REPTE CLÀSSIC CDLXIX (469): A les fosques ( 9-6-2011)

Proposat per: XvI ( 9-6 -2011)
Tema: Nits
Extensió aproximada: 1400
Paraula prohibida: nit
Paraules clau: serenor, llum, periquito, poma
Guanyador/a: SenyorTu




Guanyador/a: SenyorTu



Text guanyador:

Just entrar a l’apartament i encendre els llums, l'Emma es queda a les fosques. El periquito, que li cantava una benvinguda, ha callat de sobte. Contrariada, treu l’encenedor per comprovar, il•luminada per la flama, els interruptors automàtics que hi ha al costat de la porta. Sembla que estan bé. Ha d'apagar l'encenedor perquè es crema. Temptejant amb les mans per davant, travessa el rebedor, entra a la sala i s’atansa a la finestra. Deu ser una avaria general, perquè els fanals del carrer tampoc no funcionen. Ni els semàfors. D’alguns balcons i finestres de l’altre costat s’escolen algunes llums esmorteïdes i indecises. En els comerços dels baixos, s’han encès els aparells d’emergència que, malgrat la seva pal•lidesa, també estenen una mica de claror cap a les voreres. La gent hi camina amb unes presses que no són habituals a aquesta hora del vespre, quan gairebé tothom ho té quasi tot enllestit. Els fars dels cotxes, motos i autobusos projecten raigs de llum freda que s’empaiten, es creuen, venen i fugen, dibuixant una escena fantasmagòrica, com la d’aquelles pel•lícules de futur post catàstrofe mundial. La vista se li va acostumant a la foscor, que no és tan absoluta com semblava fa uns minuts. Encén l’espelma vermella del canelobre que decora el centre de la taula –el que va comprar un dijous, per impuls, a la parada d’un brocanter davant la catedral–, corre les cortines i s’asseu al sofà, vestida tal qual ha arribat del carrer.

