Resurrecció

Vam tirar la porta a terra... Aquella porta que funcionava com a enquesta, o millor dit, com a sistema de classificació de classes... A un costat teníem els privilegiats, els adinerats... Els Tsars... Aquells que no sabien de preocupar de menjar, de veure... De viure... I a l'altre costat estàvem nosaltres... Els desafortunats... Els que dia a dia havíem de lluitar per menjar, per beure... Per sobreviure...

La gran porta havia caigut, i amb odi als ulls vam conquistar el palau... Els vam trobar amagats, i ell... El Tsar... Es va dirigir a nosaltres amb una mirada de valentia contra nosaltres, i de súplica cap al perill de la vida de la seva família...

Ens els vam emportar... I durant un temps vam jugar amb ells... Sabeu com es juga amb les persones desesperades? Donant-los esperança... Donant-los fe... Una fe... Que nosaltres mai vam tenir...

Els vam situar a tots a la paret del soterrani, i mentre el nostre dirigent llegia el destí de la família imperial, la petita Ania em mirava des del terra.

Vam començar a disparar entre la impotència i la tristesa... Una vegada acabada de la feina vam obrir les finestres perquè sortís el fum... Mirant enrere crec que el que volíem que sortís del soterrani era la por... La seva por... La nostra por... Que importa?

Els cadàvers tenyien el terra de vermell granat... Quasi negre...

Els meus companys es dirigien a sortir quan vaig veure que la jove Ania es movia a terra...

-Acaba la feina soldat...

Va dir el meu dirigent a mesura que sortia amb els companys.

Vaig agafar la meva baioneta i vaig mirar-la... Els seus ulls estaven buits... Una buidor de tristesa i por...
Una llàgrima va caure per la meva galta... I a mesura que més estrenyia la baioneta... Més ganes tenia de llançar-la a terra...

Recordo que en sortir de la casa, em vaig prometre a mi mateix que mai tornaria a utilitzar una arma... O potser va ser abans de sortir?

Mai recordo la resposta, quan em fan aquesta pregunta.