REVOLTA

Badava. Així de clar i català. Faria més bonic creure o dir, que meditava, fora una trampa. Me n’he adonat aquesta matinada quan, de sobte, m’he conscienciat de què portava hores amb la ment en blanc, davant d’un full en blanc. Em passa sovint.
Ni escric, ni medito, se me’n va el sant al cel; senzillament, acabo badant. Però, aquesta nit, ja a trenc d’alba, ha estat un xic diferent.
He abandonat el full en blanc, he deixat la “meditació”, i he anat a raspallar-me les dents. M’he mirat al mirall, gairebé obligada, tenia la gorja roja i, alhora, per la petita finestra del bany, penetrava un raig de sol, rogenc.
Tot d’una he esclafit a riure, de mi mateixa. Jo, que no crec massa en les casualitats, he d’admetre que m’he rendit davant l’evidència, s’havien fos en un, el raig de sol i el roig de la meva gorja? Ben mirat què hi fa!
Doncs, tal vegada sí que hi fa; sense capficar-m’hi gaire m’agradaria saber com funcionen els meus sentiments, la ment i l’emocional. Aquesta nit havia estat mirant un vídeo, un de tants del Circ du Soleil. Ha estat després que he començat a badar o a “meditar”, i a pensar, ves tu. Si fóssim capaços de dominar-la, la ment, no ens quedaríem o no em quedaria “en bàbia” davant d’un full en blanc. Escriuríem seguit, sense saltirons com fan ells, els saltimbanquis, i jo.
No és gratuït que avui, després de visionar el vídeo, m’hagi destarotat. No he seleccionat es records que m’arribaven del passat, no he pogut. Els saltimbanquis em posen malalta, trasbalsen el meu emocional. No en va; de petita era al circ amb el pare i un d’ells, en una cabriola, va anar a raure a terra, gairebé als meus peus. La sang en va esquitxar la faldilla blanca que havia estrenat el dia de la Palma. Quan hi penso, se’m revolta l’ànima.