Repte CCXVII - "No vull dir res"

Repte CCXVII - "NO VULL DIR RES"


Proposat per: ambre (1 de març del 2007)

Tema: "NO VUL DIR RES"
Extensió aproximada: de 100 a 350 paraules
Condicions:

"quan no volem dir res és quan diem més coses, perquè aleshores és el llenguatge, que parla. Amb això ja va implícit que sempre es diu alguna cosa. Això no vol dir que no pugui haver-hi la utopia de no voler dir res, però sempre es diu alguna cosa. És com la inintel·ligibilitat: tot és intel·ligible, qualsevol cosa es pot entendre, una pedra, una fusta, una taula, una frase inconnexa... Tot es pot entendre. ... Es tracta d'escriure sense voluntat de dir, mirant d'eliminar la voluntat i la intenció. Mirant d'eliminar, perquè és impossible eliminar-la. Eliminar la voluntat i la intenció de dir coses. Aleshores es tracta d'escriure uns poemes que agafen un sentit, perquè sempre hi ha un sentit. El no-sentit per si mateix no m'interessa, però sí esborrar el sentit convencional i que llavors en surti un altre sentit"

Carles Hac Mor

Durada: fins el 03/03/07 16:00 hores



Guanyador/a: Leela

Somni d'una nit de prima-nonvera

Fi
Escena ώ

El sentit jau endormiscat a la vora d'allò.
Silenci!

- Miau! - somriu per si mateix, amb ple desús d'autoconsciència- Un moment de descans, ara que les onomatopeies m'han abandonat - ensuma una flaire que s'apropa i si pogués es preguntaria - On va aquesta nena?- Dirigint-se a ella amb la mirada, estira les comissures labials i li ensenya les dents ben blanques- Que no saps que tot el possible dorm?

- Qui és tot el possible? - mira amb ulls interrogants- Mai havia vist un ésser com aquell ensumant-la des de dalt d'un objecte mundà de tacte tan rugós i color 339933 - Qui és tot el possible? - insisteix amb la mirada inquisidora.

- Miauuu! - s'estira. S'adorm?

Escena ύ

Caient pel pou fosc de les paraules (el conill) canta una cançó.

'és impossible justificar epistèmicament un fenomen com el món extern, és per això que s'han ideat els noúmens, per poder poder aportar un argument transcendental que permeti calmar a l'escèptic recalcitrant que tots duem a dins. Del dins i el fora, ara no és el moment de parlar, però tot va començar per una pretensió cartesiana de fer coincidir el nostre coneixement amb la certesa. Certesa? de què?. De les olors, dels sons, del tacte, de la suma de tots ells. Tanco els ulls però la veu em parla. Del que no puc parlar callo per molt que el món sigui tot allò que (s'es)cau'* (veure nota a peu de pàgina)


Escena ό

Fuig!. Fuig abans que sigui massa tard i no puguis tornar mai més. Corre!, no t'aturis o et tallaran el cap. Si, el TEU cap, el que tens ple de pardals. I sortiran volant, t'ho ben asseguro.
Quantes vegades ha sortit la paraula 'tots'?. No ho has comptat? Ara no pots tirar amunt. Que no veus que anant cap a dalt vas cap al Fi?. Començarem de nou. A partir d'aquest moment, no et distreguis i fixa't bé...

Escena ϋ

4, 3, 2, 1. Desperta't!










*
Què esperaves trobar a un peu de pàgina?


Altres textos presentats