Resum de tram

Un relat de: Mena Guiga
Va haver d'estar triant una llarga estona, perquè volia tenir-los a tots contents.

Finalment va escollir música zen. Obrí la finestra per sentir-la des del jardí. Facilitaria la calma i el filar enrere en el pretèrit. S'estirà sota l'ombú, creador d'ampla ombra. Es centrà en els sons harmònics que el cervell requeria. Inhalà sentor d'aromàtiques que l'aire en moviment li acostava. En aquell estat serè, ulls oberts, a voltes tancats, envoltat de natura, es lliurà, solemnement, al repàs.

I va retrocedir. Va plorar pel néixer. Va sanglotar i plorar per tots els seus naixements, tràngols dolorosos. Després li vingué la coneixença de l'amor en cadascuna de les seves existències. Somrigué amb les llàgrimes lluentes al rostre, més que bava rutilant de cargols. S'entristí pels cops que l'havia perdut...més encara: quan no n'havia rebut...no haver-ne donat. Distès, aliè al temps, s'anà enfrontant, amb acceptació, a cadascuna de les seves foscors mentre les seves llums l'abraçaven. Un roc intangible al bell mig del pit, pesant, es mig desfé i petà. Cada bocí se sumà per crear un crit que espantà el brancatge del gran vegetal i àdhuc les arrels. Llavors l'home s'incorporà, suant, alliberat, transfigurat.

-Cinquanta anys...

Els complia aquell dia. Sol amb tots els seus 'ell', la solitud dels darrers anys esdevenia sana, necessària.

-Mig segle!- sospirà.

I tot seguit -i ja era capvespre- visualitzà, entendrit, tots aquells morts seus que duia a dins i es perdonà i els perdonà...calia continuar endavant.

Encengué les espelmes de sobre una pila de llesques de pa -pastís simbòlic- i les bufà. El pa amb cera se'l menjaria... per vomitar-lo? Ja no sonava res que no fos un mantra interior que l'animava a penjar del bellaombra, per acabar amb la commemoració.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

788 Relats

826 Comentaris

276508 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com