remor

Tintinegen les llumetes de nadal acariciades pel fred que es passeja cansat i lent pel carrer Alt del poble Nord. Uns han entrat a un cafè antic. Les parets de la casa són de pedra grossa i clara. Demanen xocolata desfeta mentre es treuen els guants. És calenta, i ho agraeixen acollint la cremor amb les mans gelades. Un jersei de coll alt, de llana verda i gruixuda, acalora un que té les galtes vermelles i el nas mossegat pel fred. Les notes entremaliades de jazz corren pel cafè i s'entretenen a les tasses, a les taules, a les orelles, al sostre, pel terra; Algunes s'arrapen a la roba i s'hi gronxen al seu ritme.

Deixa sobre la cadira, de fusta marró i envellida, la bufanda taronja que s'ha fet. El veu dues taules enllà. Mentre, ell comenta alegre alguna cosa a qui deu ser un amic seu. I ella se'l mira de lluny i li repassa amb dolçor les galtones que tant li agraden. La seva mirada suau li fa remor a dins, entre el ventre i el cor. I no gossa mirar-lo més. I somriu envermellida al cafè que es pren. S'hi veu reflectida i no s'agrada. S'obre la porta i entra el fred que fa encongir, mentre tremolen, els abans vianants.

Ja són les dotze de la nit, la fredor, amb paciència, ha deixat un per un a casa. I a ella també. Somriu una mica més que ahir. Per la finestra glaçada es veu tot el carrer nevat. S'ha deixat la bufanda taronja al cafè. L'aire és molt fosc i s'adorm entre les cases.

El vent la fa caminar més de pressa. Entra al cafè de la tarda anterior amb l'esperança sempre insatisfeta de tornar-lo a veure. El cambrer li dóna àgil la bufanda taronja. Obre la porta per sortir al carrer i ell entra. Remor. Fuig carrer Alt amunt fins la casa. D'esquena al món, el cor se li gira penedit per no haver-lo ni mirat als ulls. No ha pogut.

Els tendres raigs de sol regalimen per la brillantor dels croissants i els pastissos de poma de l'aparador de la pastisseria. Una companya la saluda enèrgicament des de l'altra vorera mentre li diu que fa tard a classe. Adéu, ja ens veurem. L'hivern s'ha fet lloc a les butxaques de l'abric entre les claus i la cartera, prefereix que el portin a veure les paradetes de nadal del passeig principal que guarneixen el primer matí de fira i s'obren cofoies als vilatans que les repassaran amb la vista més d'una vegada durant totes les festes.

L'estació és minsa i vella, però amb els seients més còmodes que hi pugui haver. Asseguda, amb dues maletes, es mira el rellotge. Una hora i arriba el tren. I vol marxar d'allí, no sap a on. I no es compra el bitllet perquè el matí l'hi ha omplert tot el pensament de sensacions. Sobretot ell. Van treballar junts durant una setmana i no sap perquè mai va poder mirar-lo als ulls, s'hi perdia. Ella no va saber mantenir la salutació. I ara se'l mira de lluny amb la remor que esclata continguda, dins.

Les maletes reposen sobre el llit mentre ella es veu reflectida a una tassa de cafè. I no s'agrada. L'ha vist, ha gosat mirar-lo, quan ell no ho feia, i ha gaudit de la remor i d'unes notes de jazz que s'escalfen dins l'ambient d'un cafè de la part antiga del poble Nord. Demà surt un tren a les deu del matí.