vinga i vinga, mirava de mirar-lo amb un ‘jo’ que no fos quasi seu, gemegava estrafent sons de gossa muntada, besava teatralment. En Moisès li va prometre una quantitat fixa per clímax que ell assolís. Ella els anotava: mes, dia i hora. Creuetes d’ésser engarjolat.
La Rica va ser despatxada. Per lladre. En unes quantes ocasions l’encarregada de la caixa del canvi de moneda, una cosina quarta i quasi cinquena de Moisès i família, no va quadrar. Es va fixar que la Rica duia uns botins nous de pell i no pas de succedani com li pertocava. Era la prova irrefutable. La Rica va perdre la feina i se li va adossar una mala reputació. No l’escoltaven quan deia que aquell calçat li havia donat una parenta del seu home que se’n comprava cada setmana acompanyats del mantra ‘et faig caritat i tinc el cel guanyat’. En Moisès, addicte a les revistes de decoració de palauets i palauots borbonicans i als gerros de preus escandalosos de dinasties mil•lenàries, s’acabava de prometre amb la Dulga Santable, filla de casa bona que calia assegurar-se amb freqüents rams de flors i sopars de bistrot selecte. Com que era de gastar i no hi arribava, feia arribar una de les seves innocents i flonjo-querubíniques mans a la pila de bitllets destinats a l’intercanvi de divisa en moments oportuns amb foscor diürna. Que li tallessin la dinàmica no li va agradar gota. No va abonar el plaer a la Rica.


-Xac-xac-xac! Xac-xac-xac!
La garsa i el seu típic cant. El còrvid es va situar en una espatlla de la dona pobra amb un esguard fulminaire.
L’ocell va parlar:
-Dos, dilluns dotze d’abril de 1986; un, dimecres catorze d’abril de 1986; dos, dijous quinze d’abril de 1986; tres, dilluns dinou d’abril de 1986…De tant en tant parava, canviava d’espatlla, emetia uns xac-xac-xac i continuava.
La Rica no se’n sabia avenir. En Moisès va esbatanar la boca al súmmum.
Algú s’acostava pel passadís ostentós flanquejat per gerros de valor monumental. En Moisès no desitjava preguntes i odiava els maldecaps.
-On podem quedar i ho tanquem?- va etzibar.
-Al turó de la Lirona- ella va respondre.
Llavors ell va saber que el tenia clissat.



Un d’aquells matins va cobrar, la Rita, sota un pi majestuós. Moisès es va vendre el quad més vell i encara n’hi van sobrar.

Quan va ser fora, la dona i unes quantes pimpinelles fora d’època que semblaven angelets bruts i una d’elles amb el barret tancat i ovoide que què més li hauria agradat assemblar-s’hi al penis d’aquell fill de puta van ser detectats i pintats per un artista d’una altra galàxia, l’escena l’havia encisat.
Va plasmar el niu de la garsa a prop de la Rica. L’extraterrestre, però, va copsar malament l’antiga fama de pispaires d’objectes brillants d’aquesta au. Es va desviar a fer estendre des del niu fins a una branca de l’arbre una tirallonga de teles de sedasedaseda tan hiperrealista que tu que estàs llegint la veus i pràcticament la toques i pots embriagar-te amb els colors. Va titular l’obra ‘Sedàs de sedes’ per la musicalitat de mots semblants en la llengua de la forma de vida protagonista. I per una subtilesa: la d’una única ànima bella comparable a aquella fibra proteica, a aquell teixit fi, l’únic que salvarien el dia que tenien decidit fer un viatge i tastar nous aliments. Bé, l’únic almenys en aquesta història.


Calia ser suau i somriure i acceptar, ser empàtica i simpàtica. Costava tant!
No, ja no costava gens. La Rica, amb els dinerons ben seus, va fer cap a un llogaret on hi nien moltes garses i on el cels són de mussolina.