Reflex translúcid i obsessiu (Gelosia)

El pol·len, els colors vius de les flors i les papallones sempre inspiraven a la Júlia, una poetessa novell, extremadament somiadora i a la vegada molt sensible. Amb un sol mot era capaç de descriure milers de sentiments. Els seus versos tan ben cuidats atreien lectors que es quedaven embadalits davant d'aquella dansa de paraules.Un somriure i una mirada encisadora. Tenia un magnetisme especial.

Els amics i companys de feina l'admiraven. No cal dir res dels seus alumnes que es divertien amb les seves classes. Tot semblava tan fàcil al seu costat.
Sempre pensava que mai ningú li podia fer mal i sabia trobar el costat positiu de les coses. Segons ella, tothom tenia bones intencions.

L'Elisa, una companya de feina que sempre estava fent-li la pilota, se n'adonava que la Júlia estava adquirint massa protagonisme dins del grup. Les paraules de la Júlia sempre anaven a missa. Les seves poesies eren fascinants. El seu cos i somriure eren perfectes. No ho podia permetre. Sempre havia sigut la dona més desitjada pels seus companys de feina i li encantava sentir-se així. Ara per una nena amb un somriure i quatre paraules boniques, no podia perdre tot el que li havia costat tants pots de maquillatge, crema anticel·lulítica i aquella operació per augmentar els pits.

Va veure que entre els poemes de la Júlia hi havia passió per algun noi. La font d'inspiració de tot plegat havia de ser un amor secret. Havia d'esbrinar qui era.
Mogué cel i terra fins que ho aconseguí. Controlant cada pas, cada trucada, cada contacte del messenger. Era l'Arnau, el seu amic de tota la vida. Ara només havia d'escampar quatre mentides i intentar allunyar-lo de la Júlia. Destruir la seva amistat era el seu únic objectiu. Segurament, la Júlia es sentiria molt malament i amb una mica de sort deixaria la feina.
Ja s'estava imaginant com seria aquell moment tan anhelat. Per fi, la gran Elisa tornaria a brillar.