Cercador
ESCOLES I CALOR
Un relat de: Neòfit- Compartir:
ESCOLES I CALOR
Fa tres setmanes, mentre esperava el meu torn per comprar el pa, en una breu conversa amb la clienta que em precedia -i que el poc temps i la situació gairebé només ens permetien comentar breument-, coincidíem opinant que la calor ara és força més suportable que la que ens ha castigat durant aquest estiu que ja anem deixant. Aleshores va entrat una noia que, en sentir-nos, exclamà que feia tanta calor! De seguida descobrírem el seu acalorament: és mestra, té a càrrec 26 criatures i a l’aula estaven a vint-i-vuit-graus, segons va explicar. (Convido a fer una pausa en aquest punt per a qui li plagui reflexionar sobre el tractament que els nostres governants -els responsables en definitiva de com funciona el país- donen, legislatura rere legislatura, a la institució de l’Ensenyament.
Fa molts anys que anem escoltant cada inici de curs queixes del col.lectiu de docents, per manca de previsió de places, o de personal suficient quan s’han de substituir baixes laborals, o manca d’instal.lacions adequades, entre d’altres reivindicacions. I fa més de tres dècades que s’ha entrat en una dinàmica d’ocupar part dels patis de moltes escoles amb «barracons» que fan la funció d’inapropiades aules i que es veu que concentren temperatures molt incòmodes -per dir-ho suaument-, és a dir molta calor a l’estiu i molta fred a l’hivern. És normal que les successives administracions d’aquest país tinguin tan poca cura d’un estament tan important com l’escola?
La inoperància política, des del meu punt de vista i mirant tan sols al món educatiu, es posa de manifest en el fet que cada any la consellera o el conseller de torn han d’anunciar algun tipus de novetat. No sóc docent i desconec completament les interioritats de l’escola, cosa que m’impedeix donar una opinió amb coneixement de causa, però allò que el meu sentit comú em fa veure és que més de quatre dècades després que s’acabés -o potser no- aquella dictadura i entréssim en una altra època que se’ns prometia fantàstica, continuem anant de gairell i no aprenem a establir un pacte general a través del qual l’escola, l’alumnat i els docents rebin -amb fets- l’atenció digna que mereixen: l’escola, perquè ha de ser la base de tota societat cívicament educada, els mestres perquè han de poder transmetre els seus ensenyaments en condicions dignes i sense retallades, i els alumnes perquè són les futures persones que faran el relleu i, per tant, han de créixer en un entorn adequat. I aquella inoperància política em provoca sempre la mateixa sensació que et sobrevé quan en el joc de l’oca has de retornar al punt de sortida.
Com que, al meu entendre, no hi ha un clam social fort i general que reivindiqui l’establiment d’un sistema educatiu pactat i durador, veig una mica emboirat un futur complaent de l’escola. En altres paraules: si la societat no pressiona amb una sola veu l’administració, seguirem caminant amb pal de cec.
Fa tres setmanes, mentre esperava el meu torn per comprar el pa, en una breu conversa amb la clienta que em precedia -i que el poc temps i la situació gairebé només ens permetien comentar breument-, coincidíem opinant que la calor ara és força més suportable que la que ens ha castigat durant aquest estiu que ja anem deixant. Aleshores va entrat una noia que, en sentir-nos, exclamà que feia tanta calor! De seguida descobrírem el seu acalorament: és mestra, té a càrrec 26 criatures i a l’aula estaven a vint-i-vuit-graus, segons va explicar. (Convido a fer una pausa en aquest punt per a qui li plagui reflexionar sobre el tractament que els nostres governants -els responsables en definitiva de com funciona el país- donen, legislatura rere legislatura, a la institució de l’Ensenyament.
Fa molts anys que anem escoltant cada inici de curs queixes del col.lectiu de docents, per manca de previsió de places, o de personal suficient quan s’han de substituir baixes laborals, o manca d’instal.lacions adequades, entre d’altres reivindicacions. I fa més de tres dècades que s’ha entrat en una dinàmica d’ocupar part dels patis de moltes escoles amb «barracons» que fan la funció d’inapropiades aules i que es veu que concentren temperatures molt incòmodes -per dir-ho suaument-, és a dir molta calor a l’estiu i molta fred a l’hivern. És normal que les successives administracions d’aquest país tinguin tan poca cura d’un estament tan important com l’escola?
La inoperància política, des del meu punt de vista i mirant tan sols al món educatiu, es posa de manifest en el fet que cada any la consellera o el conseller de torn han d’anunciar algun tipus de novetat. No sóc docent i desconec completament les interioritats de l’escola, cosa que m’impedeix donar una opinió amb coneixement de causa, però allò que el meu sentit comú em fa veure és que més de quatre dècades després que s’acabés -o potser no- aquella dictadura i entréssim en una altra època que se’ns prometia fantàstica, continuem anant de gairell i no aprenem a establir un pacte general a través del qual l’escola, l’alumnat i els docents rebin -amb fets- l’atenció digna que mereixen: l’escola, perquè ha de ser la base de tota societat cívicament educada, els mestres perquè han de poder transmetre els seus ensenyaments en condicions dignes i sense retallades, i els alumnes perquè són les futures persones que faran el relleu i, per tant, han de créixer en un entorn adequat. I aquella inoperància política em provoca sempre la mateixa sensació que et sobrevé quan en el joc de l’oca has de retornar al punt de sortida.
Com que, al meu entendre, no hi ha un clam social fort i general que reivindiqui l’establiment d’un sistema educatiu pactat i durador, veig una mica emboirat un futur complaent de l’escola. En altres paraules: si la societat no pressiona amb una sola veu l’administració, seguirem caminant amb pal de cec.