ROSTRES

Un relat de: petitaescriptora
Tenia cinc anys quan vaig començar a actuar. Fins aquell dia no havia deixat de plorar en escena, i el públic sempre plorava amb mi. Aquesta va ser la primera visió que vaig tenir de la vida.

Era la darrera representació de la temporada. Aquell dia feia disset anys.
Semblava que tots els rostres es preparessin per plorar indefectiblement quan sortia a l’escenari. No hi havia cap rostre que jo no el comprengués, el món per a mi es presentava com un aspecte fàcilment comprensible. Cap actor de la companyia era capaç de fer plorar el públic com ho feia jo.

Aquell dia vaig veure a la mare a la platea. A diferència de l’altra gent, sempre m’havia estat impossible de comprendre el seu rostre. Mai havia tingut molt bona relació amb la meva mare, als quinze anys vaig marxar de casa. Sempre m’havien dit que jo era una rèplica exacte d’ella quan era jove.

Tothom plorava. Tothom menys ella. Jo no entenia molt bé el per què, però també vaig deixar de plorar. Aquella va ser la meva última actuació.

Em vaig quedar embarassada. El pare era un actor de la companyia, quan va néixer la filla se’n va voler oblidar.

- No s’assembla a mi. No és la meva filla. No tinc res a veure amb ella. - Em va dir -.

- Tampoc s’assembla a mi. - Vaig contestar - Però és la meva filla.

Aquella mateixa nit ens va abandonar.

El primer cop que la vaig mirar als ulls, em va ser totalment impossible de comprendre el seu rostre. Va ser llavors quan em vaig adonar que hi havia un gran buit entre l’escenari on plorava i feia plorar al públic, i el món real.

Quan va fer cinc anys va començar a actuar. Segons deien quan sortia a l’escenari feia plorar al públic, igual que jo. Jo no l’havia anat a veure mai.

Ja havia fet els disset anys quan la vaig anar a veure per primer cop. Va sortir a l’escenari, era una rèplica exacte de mi. Ella plorava. Tot el públic plorava. Tot el públic menys jo, va ser llavors quan vaig comprendre per primer cop a la meva mare. Em va veure i va deixar de plorar.

Vaig esperar a que acabés la funció. Em va venir a buscar. Ens vam abraçar sense dir res, va ser el primer cop que les dues vam plorar de veritat.

Aquell dia va deixar d’actuar.

Comentaris

  • Quin drama més originalment escrit[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 09-08-2016 | Valoració: 10

    Hola petitaescriptora,

    He llegit el teu relat, i m'ha colpit molt, tot i que potser no l'he entès tampoc al 100%.

    Aquesta pobra noia que no coneix a la seva mare, i que té una filla que viu separada de sa mare i del cruel passota de son pare. No devia ser gaire divertit. Per sort, almenys, la mare i la filla es retroben i són felices, almenys una mica.

    Crec que t'he de llegir més sovint.

    Salut

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de petitaescriptora

petitaescriptora

5 Relats

8 Comentaris

1633 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71