Cercador
ROMÀNIC
Un relat de: Neòfit- Compartir:
ROMÀNIC
Quan visito llocs i hi trobo esglesioles d'arquitectura romànica, m'hi he d'aturar, perquè em criden amb la seva presència silenciosa, moltes vegades immersa en el verd de prats de muntanya, que són -al meu entendre- com el seu hàbitat natural, el marc on més bé s'enquadren aquestes obres d'art. La seva senzillesa aparent, la seva sobrietat i alçària menys agosarada -si les comparem amb el gòtic o amb el barroc-, i les seves plantes poc simètriques a vegades que els atorguen un aire de modesta artesania, es presenten als nostres ulls com uns elements discrets però plens d'ànima que tot i contrastar amb l'exuberant verdor que els envolta complementen la bellesa de l'espai i li escampen una aura de beatitud .
Com una flameta de llàntia que no fa soroll, les obres del Romànic atrauen la meva atenció igual com els insectes s'acosten a la llum en la nit, i m'hi estaria una bona estona acaronant les seves pedres antigues en el silenci natural de l'indret, o en la calma claustral del seu interior banyat per la humil claror que hi deixen entrar les seves espitlleres. Aquests moments -i monuments- tenen la capacitat de capturar el temps i aturar el rellotge, i la conjunció d'aquesta dualitat et submergeix en una estona de plaer que deriva en introspecció o simplement en el gaudi de la quietud que només als ocells permet d'intervenir des de les branques.
Però potser aquestes emocions siguin força diferents de les que vivia la gent del segles X i posteriors, perquè sembla que aleshores els interiors d'esglésies, capelles i monestirs romànics eren ben ornats amb pintures murals que “vestien” aquells espais amb tota la paleta de colors, i amb tota mena d'escenes religioses que devien alliçonar la feligresia, que no sabia llegir i que d'alguna manera es podia sentir com nosaltres avui en una pinacoteca. En canvi, la nuesa de les parets romàniques que avui contemplem ens transmet una altra sensació que imagino molt allunyada de la gent d'aquelles èpoques; és clar, la percepció que ens arriba de l'edat mitjana és la d'uns ambients mancats de tot: de salut, de benestar -només reservat al clergat i als nobles-, però sobretot mancat de coneixement i, per tant, de més presa de consciència i de capacitat de discernir. Quan hom creia que la Terra era plana i des dels púlpits s'adoctrinava als vilatans sota la por i l'amenaça d'un infern turmentós, aquella pobra gent no podia entretenir-se més enllà dels obradors i tallers, o del jou que els vinculava a llaurar de per vida i, encara, tributant el cens al seus senyors. Aquella gent anava a les esglésies per obligació i per temor i, per tant, no devien fruir gaire de l'encant que avui nosaltres hi trobem.
No tindríem avui la mirada amb què contemplem i “sentim” l'art romànic, si no ens hagués arribat així, despullat de color i de pretensions. Ens captiva, em captiva tant perquè la seva senzillesa d'ara ens pot fer reflexionar en com vivim avui.
Quan visito llocs i hi trobo esglesioles d'arquitectura romànica, m'hi he d'aturar, perquè em criden amb la seva presència silenciosa, moltes vegades immersa en el verd de prats de muntanya, que són -al meu entendre- com el seu hàbitat natural, el marc on més bé s'enquadren aquestes obres d'art. La seva senzillesa aparent, la seva sobrietat i alçària menys agosarada -si les comparem amb el gòtic o amb el barroc-, i les seves plantes poc simètriques a vegades que els atorguen un aire de modesta artesania, es presenten als nostres ulls com uns elements discrets però plens d'ànima que tot i contrastar amb l'exuberant verdor que els envolta complementen la bellesa de l'espai i li escampen una aura de beatitud .
Com una flameta de llàntia que no fa soroll, les obres del Romànic atrauen la meva atenció igual com els insectes s'acosten a la llum en la nit, i m'hi estaria una bona estona acaronant les seves pedres antigues en el silenci natural de l'indret, o en la calma claustral del seu interior banyat per la humil claror que hi deixen entrar les seves espitlleres. Aquests moments -i monuments- tenen la capacitat de capturar el temps i aturar el rellotge, i la conjunció d'aquesta dualitat et submergeix en una estona de plaer que deriva en introspecció o simplement en el gaudi de la quietud que només als ocells permet d'intervenir des de les branques.
Però potser aquestes emocions siguin força diferents de les que vivia la gent del segles X i posteriors, perquè sembla que aleshores els interiors d'esglésies, capelles i monestirs romànics eren ben ornats amb pintures murals que “vestien” aquells espais amb tota la paleta de colors, i amb tota mena d'escenes religioses que devien alliçonar la feligresia, que no sabia llegir i que d'alguna manera es podia sentir com nosaltres avui en una pinacoteca. En canvi, la nuesa de les parets romàniques que avui contemplem ens transmet una altra sensació que imagino molt allunyada de la gent d'aquelles èpoques; és clar, la percepció que ens arriba de l'edat mitjana és la d'uns ambients mancats de tot: de salut, de benestar -només reservat al clergat i als nobles-, però sobretot mancat de coneixement i, per tant, de més presa de consciència i de capacitat de discernir. Quan hom creia que la Terra era plana i des dels púlpits s'adoctrinava als vilatans sota la por i l'amenaça d'un infern turmentós, aquella pobra gent no podia entretenir-se més enllà dels obradors i tallers, o del jou que els vinculava a llaurar de per vida i, encara, tributant el cens al seus senyors. Aquella gent anava a les esglésies per obligació i per temor i, per tant, no devien fruir gaire de l'encant que avui nosaltres hi trobem.
No tindríem avui la mirada amb què contemplem i “sentim” l'art romànic, si no ens hagués arribat així, despullat de color i de pretensions. Ens captiva, em captiva tant perquè la seva senzillesa d'ara ens pot fer reflexionar en com vivim avui.