Cercador
records de la verda Eirin
Un relat de: Bernat66- Compartir:
Records de la verda Eirin
Per fi ha arribat ; ha deixat de ploure. Cuala Road number 7, can Kilera. Discreta hesitació abans que truqui ; se sent un lleuger fregadís i la porta s’entreobreix . Una dona encara jove, l’ull interrogatiu le mira de cap a peus.
Breument amb el seu millor somriure li explica que fa una colla d’anys havia viscut aquí un mes per aprendre l’anglès, ne guardava un excel.lent record etc… etc …; ha tornat de vacances a Irlanda i passant molt a prop no s’ha pogut estar de fer el pelegrinatge, però, és clar, no voldria molestar. « …. No…no de cap manera no molesteu….. I aixís doncs fa que heu conegut els meus pares » li respon la dona amb un tímid somriure… « Potser sou la Kay ? »-« No…no,jo sóc la germana petita » li diu inclinant amb gràcia el seu cap rós petinat de fresc.
La pluja ha reprès. S’apropa al portal per abrigar-se. « Excuseu ! ...Entreu si’s plau a posar-vós al reparo » mentre treu la cadena i obreix la porta de bat a bat. Fa un pas endavant l’aigua regalimant del seu cap sobre l’enrajolat de l’entrada. « Ho sento. »-« No…no és rès de l’altre món. Aquí som acostumats ! » li diu amb naturalitat.
A mà esquerra l’escala encatifida que puja a la cambra on s’estava anys enrera. De l’altra ban una doble porta amb vidres i el saló. Mobiliari molt britànic, per no dir anglès ja que estem a Irlanda ; profundes cadires de braços amb un sofà ple de « pilows ». Taules gigonyes i una taula baixa amb la tetera de porcellana xinesa al damunt. Ambient molt càlid i « cosy » peró massa carregat pel seu gust.
« Posi’s còmode ! » Li diu d’una manera molt cerimoniosa ( hi creu veure un deix d’ironia, però ja ha girat el cap i no ho pot comprovar ) . « Sou molt amable, és un plaer ….I doncs sou la germana petita de la Kay. Aquí s’està ella també ? » La Kay era la filla gran de la casa que tenia mès o menys la seva edat.
La conversa s’engega mentre le convida al saló ; s’assenten de cara per assaborir el te de la tarde. Li explica que la Kay s’ha casat i ten una torre no massa lluny ; els seus pares s’han morts i a heretat de la casa. La mare s’ha mort fa poc d’un càncer ; a noranta anys encara anava a nedar a la bàdia el temps que fès ; era una antigua campiona nacional. Se recorda ben bé de quan els seus Pares rebien joves de França. Devia tenir 4 o 5 anys quan hi va venir ell. Se recorda bé d’un jove ,cepat i moreno « very cute », molt simpàtic qu’agradava molt a la seva mare, potser era Ell ; però n’hi havien passat tants i de tantes maneres al pas dels anys !
La conversa se fa a poc a poc mès fàcil fins i tot familiar. Hasta dins aquet país deixat de la mà de Deu s’hi poden trobar gent amb qui tenes afinitats.
El temps passa tranquil, i ara la noia que se diu Jeen, li apren que és casada i emmainada, que el seu home no tornarà abans l’endemà i que els fills són de vacances de l’altre costat de l’illa a casa la seva sogre a East port. Ell li parla del seu viatge, la descoberta del país. La música sobretot. Aquesta nit a Galway passada a escoltar violins, banjos, guitarres i percussions, xarrupant gots de whisquey irlandès tant saborós i dolç malgrat el seu grau elevat d’alcool. I també els balls populars, les cançons represes en cor per l’assistència.
Ella també estima molt tot això, li fa tastar el whiskey de casa , una meravella entre un Jameson i un Bushmill pur malt.
Ella riu quan li conta les poques aventures i situacions delicades que han viscut durant el seu viatge en curs, amb els seus ulls escampant espurnes verdes, les galtes vermelles i les seves dents tant blanques. Li posa música que li agrada i comença de ballar. El seu cos prim i moré (acaba de passar una setmana al sud d’Espanya amb la família, fugint la grisor del seu país) oneja al ritme d’una jiga . La falda i la camisa volejen escampant una flaire de trèvol i de bruc barejats, que ell ensuma, embadalit….
