LA MEVA LITERATURA

Un relat de: Espírita
"Allà, ben a prop de l’infinit, tocant impossibles, vivia qui sé jo. El cas és que algú hi vivia i es perdia cada matí entre taronges que feien mel i l’olor del sol. La qüestió és que algú en sabia, de crear màgia. Jo m’ho mirava encisat i aclucava els ulls aquells vespres que la meva lluna em robava realitat. I ajuntava les mans per sentir-me a mi i cantava fluix per escoltar-me a mi. Què lluny ens queda la simple eternitat. Després baixo les escales corrent i caic i m’aixeco i crido ben fort que ja sóc aquí. Aquí al Món. Aquí a l’Univers. Aquí on em perdo de tant en tant i on vull perdre’m més que de tant en tant. Aquí on hi ets tu perquè també t’ho mereixes. Després comprenc que tothom està pendent del seu cor i que jo tinc un racó allà, no sé on, entre una llàgrima meva i un somriure teu. Deixo de baixar escales per quedar-me on s’hi està bé, ni massa ni poc. Ni tu ni jo veient-nos però tu i jo estimant-nos. Entenc que si segueixo amb els ulls tancats seguiré agafant estrelles poc a poc amb les parpelles..."

Però, em desperten. Sempre em desperten. Ni mort dormiré fins tard si ni viu em deixen morir més de cinc hores. M’aixeco remugant i em bec el cafè que fa dos dies vaig fer de mala gana. Cafè passat i de mal humor. Després em vesteixo i agafo l’ascensor perquè els he comptat i en són quaranta tres, d’esglaons. Fa un dia esplèndid, però jo només penso en les ulleres de sol que s’han quedat allà, sobre la tauleta al costat del sofà. Penso en què hauria d’haver recollit el cartró de la pizza del sopar d’ahir i part de totes les paraules que mai he deixat sortir de casa. Compro el diari i llegeixo al metro. Així són els meus dies. Jo sol bevent-me el meu propi i amarg avorriment. I així són les meves nits. Plenes de somnis que ni el meu jo més lúcid podria comprendre.

Arribo i m’envolto de gent i agafo papers, bolígrafs, tecles que em faran parlar i quotidianitat que em robarà temps però que em donarà diners. M’assec i em pica l’ullet aquella noia d’allà que abans d’ahir era morena, ahir pèl-roja i avui rossa. Serà que no acaba de tenir clar qui és. O serà que s’anirà tenyint fins que jo li torni les mirades, la convidi a sopar i la faci sentir “bé”. Em truquen i l’agafo. Em demanen allò que havia d’haver entregat fa ja ben bé una setmana, quan la meva admiradora era castanya i es pintava els ulls de blau. Poso excuses i excuses i tosso una mica per justificar que sí, que he estat molt refredat. I faig veure que em costa parlar perquè sí, he tingut febre i encara acumulo cansament. Torno a la meva taula, acomodo les cames sobre la paperera girada cap per avall que hi tinc a sota i decideixo passar el dia. Al cap i a la fi, és primavera quasi estiu i no fa ni fred ni calor, ni s’entra ni se surt, ni fa ganes de pensar si val la pena o no la val tant com jo creia.

A l’hora en punt no agafo ascensors, em fa por que entre tantíssima exactitud temporal jo m’hi quedi atrapat. Espero a que passin els tres minuts de rigor i llavors tampoc l’agafo perquè em fa por que entre tantes premonicions m’hi quedi més que atrapat. Baixo corrent per les escales i surto i plou i em mullo. Mentre camino sense paraigües i esquitxo quan trepitjo bassals de vida me n’adono que la història comença a ser avorrida, que si ara torno a casa ja només podré descriure aquell cartró de pizza o el color del pijama que he deixat als peus del llit o com arriba a picar la pasta de dents que mai deixo de comprar perquè sóc així jo, un home poc espavilat que es perd entre prestatges de dentífrics.

Llavors decideixo convençut que res de cases ni sofàs ni esperits. M’aturo un moment i un home gran m’empenta remugant: ja em val aturar-me al mig del carrer... A la presó hauria de ser. No em penso moure, de totes maneres. Restaré aquí fins que ja no. Mullant-me part de la cara, un ull sí però l’altre no tant. Per què serà que fins i tot la pluja es queda a mitges quan es tracta de mi?

Sense moure’m ja hi sóc, on jo volia. Allà el meu pomer. Més enllà els meus núvols. Més aquí, a la vora, la meva fada. Què dolça quan se sorprèn. O quan es vesteix de princesa amb el xandall a sota, que sinó ja no va tan còmoda. Després apareix qui més sap desaparèixer... M’explico: arriba un home prim, alt, amb barba blanca i capa daurada. I no, no és ni en Dumbledore ni el mag Merlí. Serà un home que mentre aprenia a amagar una carta va anar al sastre i al barber i va dir, ben convençut, que es volia veure ben elegant. I en fila ballen petits castors mentre roseguen amb les dents un instrument metàl•lic, de fusta, de vidre, de tot i de res però de música sí. S’hi està bé, aquí, perquè no plou. Fa més aviat estrelles, núvols i de tant en tant cau alguna gota de lluna que em taca la camisa d’una brillantor massa efímera.

