Cercador
Res ens separarà
Un relat de: Eulàlia Munt- Compartir:
- No marxis.
- Per què?
- Perquè t’estimo.
M’agafa les mans i em mira fixament.
- Jo també t’estimo Ally, però tots dos sabem que aquest viatge és necessari.
- Eric, siusplau ...
Suaument eixuga amb el seu dit la llàgrima solitària que m’ha caigut.
- El destí ha unit les nostres vides i res les separarà.
- Si no ho han fet les circumstàncies no ho farà la distància, oi?
- Tampoc marxo tan lluny.
Somric. Ell s’apropa lentament a mi, Tanco els ulls. Poc a poc, noto com els nostres llavis s’ajunten. És el nostre primer petó. Pel meu cap passen un munt d’idees i pensaments incoherents. Bé, excepte un, el de l’amor. L’estimo, i m’he n’he adonat massa tard.
- Més val tard que mai Ally.
- Però, com...?
- Et conec prou bé per saber el que penses.
- Últim avís pels passatgers del vol US-212 amb destí Aeroport Internacional de París. Embarquin per la porta 5. Gràcies
- És el teu vol.
- Si.
Li passo els braços per darrera del seu coll i li faig un últim petó.
- Jo a Barcelona i tu a París. Sembla una pel•lícula.
- Tornaré, t’ho prometo.
- Més et val.
L’Eric agafa la seva bossa i creua la porta. Es gira un últim cop per mirar-me i li somric. La porta es tanca emportant-se el meu amor.
Sembla que el món s’hagi aturat al meu voltant però en veritat sóc jo que m’he aïllat dels demés. Miro fixament la porta.
- T’esperaré, i quan tornis ja res ens podrà separar.
- Per què?
- Perquè t’estimo.
M’agafa les mans i em mira fixament.
- Jo també t’estimo Ally, però tots dos sabem que aquest viatge és necessari.
- Eric, siusplau ...
Suaument eixuga amb el seu dit la llàgrima solitària que m’ha caigut.
- El destí ha unit les nostres vides i res les separarà.
- Si no ho han fet les circumstàncies no ho farà la distància, oi?
- Tampoc marxo tan lluny.
Somric. Ell s’apropa lentament a mi, Tanco els ulls. Poc a poc, noto com els nostres llavis s’ajunten. És el nostre primer petó. Pel meu cap passen un munt d’idees i pensaments incoherents. Bé, excepte un, el de l’amor. L’estimo, i m’he n’he adonat massa tard.
- Més val tard que mai Ally.
- Però, com...?
- Et conec prou bé per saber el que penses.
- Últim avís pels passatgers del vol US-212 amb destí Aeroport Internacional de París. Embarquin per la porta 5. Gràcies
- És el teu vol.
- Si.
Li passo els braços per darrera del seu coll i li faig un últim petó.
- Jo a Barcelona i tu a París. Sembla una pel•lícula.
- Tornaré, t’ho prometo.
- Més et val.
L’Eric agafa la seva bossa i creua la porta. Es gira un últim cop per mirar-me i li somric. La porta es tanca emportant-se el meu amor.
Sembla que el món s’hagi aturat al meu voltant però en veritat sóc jo que m’he aïllat dels demés. Miro fixament la porta.
- T’esperaré, i quan tornis ja res ens podrà separar.
l´Autor
7 Relats
8 Comentaris
6144 Lectures
Valoració de l'autor: 7.83
Biografia:
Sóc de Barcelona.Vaig començar a escriure quan era bastant petita i em vaig introduir en el món de "Relats en Català" als 15 anys, ara ja en tinc 20.
M'encanta escriure, l'únic problema és que m'agrada que la gent llegeixi els meus escrits però em fa molta vergonya, per això he decidit publicar-los aquí amb el pseudònim d'Eulàlia Munt.
M'agrada moltíssim imaginar situacions o fets i escriure'ls o poder expressar els meus pensaments en paraules.
Sóc una gran aficionada a les sèries de la televisió, tant nacionals com internacionals, i moltes vegades les utilitzo com a base per a començar a escriure.
Espero que això us pugui servir per entendre millor els meus relats.
:)