Ara estan ballant junts una balada del tot melanconiosa, una atracció incontrolable, insuperable els anima, no poden aguantar mès…….
……I tanmateix el dia havia començat normal.
Eren a Dublin ; El viatge a Irlanda amb la seva dona i una parella de bons amics era a punt d’acabarse. Amb permís i benedicció de tots havia decidit de tornar a la ciutat de Bray ( el Brighton irlandès ) un poc al sud de Dublin a on havia passat un mes cinquanta anys endarrera. Tenia quinze anys i era el seu primer viatge tant lluny.
La colla de joves havia passat més de 2 dies sense dormir entre els trens,la visita de Londres( havien vist nomès la Tate gallery amb els Turners que li havien fet una forta emoció) i per acabar , la travessia amb barco del canal Sant Jordi de nit, sobre al pont enmig dels emigrants embolicats dins amples abrics amb les bufandes que onejaven a la llum d’una lluna enneulada.
La primera nit era tant adormit que no va ni pensar que hi poguès existir « secretes » com diuen al seu poble, i va orinar dins la seva sabata que va buidar per la finestra al primer pis sense mirar. Ningú no havia notat rès per sort ( però avui encara no n’és segur ).
Li havia tocat la família Kilera amb el Pare, la Mare ,l’Àvia i la nina de la seva edat poc o prou. Se deia Kay portava minifaldilles eixamplades i pujava sempre l’escala davant d’ell, malauradament no era pas al seu gust. Prenia sovint el « Lunch » amb ellos. Per li fer plaer li havien comprat una ampolleta com de gotes pel nas,amb oli d’oliva comprada a la farmàcia. Li aprenien mots gaelics com bona nit, bon dia, que els hi havien après a l’escola, però ja no sabien aquesta llengua. Eren admiratius del General de Gaulle i s’estranyaven de la seva opinió contrària ; reflectia amb plena solidaritat, la de la seua família que era per l’Algèria françesa ( vegeu si sou interessats els documents sobre la situació política del moment).
De tot això se recordava dins el tren que vorejava la mar cap a Bray. Les parades se succeien amb el nom en anglès i en gaèlic. Un voramar verd i fangós mig esborrat pel plugim i les brumes baixes. No es recordava pas de l’existència d’aquest tren que malgrat tot semblava molt cansat.
Havia estat un moment destacat de la seva vida. Era el 1959, tenia 15 anys,el temps de l’infància tot just s’acabava. Aquesta data amb d’altres li serviria mès tard a ordenar els seus records que sinó s’haguessen barejats. N’hi havien d’altres com és ara la data de naixença dels seus 3 mainatges,els seus casaments, la seva instal.lació al país i altres no tant agradables. Havia estat un trencament amb la rutina amb un toc d’exotisme i una impressió de llibertat.
Malgrat tot no havia sigut rès de l’altre mòn. Una rutina cambiada per un altra. Se trobaven entre companys del viatge al tenis, a la piscina on l’aigua no podia ser més freda( d’un capbusset al mar ni ganes ni idea). Passejades al « sea front » en fi de tarde amb els casinos on arriscaven uns quants durets. La trobada amb tipus humans de tota mena. S’havia avingut amb un tal Raimon de Barcelona i havia parlat més castellà que anglès. En aqueixos temps no tenia la capacitat de conversar en català, la llengua dels seus avis. Se recordava d’aqueix pallago saltant i ballant sobre el dic del front de mar cantant Djingle Bell en català : « Tinc un pel ,tinc un pel ,tinc un pel al cul !... »
Allavores portava molt interès als segells postals i a les monedes .Aquestes darreres eren molt variades amb els pence i els shellings ; podies remuntar la dinastia dels Windsor fins a la reina Victòria amb monedes mig esborrades de mès de cent anys. En feia col.lecció i era molt orgullós d’haver trobat un farthing (quart de penny) que ja no era mès usat.