Mica en mica camino cap al principi del que podria començar a ser el meu final. Poc a poc apareixen els ulls que no m’he atrevit mai a mirar, les mans que no he agafat, les vides que no he estimat. Si apareixen en color o en blanc i negre no sabria dir-ho. Després m’assec entre massa coses que mai han arribat a existir i miro un horitzó on, malauradament, no hi ha ni cel ni mar. Espero així. Perdut entre tanta fantasia que deliro. Perdut entre tanta fantasia que deliro encara més. La vida que jo visc la dic aquí i ara en una sola paraula: respiro. Em limito a agafar aquell aire que no es perd entre cabells ni bruses mig descordades. Què trist així mirat. Què petit l’encant que s’amaga dins els meus segons.

Quan ja desapareix el sol i de cop tot s’il•lumina jo m’aixeco per seguir agafant passions. I quan començo a prendre-les entre les meves mans em trobo al mig del carrer. La meitat del meu cos regalimant. Nens i nenes que em miren. Tu, que encara vas més molla, també em mires. Al teu costat un paraigües i a la teva cara un somriure cobert de gotes que juguen a fet i amagar entre les teves dents. Mira, que sí, que una història d’amor mai està de més. Per dir-te que ets com la vida mateixa caient lentament de la terra al cel jo mataria. Patiria de veritat per a cau d’orella parlar-te paraules que et fessin ser només tu. Paraules de xocolata, de tardes de trànsit, de nits de pel•lícula.

Tot i això passo de llarg les teves cames i segueixo caminant. Perquè això és literatura, estimat lector. Això només som la meva inspiració i jo que ens mirem tímidament de tant en tant i ens enamorem així, d’aquesta manera, no sé si m’entén. Ni existeix la fada, ni el mag, ni un cartró de pizza al mig del menjador. Sí que agafo l’ascensor en hores puntes perquè resulta que em canso sigui l’hora que sigui. Què curiós. El cafè d’aquest matí estava força bo i els petits castors ballant només em fan gràcia a mi. El que sí és cert, cregui’m, és el patiment que em provoca la pasta de dents.

I és que, si no vaig mal encaminat, sóc un artista. Perdut entre milers i milers de peus que s’entrebanquen, sí, però no deixo de ser un artista. M’assec aquí, en una terrassa que ni jo sé treure-li profit, donar-li color, i decideixo no pensar per tornar boig aquell qui, més tard, quan jo ja sigui mort i enterrat i ballant amb l’infinit, em llegeixi i provi de trobar el perquè de cada paraula. Intentarà desxifrar quin era el problema que jo tenia, per què una visió tan pessimista de la vida, per què els meus somnis, per què tanta poca realitat. Arribaran a la conclusió després de llargs estudis que no tocava ni quarts ni hores, que havia tingut una trista infància que mai vaig arribar a superar, que després de tres desamors dels quals ells sí sabran els noms tot i que jo no ho faci i de viure pres de la meva dèria per escriure jo ja no sabia ni viure amb el meu esperit trencat. M’inclouran en algun moviment literari al qual, prometo agenollat, no pertanyo. M’exposaran a ments en blanc assegudes davant un pupitre i em convertiré en allò que... que no sé. Ni ganes.

Es fa de nit avui que ahir havia sigut el meu demà i miro el cel. Sí que existeixen les estrelles i sí que és cert que si t’hi fixes, la lluna plou llàgrimes efímeres. Es fa de mort i tinc somnis despertant la meva son. Em posaré al llit quan aquella finestra d’allà tanqui els ulls. A mi m’espera entre llençols del color de l’oli del mediterrani la meva felicitat, respirant pausadament, amb rínxols del color de la terra cobrint-li la cara. Me l’imaginaré arrufant les celles quan em llegeix, donant-me petons i desapareixent ràpid perquè, segons ella, jo no entenc que les persones que viuen aquí, al món real, tenen pressa, gana, por i mal humor. Després obriré la finestra, poquet, sense fer soroll, i deixaré que entri brisa d’estiu. M’estiraré i viuré una mica més sense deixar de ser jo, ple de paraules que s’ajunten i formen poesia. M’adormiré en algun moment i em despertaré en algun altre moment. I no hauré avançat. Perquè allò que hauré somiat mentre envellia em deixaria "entenent que si segueixo amb els ulls tancats seguiria agafant estrelles poc a poc amb les parpelles".

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Espírita

Espírita

7 Relats

3 Comentaris

2506 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Les paraules són lleugeres com el vent i, malgrat tot, les paraules pesen.

Res m'ompliria més que tu volent saber més de les meves paraules:

https://espiritapoesia.wordpress.com/