Regalar la vida

Quina notícia! Aquella sens dubte era la millor notícia des de feia temps.
- Sí?- el Pep no s'ho podia creure -. Però, ho dius de veritat?
- Sí. Estic embarassada de quasi un mes, sospito.
- Fa molt que ho saps?
- Des d'aquest matí.
- Això ho hem de celebrar. Avui anirem a sopar a fora. Et va bé?
Es van abraçar ben fort.
Per fi ho havien aconseguit. Ja feia mesos que buscaven aquest fill. Era una molt bona notícia. I, la Mireia, la seva filla, s'alegraria molt en saber que tindria un germà. Fins i tot si no aconseguien que aquest com es quedés en estat anirien al metge, però, ara per ara no calia.
- Mireia! - Va cridar el seu pare, el Pep -. Vine!
Uns instants després va aparèixer ell, la Mireia, una nena de sis anys, però pel físic que tenia, n'aparentava més.
- Què voleu? -va demanar encuriosida.
- Saps què? - va preguntar-li la Mercè, la seva mare, amb aquella veu tan dolça i tan plena de vida que la caracteritzava -. Tindràs un germanet o una germaneta. - En veure que no deia res i es quedava quieta va preguntar- Que no estàs contenta?
- Sí! - va córrer a llençar-se als braços dels seus pares asseguts al sofà -. Què bé, mama, què bé! - no podia dissimular la il·lusió que li feia. I, podré jugar amb ell, no?
- És clar dona! Només faltaria!
- I li ensenyaré a caminar, i, li deixaré les meves joguines, i també...
- Para el carro noia!- va intervenir-hi ell - potser que esperis que neixi, oi?
- Sí. - va mirar a sa mare i va somriure-li. Puc tocar-te la panxa?
- Sí. - va tornar-li el somriure.
- No es nota res.
- No es nota perquè encara és molt petit.
- Petit, petit com... una puça.
- Exacte! - va riure el Pep.
Van posar-se tots tres a riure. Aquella era una de les poques vagades que tornarien a riure així, amb totes les seves forces.

Aquella setmana van anar al metge per saber com anava tot i fer-se anàlisis.
Uns dies després hi van tornar per recollir els resultats.
Estaven asseguts al despatx del metge quan va entrar molt seriós.
- Que passa res? - va preguntar la Mercè preocupada. A l'instant va agafar amb més força la mà del Pep, i l'altra sa la va posar a la panxa.
- Em sap greu. Em temo que les notícies que els haig de donar no són gaire bones.
- Què passa? - es va esverar el Pep.
- Mercè, té un càncer a la matriu.
- Què! - va exclamar ell i va continuar sostenint amb més força la mà de la seva dona.
La Mercè no va dir res. Encara que hagués volgut, no li hauria sortit la veu.
No s'ho podien creure. Càncer.
- Hi ha dues alternatives - va continuar el metge. - Vostès escullen: la primera és avortar i curar el tumor, però després hi haurà un 15% de possibilitats de que es quedi estèril. L'altre és continuar amb l'embaràs, intentat controlar el tumor, sense poder-lo curar, però, hi haurà un 40% de possibilitat que a l'hora del part les coses vagin malament i...
- Em puc morir - va aconseguir articular ella.
- Sí. Pensin-s'ho bé abans de dir-me alguna cosa. Tenen temps fins la setmana que ve, com a màxim.
Van trucar a la porta, va aparèixer la infermera i va fer-li un gest perquè sortis.
- Bé - va continuar - els deixo aquí. Em sap greu.
Va marxar i els va deixar allà asseguts.
Es van abraçar ben fort.
- Què farem? - va preguntar-li ella.
- No ho sé - va ser sincer.

No van tornar a parlar del tema fins al vespre, abans d'anar-se'n a dormir. A la Mireia no li havien dit res.
- Ja ho tinc clar. Ja sé el que vull fer. Tindrem aquest fill. Sí. El tindrem i jo no em moriré. Ja ho veuràs.
- N'estàs segura? I si....
- Psssssst. - No passarà, ja ho veuràs. Hem de tenir esperances.

Van anar passant els mesos. Tot evolucionava més o menys com els metges esperaven. Ja sabien que seria una nena i es diria Mercè, com la mare. La Mireia era la que estava més il·lusionada. No havien gosat dir-li res. Creien que si no passava res, no tenien perquè preocupar-la. Ja ho tenien tot a punt. La robeta, el bressol... i tota la paperassa per si passava alguna cosa.
El Pep, tot i que ho dissimulava, no podia deixar de pensar què faria si quedava sol. Com ho afrontaria? No podia perdre-la, era la millor cosa que li havia passat en la vida, compressiva, dolça, alegre... era la dona que més estimava de la seva vida.
La vida. Ella sabia que podia perdre la vida per donar-ne una altra, la de la seva filla.
Durant tot l'embaràs, havien enregistrat cintes de vídeo per a la seva filla. Volien que si les coses no anaven bé, per la raó que fos, la criatura conegués la seva mare. La mare que per ella havia mort.

Uns dies abans del dia previst pel part, van ingressar-la. La Mireia es va quedar a casa de la seva àvia. El Pep, durant aquells dies no es va moure del costat de la seva dona. Si eren els seus últims dies, no es perdonaria mai no haver estat al seu costat a cada moment.
Mai.
Aquells dies allà el tumor va créixer molt, així que li van fer la cesària abans del dia previst.
El Pep, tot i que mai li havien agradat els quiròfans, tant sí com no, hi va voler entrar amb ella.
- Tranquil·la. Tot sortirà bé. - va encoratjar-la.
- Cuida-les molt, eh? I no et desanimis mai. Sents. Si no surto mai més d'aquí, promet-me que seràs feliç.
- Mercè...
- Promet-m'ho.
- T'ho prometo.
Es van abraçar com mai s'havien abraçat. I tots dos es van preguntar si aquella seria la seva última abraçada.
El part anava molt bé. Quan la criatura va haver nascut, tot es va complicar. La Mercè, però, va poder veure-la abans que se l'emportessin.
- És maca oi?
- Sí. Com tu.
La Mercè va somriure, va tancar els ulls. Va apretar amb totes les seves forces, que en aquell moment eren molt poques, la mà del Pep, fins que la mort va poder més que ella.

Des d'aquell dia, el Pep no va deixar mai de somiar en ella cada nit.
I, tal com li havia promès a la Mercè, va tirar endavant i no es va donar per vençut mai. Malgrat tot, va intentar ser feliç.