ROMANTICISME HIPERBÒLIC

Ahir agafava el tren direcció a tu, ets com un regal impossible d’oblidar. Travesso tot allò que és verd, blau i vermell quan fa fred. Probablement hauria de deixar de lamentar tota la vida que em fa mal i seure a pensar que ets el meu amor convertit en el meu aire, la meva aigua, la meva sang i el meu riure. Hauria de mirar-te als ulls i clavar-te tot el que sento per tu: veuries que ets el meu príncep i el meu cel. Hauria també d’agafar-te de la mà i ajudar-te a no trobar res per perdre’ns junts on sigui que puguem fer l’amor. Per poder passejar i anar a llocs de tota la vida mentre ens girem de tan en tan per donar-nos un petó. Per poder creure que ja ho sabem tot, que ja ho tenim tot, que ja ho fem tot. Hauria de ser capaç de no reprimir mai tot allò que et vull dir, tot allò que et vull fer. I hauria de posar-me davant teu i mirar-te infinitament per demostrar-te que ets tan increïblement perfecte vist des dels meus ulls que res podria fer que em cansés de mirar-te. Escoltar tots els teus problemes i abraçar-te quan em quedi sense paraules que donar-te. Per robar-te tota la teva felicitat i obligar-te a compartir-la amb mi la resta dels segons “que vostè desitgi”.

Ahir agafava el tren en direcció a tu i m’era igual si el temps se m’escapava perquè tu passes els teus dies massa lluny de les meves mans, de les meves orelles, dels meus llavis, de la meva panxa. M’era igual trencar-me en hores de viatge i quedar-me cega després de mirar per la finestra com el paisatge es difonia en colors que ni jo sabria crear amb la ment. Només pensava en com hauria d’aprendre a no dependre de tu dins el meu cap fonent-me les idees i apropiant-te de la meva essència. Apropiant-te de la meva bona música que transforma la vida en màgia, dels meus llibres que em tornen encara més romàntica, de les meves pel·lícules “imprescindibles sota el soroll de la pluja”. Apropiant-te de tot allò que em fa somriure perquè poc a poc tot acabar per fer-nos riure, o per fer-nos plorar, o per fer-nos sobreviure.

Ahir agafava el tren en direcció a tu i les llàgrimes del cel tacaven els vidres i, ja posats a fer, la meva ànima. Després va començar a fer olor de lluna i vaig sospirar pensant que ni a les fosques puc desprendre’m del que em suposa trobar-te a faltar. Del cansament que acumulo. Perquè no sé com ser fràgil, descuidada, despistada i petita. Perquè no entenc ni entendré mai que hi ha coses que són simples i úniques per si mateixes i que són descarades i que amaguen picardia. Però poc a poc es reflecteix la silueta de la meva vida a la finestra salada i començo a estar orgullosa de llegir molta poesia, de ser, per sobre de tot, complicada i malenconiosa. De no tenir el valor per viure poc i bé, però de tenir-lo per viure cansada i plena de màgia, de petits detalls convertits en monstres, de trobar-te a faltar a tu. Plena de no poder parar el riure, de no poder parar el plorar.