REPTE CXXXVI (136): 1.- Finals d'històries de trens i 2.- El vent de l'oest

HI HA HAGUT 2 GUANYADORS:

1.-
Finals d'històries de trens de Xisca Riera Ballester

I.
Na Francina i en Jaume aprofitaven les vacances per anar a Anglaterra de viatge. Amb la motxilla a l'esquena plantats dins un aeroport sense saber el que fer. Llavors veren els indicadors dels trens i anaren cap a Brighton on tenien una habitació reservada a l'alberg. Dins el tren feia molta xardor, quasi no es podia aguantar. Un home anglès llegia el Times i estava molt seriós, més envant un matrimoni català parlava. Quan el camí va començar a fer-se monòton un zíngar va entrar a n'aquell vagó tocant el violí i demanant monedes. Na Francina i en Jaume no n'hi donaren cap, aquell era un viatge de pobres.

II.
Piiii piiii, és va sentir xiular el tren. Na Laia estudiava anglès a Brighton, esperava el tren impacient, ja enyorava als seus pares, no era cada dia que l'anessin a visitar.
Quan va sentir el tren es va aixecar de la cadira i va córrer cap a la via número dos, el ferrocarril es va aturar i ella no deixava de moure el cap, mirant a la dreta i a l'esquerre, els seus pares no sabien angles i no haurien d'haver entès malament les indicacions. De sobte, un home baixà carregat de maletes, i a darrera ell una dona. Na Laia va córrer cap a ells , cridant - Papa, mama !!!! i s'abracen els tres com mai abans ho havien fet.

III.
El Sr. Dyton va baixar del tren, acabava d'arribar a l'estació de Brighton després d'un dia llarg i feixuc de molta feina, tenia moltes ganes d'arribar a casa seva, llevar-se les sabates, posar-se la seva samarreta prima de zèfir, besar a Sue la seva esposa i seure al sofà amb un bon te calent a la mà. Beure te calent a l'estiu, li llevava la calor.
El viatge havia estat avorrit, els zíngar li havia alegrat el camí, el Sr. Dyton li havia donat cinc pounds; cada dia feia aquell camí dues vegades per anar a treballar a l'aeroport, llavors es comprava un diari per llegir les notícies de camí a casa.

IV.
Rosario granava i llevava els papers de les vies de l'estació de Brighton.
Diàriament feia el mateix, una feina cansada i avorrida, però per una immigrant com ella aquell era un bon ofici. Li agradava molt veure baixar la gent dels trens, a n'aquella feina s'entretenia mirant i imaginant la vida dels demés.
------------------------------------------------------------
2.-
El vent de l'oest. de Jeremias Soler

El sotragueig del tren m'acompanya de continu mentre deixo enrere la xardor de Bucarest i faig proa a la frescor del nord.
Enllà dels vidres, les agulles escarpades, mig vestides de boscúria, s'esvaeixen rere les llenques d'una boira feixuga com fum d'encens.
Al final del vagó, quatre joves canten estrafolàriament; i em fan saber, amb el seu xivarri, que no sóc l'únic català que visita els Càrpats.
Enmig de les rialles, enlairen gots de plàstic curulls de cava.
-Ara li diré "gilipolles" al revisor...! No m'entén...!
L'home somriu quan escolta l'insult que el jove li adreça, estrafent la mateixa entonació que si lloés la bellesa del paisatge.
La llarga eruga es detura en una estació sorgida del no res. Rere l'edifici, només l'espessor i les muntanyes.
Puja una nena bruna, amb un vestit de colors bigarrats i llustrins d'argent, llarg fins als peus.
El tren reprèn la marxa.
Els joves es fixen en la nena; li xiulen, li fan burles...
-Gitaneta...!
-Tira'ns les cartes...!
I riuen.
La nena empal·lideix.
-Ei...! Li fem un "calvo"?
-Sí...!

Aleshores m'hi acosto.
-Em sembla que l'esteu molestant. -els dic. I em miren bocabadats.

Sóc ja al meu seient quan la nena se m'atansa.
Em somriu i em regala una ampolla de fusta esculpida amb tot de formes que representen divinitats antigues. Hi distingeixo Zèfir, el vent de l'oest que porta l'aigua de la vida; el seu marit Cloris, Euro, Noto...
Sostinc el regal i m'adono que pesa; l'agito i percebo un líquid a l'endins.
-Apa viata...! -em diu la nena.

L'endemà, al castell de Bran, retrobo els joves, que xisclen com beneits.
De sobte, un d'ells s'enfila en un merlet.
El guarda de seguretat l'escridassa. El noi, del mateix ensurt, perd l'equilibri i cau al buit.
Tots correm, escales avall, amb el cor desbocat.
Dessota la paret, jeu el cos del jove, esventrat i sense vida.
Llavors, sense saber per què, se m'acut d'abocar el líquid de l'ampolla de la nena damunt del cadàver.
Immediatament, les ferides es tanquen, la sang s'esborra, els cos es convulsa... el noi reviu.
Mitja hora després, contemplo un immens quadre al saló principal del castell; la imatge d'un poblat zíngar: gent cantant al voltant d'una foguera, sota els estels. I allà, plasmada a la pintura, enmig de tota aquella festa, hi descobreixo la nena del tren que em mira i somriu amb l'ampolla de fusta a les mans.