I ben segur les primeres emocions amoroses amb joves minyonetes que eren les soles amb la família d’acolliment amb qui parlaven l’anglès. No sabia d’on sortien però n’hi havien en orri. Tot era molt romàntic , ben educat i molt dolç.. Eres satisfet quan havies pogut comprovar el teu poder de seducció i obtenir un bes sobre la boca amb la llengua i el permís de passejar les teves mans indiscretes el mès a prop de les zones sensibles . El cinema era l’indret el mès escaient ; en començar la sessió calia però aixacar-se i cantar amb tothom el « Got save the queen » .Existien zones mès « hard » com li explicava aquell francès vanagloriat, mès gran i experimentat, que havia trobat al « Sea front » i que anava a passejar amb la seva amiga entre les mates dels camps de Bray head (el torronet al sud de Bray); s’hi passaven coses que ni gosava imaginar.
Havia pogut experimentat aixís, els perills i els paranys del festejar ; el dia de la tornada a casa, quan el grup ja era al pont del vaixell que salpava de Don Loghaire( fa Don Leri a l’orella) havia vist el seu flirt al moll fent onejar un mocador en la seva direcció. Havia fet esclatar la seva joia i és aleshores que el grup de joves despietats s’havien posat a cantar : « És el banyut,és el banyut… ». L’amigueta que tant l’havia emocionat l’havia traït amb un altre sense que se n’envisès i feia adeu al successor….Imagineu el trauma i la vergonya….
Viu el passat amb intensitat mentre el tren s’apropava de Bray. Ara ha baixat i s’està davant l’estació. Pluvineja i fa una mica de frescor. Res a veure amb la calor de cinquanta anys endarrera, era l’estiu i havien tingut un gran foc de matolls a Bray Head. Agafa un carreró i passat sota el pont del camí de ferro, arriba al front de mar. Li sembla reconèixer l’indret malgrat que és desert amb quatre gats apressant el pas per tornar a casa seva. Boniques vil.les, botigues, espai d’esbarjo, hotels, tots tancats. Esvaida tota aquesta gentussa que vagarejava, ociosa i despreocupada. Esvait el Raimon saltant sobre el dic.
Esvait el temps.
Ell també apressa el seu pas, esmunyint-se entre les rufaques. Sí, l’indret no li és desconegut, sap que cal remuntar tot el Sea Front i a ma dreta agafar el carrer que passa sota el pont del tren ; nomès són cases particulars, torres amb el seu jardinet ben cuidat. Va pujant, esbufegant i llegeix a ma esquerra : « Cuala Road ». És aquí ; havia totalment descuidat el nom que ara li sona com evident. El carrer puja fins a la casa que busca, amb el seu teulat de lloses lluentes i el jardinet regalimant de pluja. És aquí ,n’és segur . El retolet diu Mister Kilera.
Discreta hesitació abans que truqui. Se sent un lleuger fregadis i la porta s’entrobreix.Una dona madura encara jove le mira de cap a peus, l’ull interrogatiu.
L’alé asserenat li explica amb el seu millor somriure que cinquanta anys enrera havia viscut, un mes aquí per a aprendre l’anglès, en guardava un excel.lent record…etc…etc.. Ha tornat de vacances a Irlanda i com que passava molt aprop no s’ha pogut estar de venir a fer un petit pelgrinatge…Però naturalment no voldria molestar …. « ….No... no molesteu pas… » Aparentment tranquilitzada obra un poc mès la porta desfent la cadena de seguretat.
Se posen a parlar al llindar mentre segueixen caient les brumes tossudes. Li explica que és la filla més jova ,devia tenir 3 o 4 anys i no se recorda de res. Li apren qu’els seus pares s’han mort, la mare recentment, d’un cancer però fins al final anava cadia dia de bon temps a nedar al mar … Ara li demanda d’excusar-la de no fer-lo entrar ; acaba de tornar , és molla de cap a peus i voldria assecarse ,ha donat dia i hora al pairer ja que ten una gotera al teulat, no trigarà a arribar .Ho sent però no pot xerrar més … potser una altra vegada .« Sí, sí és clar…doncs que vagi bé, records a la Kay quan la vegi… » Punt i final, se saluden molt cordialment.
No plou més, deixa per sempre aquest voramar trist i desert. El decorat no ha cambiat i tornar-lo a veure no l’ha gens emocionat. La peça, la joguen d’altres, ara .
