Rovell de la memòria

En Josep Colomar estava molt esverat, i no sabia per què. Ja feia dies que les coses no li anaven bé: l'havien fet fora de la feina, el seu fill de vint anys s'havia rebel·lat contra la família, i sospitava que la seua dona l'estava enganyant amb un altre home.

Caminava per Vila sense rumb, preocupat i nerviós. Caminava pels carrers de la ciutat que l'havia acollit anys enrere quan es casà amb n'Esperança Costa i li donaren una feina de recepcionista en un hotel de Platja den Bossa. Recordava la seua vida de fadrí, quan tot el grup d'amics es ficava en un sol cotxe els diumenges per la nit per anar a festejar cada setmana en un poble diferent. L'al·lota que més li agradava era n'Esperança. Es coneixien de sempre: els dos eren de Santa Gertrudis, de cases no gaire allunyades, i quan anaven a l'escola tornaven junts amb altres nens en bicicleta cap a ca seua. Havia estat quasi com una germana per ell, i els seus germans grossos sempre li deien que passava més temps amb ella que no amb la família, a l'hort. Es divertien molt xopollant al torrent quan començava a fer calor, i quan aquest ja no duia massa aigua, es banyaven en el safareig d'un vesí. Algunes voltes s'hi havien tirat amb les bicicletes, les quals, al cap d'uns anys, s'havien rovellat. Com la seua relació. Feia tant de temps que no recordava aquells vells moments...

En Josep ja no sabia on era, però tenia fred i va entrar en un edifici. S'assegué en un escaló i començà a bramar. No recordava per què ho feia, però sabia que hi havia alguna raó pels seus plors. Seguia recordant la seua infantesa, i escoltà una veu molt familiar.
-Hola! Em dic Esperança i tenc quatre anys. Vols ser es meu amic?
El primer contacte que recordava amb la nena. Havia estat una càlida tarda d'estiu que s'havien trobat en el carrerany que unia les cases dels amics.
-Sents aquest trons? Són ses teues pors, Josep. No pots viure en es camp i tenir por cada volta que plou. Has de sortir fora i deixar que caiguin llamps vora tu per veure que no t'ataquen, que són fenòmens naturals.
Aquelles paraules les havia dit quan tenien onze anys i en Josep tenia fòbia a les tempestes. Gràcies a n'Esperança havia tronat molt més sense els bels del pobre infeliç.

Què li passava ara? De què tenia por? No ho sabia, però seguia tenint fred i volia anar a casa. Pel camí començà a ploure, i quan arribà al seu destí, aquest estava buit. Es posà roba eixuta, i agafà el diari, on un titular resava: "Josep Colomar, un home de cinquanta anys, acaba amb la vida de la seva esposa i seguidament fuig".