Cercador
Sant Antoni campa perquè ell també és un campi qui pugui.
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un onze de juny, un Sant Antoni de confecció mediocre en posat i de material, segurament datat dels anys quaranta, cansat d'estar dret sota la cúpula de la capella i dalt d'un altar sempre curull de gerros tipus de cementiri vessant flors de temporada...va tenir-ne prou i quan el 'prou' és descomunal cal fer-li cas.
Havia reflexionat massa i tot. Havia valorat el benestar del seu estat:
- Resen i les oracions són per a mi.
- Demanen i jo sóc el magnànim.
- Ploren i jo sóc el consol.
- Expliquen penes i jo tot orelles.
- Tiren dinerets per la finestreta oberta quan la porta és tancaca i el terra fa goig quan hi toca el sol i il·lumina els petits cercles daurats -cada cop menys- o color albergínia oxidat -els més abundosos-.
- Farceixen els gerros amb bellesa vegetal de fragàncies sovint exquisides i vigilen prou de fer-ne el canvi abans la putrefacció no em faci arrufar el nas quan és de nit i sento riure els estels a fora.
A la icona aquests pensaments ja no la convencien ni l'arrelaven a l'espai estret i conegut, claustrofòbic, esdevingut una mena de càstig. I buscava il·lusionar-se, arquejant les celles i assajant un somriure cada vegada més cert i sentit, l'interior.
- M'arrisco?
Amb aquesta pregunta que s'havia formulat milers de cops la figura es figurava mil possibles sortides i alhora...tenia por, molta. La seguretat a fer punyetes! Els angelets...l'acompanyarien? O un mal dimoniet el perseguiria, fiblaire i foteta?
Si es decidia...no podia esperar que fos el dia, el tretze de juny, Sant Antoni de Pàdua, el de la cel·lebració: la gent s'asseuria als bancs de fusta freda i l'escalfaria, la gent cantaria i els sons rebotrien en tot el seu ésser, la gent voldria el tradicionalisme..I ell?
A les Rambles, un perfomer més...
Havia reflexionat massa i tot. Havia valorat el benestar del seu estat:
- Resen i les oracions són per a mi.
- Demanen i jo sóc el magnànim.
- Ploren i jo sóc el consol.
- Expliquen penes i jo tot orelles.
- Tiren dinerets per la finestreta oberta quan la porta és tancaca i el terra fa goig quan hi toca el sol i il·lumina els petits cercles daurats -cada cop menys- o color albergínia oxidat -els més abundosos-.
- Farceixen els gerros amb bellesa vegetal de fragàncies sovint exquisides i vigilen prou de fer-ne el canvi abans la putrefacció no em faci arrufar el nas quan és de nit i sento riure els estels a fora.
A la icona aquests pensaments ja no la convencien ni l'arrelaven a l'espai estret i conegut, claustrofòbic, esdevingut una mena de càstig. I buscava il·lusionar-se, arquejant les celles i assajant un somriure cada vegada més cert i sentit, l'interior.
- M'arrisco?
Amb aquesta pregunta que s'havia formulat milers de cops la figura es figurava mil possibles sortides i alhora...tenia por, molta. La seguretat a fer punyetes! Els angelets...l'acompanyarien? O un mal dimoniet el perseguiria, fiblaire i foteta?
Si es decidia...no podia esperar que fos el dia, el tretze de juny, Sant Antoni de Pàdua, el de la cel·lebració: la gent s'asseuria als bancs de fusta freda i l'escalfaria, la gent cantaria i els sons rebotrien en tot el seu ésser, la gent voldria el tradicionalisme..I ell?
A les Rambles, un perfomer més...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436467 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com