S’en va un xic enyoradís i decebut, però amb el seu feix de records
Per fi ha arribat ; ha deixat de ploure. Cuala Road number 7, can Kilera. Discreta hesitació abans que truqui ; se sent un lleuger fregadís i la porta s’entreobreix . Una dona encara jove, l’ull interrogatiu le mira de cap a peus.
Breument amb el seu millor somriure li explica que fa una colla d’anys havia viscut aquí un mes per aprendre l’anglès, ne guardava un excel.lent record etc… etc …; ha tornat de vacances a Irlanda i passant molt a prop no s’ha pogut estar de fer el pelegrinatge, però, és clar, no voldria molestar. « …. No…no de cap manera no molesteu….. I aixís doncs fa que heu conegut els meus pares » li respon la dona amb un tímid somriure… « Potser sou la Kay ? »-« No…no,jo sóc la germana petita » li diu inclinant amb gràcia el seu cap rós petinat de fresc.
La pluja ha reprès. S’apropa al portal per abrigar-se. « Excuseu ! ...Entreu si’s plau a posar-vós al reparo » mentre treu la cadena i obreix la porta de bat a bat. Fa un pas endavant l’aigua regalimant del seu cap sobre l’enrajolat de l’entrada. « Ho sento. »-« No…no és rès de l’altre món. Aquí som acostumats ! » li diu amb naturalitat.
A mà esquerra l’escala encatifida que puja a la cambra on s’estava anys enrera. De l’altra ban una doble porta amb vidres i el saló. Mobiliari molt britànic, per no dir anglès ja que estem a Irlanda ; profundes cadires de braços amb un sofà ple de « pilows ». Taules gigonyes i una taula baixa amb la tetera de porcellana xinesa al damunt. Ambient molt càlid i « cosy » peró massa carregat pel seu gust.
« Posi’s còmode ! » Li diu d’una manera molt cerimoniosa ( hi creu veure un deix d’ironia, però ja ha girat el cap i no ho pot comprovar ) . « Sou molt amable, és un plaer ….I doncs sou la germana petita de la Kay. Aquí s’està ella també ? » La Kay era la filla gran de la casa que tenia mès o menys la seva edat.
La conversa s’engega mentre le convida al saló ; s’assenten de cara per assaborir el te de la tarde. Li explica que la Kay s’ha casat i ten una torre no massa lluny ; els seus pares s’han morts i a heretat de la casa. La mare s’ha mort fa poc d’un càncer ; a noranta anys encara anava a nedar a la bàdia el temps que fès ; era una antigua campiona nacional. Se recorda ben bé de quan els seus Pares rebien joves de França. Devia tenir 4 o 5 anys quan hi va venir ell. Se recorda bé d’un jove ,cepat i moreno « very cute », molt simpàtic qu’agradava molt a la seva mare, potser era Ell ; però n’hi havien passat tants i de tantes maneres al pas dels anys !
La conversa se fa a poc a poc mès fàcil fins i tot familiar. Hasta dins aquet país deixat de la mà de Deu s’hi poden trobar gent amb qui tenes afinitats.
El temps passa tranquil, i ara la noia que se diu Jeen, li apren que és casada i emmainada, que el seu home no tornarà abans l’endemà i que els fills són de vacances de l’altre costat de l’illa a casa la seva sogre a East port. Ell li parla del seu viatge, la descoberta del país. La música sobretot. Aquesta nit a Galway passada a escoltar violins, banjos, guitarres i percussions, xarrupant gots de whisquey irlandès tant saborós i dolç malgrat el seu grau elevat d’alcool. I també els balls populars, les cançons represes en cor per l’assistència.
Ella també estima molt tot això, li fa tastar el whiskey de casa , una meravella entre un Jameson i un Bushmill pur malt.
Ella riu quan li conta les poques aventures i situacions delicades que han viscut durant el seu viatge en curs, amb els seus ulls escampant espurnes verdes, les galtes vermelles i les seves dents tant blanques. Li posa música que li agrada i comença de ballar. El seu cos prim i moré (acaba de passar una setmana al sud d’Espanya amb la família, fugint la grisor del seu país) oneja al ritme d’una jiga . La falda i la camisa volejen escampant una flaire de trèvol i de bruc barejats, que ell ensuma, embadalit….
