Repte Clàssic CDLXVII (467): Canta!! (23-05-2011)

Proposat per: deòmises(23-05-2011)
Termini: des d'ara mateix fins dimarts 31 de maig, a les 17h
Paraula clau: anècdota
Condició especial: el relat ha de ser explicat en primera persona (del singular o del plural, indistintament)
Extensió: de 250 a 1500 paraules


Guanyador/a: Magrão

Text guanyador: Canta!!


Als 14 anys feia curses de cotxes de coixinets. Des dels 15 que feia de “comissari” als Ral·lis i curses de muntanya. Als 17 vaig fer mitja temporada de karting. Als 18 ja portava dos anys conduint per Barcelona, i em vaig treure el carnet. Ja podia anar a veure “trams” de Ral·li (ara en diuen “especials), amb el cotxe del pare o amb el del meu germà. Als 19 anys vaig tenir la sort de fer-me amic d’uns aficionats a l’automobilisme que feia poc havien fundat una associació que poc després seria una de les millors (o la millor) escuderia catalana (que és el mateix que dir la millor de l’Estat).
Se’m va presentar la ocasió de fer de copilot en un Ral·li, i no vaig dubtar a acceptar. I després un altre, i un tercer. Eren curses semilegals, o directament il·legals, organitzades per un pilot famós. Corríem amb cotxes “de sèrie”, és a dir, tal com els portem pel carrer. De fet, la gran majoria eren cotxes llogats, manllevats dels pares, de la tieta o dels germans grans. Tres ral·lis amb dos pilots diferents.
Un bon dia, el copilot habitual d’un amic estava indisposat, o tenia problemes de feina, no recordo. La qüestió és que em va oferir de fer-li de copilot al Ral·li Osona. El cotxe era un Seat 124-2000, de grup 2. En aquella època (parlo de fa mes de 30 anys) era un cotxe competitiu, amb 170 CV, quatre carburadors, relació de canvi “tancada”, i molts altres aspectes com ara la suspensió dura, les llantes lleugeres, la mida dels pneumàtics i la seva qualitat, que el feien no solament “competitiu”, sinó “punter” i molt llaminer.
No vaig dubtar en acceptar. Jo en un FL de grup 2!! Quina passada! A més, amb la meva trajectòria dins el mon del motor, als 19 anys, creia estar a l’altura del que fos, doncs ja ho havia vist tot.
Els ral·lis del Zanini Ràcing que havia fet eren secrets, a dues passades, de manera que en la primera passada preníem les notes per a la segona. El que ara anava a fer era del tot diferent.
Varem quedar el cap de setmana anterior, divendres a la tarda, per anar a entrenar. Entrenar consisteix en fer una passada pel recorregut de l’especial, de longitud variable, entre 6 i 20 Qm, prenent “notes”: referències de les corbes, els seus radis, la manera de traçar, on frenar, etc.... Un cop fetes les “notes”, es tractava de repassar-les per a comprovar la seva exactitud, variar el seu contingut i, finalment, comprovar les corbes més ràpides, que son les que permeten guanyar més tremps.
La primera decepció la vaig tenir quan vaig veure que no portava el 124-2000, sinó que va venir en Vespa. Amb el meu cotxe, varem anar fins l’Aeroport del Prat, on varem enfilar-nos en un magnífic Opel Corsa de 950 cc i de 50 CV, prèvia signatura del contracte de lloguer. Jo pensava que pujaria a l’FL (que és com en diem dels 124 far quadrat) i em veia dins un Corsa.
La segona decepció la vaig tenir a l’hora de començar a prendre notes del primer tram. Romagats – Collsaplana. Llibreta nova, segon full, poso el nom del tram, localització, punt quilomètric de començament i final.
- Au, som-hi, Vicenç.
I em comença a dictar:
- cincuenta, en raíl frenar - derecha larga seis abre final siete...
- Alto! Què és això, Vicenç? No creuràs que cantaré les notes tota la nit en espanyol?
Petita discussió, i el vaig convèncer de que calia fer-ho tot en català, i que si no començava ja, molt aviat se sentiria fora de lloc. Va transigir quan va veure que si li cantava en català se sentia més segur que quan li cantaven (als altres copilots) en espanyol.
Varem passar tot el cap de setmana entrenant, sobre tot de nits, doncs la prova era nocturna. En Vicenç estava satisfet de la meva feina, i això m’agradava, doncs per a mi era tot un ídol, un exemple a seguir. Conduïa molt bé, sense prendre riscos excessius, sense maltractar la mecànica i amb molta seguretat.
Arribat el dia de la prova, pensava que tastaria el 124-2000, com a mínim de camí fins a Vic. Però no, el cotxe el varen dur els mecànics, dalt d’un remolc. No m’hi vaig enfilar fins moments abans de la sortida, a la Plaça Major de Vic. Des d’allà fins el primer tram, Romagats – Collsaplana, hi havia una 6 o 10 minuts, poca cosa, i varem anar poc a poc, ja que es tracta d’un recorregut pràcticament urbà. Estava realment impacient per assaborir la vivència que estava a punt de començar.
Situats la línia de sortida, em preparo la llibreta de les notes, ens posem el casc, arnesos ben tivats. Quinze segons. Crono a punt.
Deu. Cinc, quatre, tres, a cada segon en Vicenç donava un cop de gas, pujant el motor fins a les 5500 voltes, per tal de que el “zero” coincidís amb un cop de gas.
L’adrenalina m’anava pujant, mai havia sentit roncar aquell meravellós motor.
Avanço les notes: “cinquanta i frenar al rail per dreta sis obrir final set i 70”
Primera engranada, dos, aguantava el fre de ma, un, fora!.
El dos litre roncava sempre entre 6800 i 7500 voltes, gràcies a la relació tancada del canvi. El soroll em va posar la pell de gallina. Els 170 cavalls eren de debò. Em vaig quedar arrapat al respatller. Primera, segona, tercera, quarta, dos segons a fons i una frenada brusca, més que brusca, poderosa, un lleuger balanceig, una marxa menys i enfilem la corba a dreta en tercera, el cotxe de costat descrivint una corba dins la corba, anant cap a l’exterior, quarta, i ja sortim i en Vicenç es prepara per a la següent, una esquerra, també doble com la d’abans, en tercera per sortir en quarta.
Vaig gaudir de la conducció del meu amic, de com engranava les marxes amb suavitat violenta, dels moviments bruscos i harmoniosos del cotxe, dels sorolls que feia el cotxe, tots coneguts: el roncar del motor, el blocatge del diferencial, l’arrossegament dels pneumàtics, el xiulet de les dents rectes del canvi.
En acabar el tram, en Vicenç suava.
- Sort que em conec el tram, cabró!
- Què passa?
- Que, a part de la primera dretes, no has cantat cap més corba! A veure si el proper tram cantes una mica, no?
Varem acabar el Ral·li en la vuitena posició de la general (scratch, se’n diu). Encara ara, trenta anys més tard, recordem l’anècdota. La primera vegada que el meu fill em va fer de copilot, en Vicenç li deia: “Bernat, no li cantis el tros de baixada. Que se n’adoni del que és anar “a vista”!



Enllaços al Fòrum:


Altres textos presentats: Resta de participants

Veredicte