SEGRESTADA

Obro els ulls. El mal de cap pot amb mi. Tot és fosc. Tot és fosc, no veig res. Intento buscar un punt de llum enmig de l’obscuritat però no el trobo. Torno a tancar els ulls intentant recordar què ha passat, com he vingut a parar a aquest lloc o, simplement, on sóc.

Només recordo aquella última copa a un bar de carretera, el viatge s’havia allargat més del que tenia previst i estava cansada. Després d’això, res més.

Torno a obrir els ulls. Intento aixecar-me però no puc. El soroll de les cadenes es torna absolut enmig de tant silenci.

– No en sortiràs – Sento una veu dèbil prop meu. No estic sola.

– Qui ets? On sóc? Què hi faig aquí? – No puc evitar fer un munt de preguntes, em sento atrapada i necessito sortir d’aquí.

– Poc a poc t’aniràs apagant, no et queda massa temps.

Què vol dir que no em queda temps? Vindran i em mataran? Potser la veu em vol matar. He de marxar d’aquí. He de sortir.

S’encén una llum fora de l’habitació, ho puc veure per l’escletxa de sota la porta. Uns passos es van apropant però no arriben a obrir la porta. La llum es queda encesa i els passos s’allunyen un altre cop. El tic-tac d’un rellotge s’apodera del silenci.

Em torna a venir el mal de cap i cada vegada em pesen més els ulls. Ja està? Aquí s’acaba tot? Ni tan sols li he pogut veure la cara. Però tot i així, és el primer cop que puc dir: sóc feliç.