Ara estan ballant junts una balada del tot melanconiosa, una atracció incontrolable, insuperable els anima, no poden aguantar mès…….
……I tanmateix el dia havia començat normal.
Eren a Dublin ; El viatge a Irlanda amb la seva dona i una parella de bons amics era a punt d’acabarse. Amb permís i benedicció de tots havia decidit de tornar a la ciutat de Bray ( el Brighton irlandès ) un poc al sud de Dublin a on havia passat un mes cinquanta anys endarrera. Tenia quinze anys i era el seu primer viatge tant lluny.
La colla de joves havia passat més de 2 dies sense dormir entre els trens,la visita de Londres( havien vist nomès la Tate gallery amb els Turners que li havien fet una forta emoció) i per acabar , la travessia amb barco del canal Sant Jordi de nit, sobre al pont enmig dels emigrants embolicats dins amples abrics amb les bufandes que onejaven a la llum d’una lluna enneulada.
La primera nit era tant adormit que no va ni pensar que hi poguès existir « secretes » com diuen al seu poble, i va orinar dins la seva sabata que va buidar per la finestra al primer pis sense mirar. Ningú no havia notat rès per sort ( però avui encara no n’és segur ).
Li havia tocat la família Kilera amb el Pare, la Mare ,l’Àvia i la nina de la seva edat poc o prou. Se deia Kay portava minifaldilles eixamplades i pujava sempre l’escala davant d’ell, malauradament no era pas al seu gust. Prenia sovint el « Lunch » amb ellos. Per li fer plaer li havien comprat una ampolleta com de gotes pel nas,amb oli d’oliva comprada a la farmàcia. Li aprenien mots gaelics com bona nit, bon dia, que els hi havien après a l’escola, però ja no sabien aquesta llengua. Eren admiratius del General de Gaulle i s’estranyaven de la seva opinió contrària ; reflectia amb plena solidaritat, la de la seua família que era per l’Algèria françesa ( vegeu si sou interessats els documents sobre la situació política del moment).
De tot això se recordava dins el tren que vorejava la mar cap a Bray. Les parades se succeien amb el nom en anglès i en gaèlic. Un voramar verd i fangós mig esborrat pel plugim i les brumes baixes. No es recordava pas de l’existència d’aquest tren que malgrat tot semblava molt cansat.
Havia estat un moment destacat de la seva vida. Era el 1959, tenia 15 anys,el temps de l’infància tot just s’acabava. Aquesta data amb d’altres li serviria mès tard a ordenar els seus records que sinó s’haguessen barejats. N’hi havien d’altres com és ara la data de naixença dels seus 3 mainatges,els seus casaments, la seva instal.lació al país i altres no tant agradables. Havia estat un trencament amb la rutina amb un toc d’exotisme i una impressió de llibertat.
Malgrat tot no havia sigut rès de l’altre mòn. Una rutina cambiada per un altra. Se trobaven entre companys del viatge al tenis, a la piscina on l’aigua no podia ser més freda( d’un capbusset al mar ni ganes ni idea). Passejades al « sea front » en fi de tarde amb els casinos on arriscaven uns quants durets. La trobada amb tipus humans de tota mena. S’havia avingut amb un tal Raimon de Barcelona i havia parlat més castellà que anglès. En aqueixos temps no tenia la capacitat de conversar en català, la llengua dels seus avis. Se recordava d’aqueix pallago saltant i ballant sobre el dic del front de mar cantant Djingle Bell en català : « Tinc un pel ,tinc un pel ,tinc un pel al cul !... »
Allavores portava molt interès als segells postals i a les monedes .Aquestes darreres eren molt variades amb els pence i els shellings ; podies remuntar la dinastia dels Windsor fins a la reina Victòria amb monedes mig esborrades de mès de cent anys. En feia col.lecció i era molt orgullós d’haver trobat un farthing (quart de penny) que ja no era mès usat.