Respira fondo, deixant caure les espatlles quan exhala. La primera sensació és la de no tenir res a fer. No li desagrada, malgrat que no podrà engegar l’ordinador per mirar el correu. Ni fer una estona de zapping a la tele, ni entretenir-se una horeta al msn xatejant amb algun desconegut conegut. El mòbil indica que no té cobertura. Tampoc no cal plantejar-se què escalfar per sopar perquè el microones no funcionarà, i la nevera millor no obrir-la per no malmetre el que hi ha dins. S'haurà de conformar amb la poma que, per sort, es va deixar damunt el marbre de la cuina.
Intueix que l’apagada general serà llarga. Podria buscar una ràdio de piles –segur que en té– per escoltar si parlen del que passa. Però l’està envaint la sensació que aquesta situació pot arribar a tenir un cert encant i decideix viure-la sense interferències. El telèfon de fil... el telèfon de fil acostuma a tenir línia encara que no hi hagi corrent a casa. Ho comprava i és cert, quan despenja i atansa l’auricular a l’orella pot escoltar el to continuat que la invita a marcar. Penja, però. Amb dos dits de la mà dreta segueix el fil, arriba a l’endoll de la paret, prem la llengüeta i estira. Ara sí, res no la pot destorbar fins que es restableixin els beneficis del progrés. Es treu la camisa blava que porta oberta i tirada i la penja a l’armari. És curiós com, amb tan poca llum, els actes més habituals es poden realitzar amb naturalitat.
Li venen ganes d’encendre espelmes, totes les que troba, repartides per tot l’apartament. Pensa que estaria bé llegir a la llum de les espelmes, o escriure a mà (pot utilitzar el mateix paper que la impressora), però ara, el que vol fer és dutxar-se, com cada dia quan arriba. Entra al bany, obre l’aixeta de l’esquerra de la banyera i posa la mà sota el raig d’aigua. Al cap de quinze segons és tèbia i, finalment, calenta. Sent l’alleujament de l’enganxat que troba la droga, perquè ella no suporta dutxar-se amb aigua freda ni al bo de l’estiu.
Percep com el temps va adquirint un ritme diferent, més lent, més suau; més exclusivament seu. No tanca l’aixeta de l’aigua calenta, decideix que es banyarà en comptes de dutxar-se com sempre. Obre l’aigua freda fins aconseguir un equilibri satisfactori, mou espelmes de lloc i en disposa unes quantes al voltant de la banyera. Es despulla a poc a poc, al nou ritme del temps, mirant-se al mirall encuriosida per aquella imatge espectral que s’hi reflecteix amb la llum movedissa de les espelmes. Es recull els cabells que no s’hauria de mullar perquè, si no torna el corrent elèctric, no podrà usar l’assecador. Doblega una tovallola de color malva que posa al cantell de la banyera perquè li faci de coixí; entra a l’aigua, s’asseu i adapta el cos a la forma del recipient. L’aigua calenta la reconforta. Queda hipnotitzada una bona estona mirant, a ras d’aigua, com s'hi emmirallen les flames, fins que s’adona que les mans li estan resseguint la pell molla i reconeix que es masturbarà. La mà esquerra es queda prement el pit dret, quasi immòbil, i la mà dreta recorre el sexe per camins apresos. Ja té el clítoris tibant, molt sensible i, de tant en tant, s’introdueix un dit. O dos. Al mateix temps, pensa com li agrada com li fa l’amor el seu amant durant les seves trobades furtives. Mai no sembla tenir presses. Quan, finalment, la penetra, ho fa a fons i es queda així, quiet, una bona estona, com per prendre consciencia de cada mil•límetre quadrat d’allò que li embolcalla el membre. En aquell instant, es pot percebre com allí hi concorren els batecs dels dos cors. Després, inicia un moviment de marxa enrere, lent, molt lent. Quan sembla que vagi a sortir del tot, inverteix el sentit i torna a penetrar, mantenint la mateixa lentitud. Mentrestant, no deixa de mirar-la als ulls i, quan ella li diu que allò és una tortura, ell somriu i li fa petons. Li besa el front, el coll, els ulls, els pòmuls, els llavis, les galtes, les temples,...
En sentir l’orgasme, l'Emma crida fort i xiscla, com sempre. Avui, això la sobresalta i la torba perquè, sense sorolls de fons, és possible que algun veí l’hagi pogut escoltar. Es mulla la cara amb les dues mans i fa un gest de tant li fot amb les espatlles. L’aigua ja comença a refredar-se. Obre l’aixeta per comprovar si encara en surt de calenta. Sí, encara. Treu el tap per tal que la banyera es vagi buidant i, dreta, s’ensabona el cos amb gel d’avena i després s’esbandeix amb la dutxa. Alguna gota xipolla la flama d’una espelma i sent com espurneja. Surt, s’eixuga amb una tovallola grossa i es posa el barnús blanc que es va endur de l’hotel Conrad d’Istanbul el passat estiu.
Mentre es torna a deixar anar els cabells, s’atansa a la finestra i separa una mica les cortines. Tot és molt més fosc que abans. Una furgoneta de la policia patrulla a poc a poc. De tant en tant, passa algun cotxe ràpid (on deu anar?) que il•lumina per un instant les voreres buides. Escolta, llunyana, una sirena. Li venen ganes d’anar-se’n al llit, així que haurà de renunciar a llegir a la llum de les flames i a escriure a mà. Va apagant les espelmes, totes menys una de blava davant del mirall del tocador. Ja s’apagarà sola quan s’acabi la cera. Es posa al llit tota nua i es tapa just els peus amb un llençol de cotó prim. Es gira de costat, arronsa les cames, passa un braç per sota el coixí i es posa l’altra mà entre les cuixes. Durant un instant, té la temptació de tornar-se a tocar. Somriu maliciosa mentre la idea li fuig del cap. Ara, enmig d'aquella serenor, pot escoltar un soroll que no recordava: escolta el silenci. Fins i tot es concentra intentant captar algun so que el trenqui. Va aclucant els ulls mentre reflexiona que, de tant en tant, hauria de pensar a autodesconnectar-se de la companyia elèctrica. Reconeix que no ho farà, torna a somriure i s’adorm.

S’ha despertat a dos quarts de vuit, com cada dia. Abans d’acabar d’obrir els ulls sap que el corrent elèctric ha tornat perquè escolta sons que havia oblidat que existien de tant sentir-los, com la lleu remor del motor de la nevera o l’aparell d’aire condicionat que s’ha posat en marxa de forma automàtica. Quan s’aixeca, veu com l’espelma que va deixar encesa s’ha convertit en una taca blava damunt el plat blanc. La llum del nou dia entra filtrada per la cortina. Com si res no hagués passat, comença el ritual quotidià, amb tota normalitat






Enllaços al Fòrum:


Altres textos presentats: Resta de participants

Veredicte