I ben segur les primeres emocions amoroses amb joves minyonetes que eren les soles amb la família d’acolliment amb qui parlaven l’anglès. No sabia d’on sortien però n’hi havien en orri. Tot era molt romàntic , ben educat i molt dolç.. Eres satisfet quan havies pogut comprovar el teu poder de seducció i obtenir un bes sobre la boca amb la llengua i el permís de passejar les teves mans indiscretes el mès a prop de les zones sensibles . El cinema era l’indret el mès escaient ; en començar la sessió calia però aixacar-se i cantar amb tothom el « Got save the queen » .Existien zones mès « hard » com li explicava aquell francès vanagloriat, mès gran i experimentat, que havia trobat al « Sea front » i que anava a passejar amb la seva amiga entre les mates dels camps de Bray head (el torronet al sud de Bray); s’hi passaven coses que ni gosava imaginar.
Havia pogut experimentat aixís, els perills i els paranys del festejar ; el dia de la tornada a casa, quan el grup ja era al pont del vaixell que salpava de Don Loghaire( fa Don Leri a l’orella) havia vist el seu flirt al moll fent onejar un mocador en la seva direcció. Havia fet esclatar la seva joia i és aleshores que el grup de joves despietats s’havien posat a cantar : « És el banyut,és el banyut… ». L’amigueta que tant l’havia emocionat l’havia traït amb un altre sense que se n’envisès i feia adeu al successor….Imagineu el trauma i la vergonya….
Viu el passat amb intensitat mentre el tren s’apropava de Bray. Ara ha baixat i s’està davant l’estació. Pluvineja i fa una mica de frescor. Res a veure amb la calor de cinquanta anys endarrera, era l’estiu i havien tingut un gran foc de matolls a Bray Head. Agafa un carreró i passat sota el pont del camí de ferro, arriba al front de mar. Li sembla reconèixer l’indret malgrat que és desert amb quatre gats apressant el pas per tornar a casa seva. Boniques vil.les, botigues, espai d’esbarjo, hotels, tots tancats. Esvaida tota aquesta gentussa que vagarejava, ociosa i despreocupada. Esvait el Raimon saltant sobre el dic.
Esvait el temps.
Ell també apressa el seu pas, esmunyint-se entre les rufaques. Sí, l’indret no li és desconegut, sap que cal remuntar tot el Sea Front i a ma dreta agafar el carrer que passa sota el pont del tren ; nomès són cases particulars, torres amb el seu jardinet ben cuidat. Va pujant, esbufegant i llegeix a ma esquerra : « Cuala Road ». És aquí ; havia totalment descuidat el nom que ara li sona com evident. El carrer puja fins a la casa que busca, amb el seu teulat de lloses lluentes i el jardinet regalimant de pluja. És aquí ,n’és segur . El retolet diu Mister Kilera.
Discreta hesitació abans que truqui. Se sent un lleuger fregadis i la porta s’entrobreix.Una dona madura encara jove le mira de cap a peus, l’ull interrogatiu.
L’alé asserenat li explica amb el seu millor somriure que cinquanta anys enrera havia viscut, un mes aquí per a aprendre l’anglès, en guardava un excel.lent record…etc…etc.. Ha tornat de vacances a Irlanda i com que passava molt aprop no s’ha pogut estar de venir a fer un petit pelgrinatge…Però naturalment no voldria molestar …. « ….No... no molesteu pas… » Aparentment tranquilitzada obra un poc mès la porta desfent la cadena de seguretat.
Se posen a parlar al llindar mentre segueixen caient les brumes tossudes. Li explica que és la filla més jova ,devia tenir 3 o 4 anys i no se recorda de res. Li apren qu’els seus pares s’han mort, la mare recentment, d’un cancer però fins al final anava cadia dia de bon temps a nedar al mar … Ara li demanda d’excusar-la de no fer-lo entrar ; acaba de tornar , és molla de cap a peus i voldria assecarse ,ha donat dia i hora al pairer ja que ten una gotera al teulat, no trigarà a arribar .Ho sent però no pot xerrar més … potser una altra vegada .« Sí, sí és clar…doncs que vagi bé, records a la Kay quan la vegi… » Punt i final, se saluden molt cordialment.
No plou més, deixa per sempre aquest voramar trist i desert. El decorat no ha cambiat i tornar-lo a veure no l’ha gens emocionat. La peça, la joguen d’altres, ara .
S’en va un xic enyoradís i decebut, però amb el seu feix de records