el passatge

El passatge
Sem al final de juny . Els dies s’allarguen,una tramuntana fresqueta anima el cim dels arbres encara verds,la cigala brunzina mès enllà de la corregada. Acaba d’estassar una feixa d’olius ,s’ha assentat al pedrís i trenca unes quantes ametlles que li han deixat els esquirols. Encara té bones i sanes dents ( fa part de les quintes criades amb dentifrius enriquits de fluor). Li dol una mica l’esquena, els desnuilladors enrigidits necessiten un temps d’escalfament però després, raï, com abans ; o gairebé ! Sap que no ha de sobrepassar una hora seguida de feina a la vinya , aixís cada dia hi pot anar. A la fresca, de bon matí o al capvespre agafa el camí de Vall Llorera a caball del seu « petarell » com diuen els gavatxos veïns . Aquí tothom el coneix fa potser quatre o cinq generacions. « Té ,mira ! Espia-lo el centenari ! Fa ! és aixorit avui . »
I és veritat que és vell i revell, ha deixat de comptar d’ençà dels cent anys. Segur que les pallagues no li diuen més coma abans « Per tu és de franc, no tenes de pagar ! ». Sí que devia ser prou boniquet perqué fa poc una amiga seva de noranta anys li havia dit en francès « Tu as encore de beaux restes ! ». Per ell el temps no existeix més, s’ha fet amic amb el temps. És feliç malgrat que hagi perdut tots els seus amics i coneixences. És cèlebre, i molt més ennllà del departement, ell també coneix molta gent però s’aven amb molt pocs. És un solitari, troba el seu contentament en espiar la naturaleza, cuidar els arbres qu’ha plantat, meditar davant del Canigó, escoltar música i llegir llibres. La familia és molt atencionada, le van a recocirar sovint. Ha deixat, com per la seva edat, de fer el compte dels seus bés i mès nets. És curiós de veure com surten quan neixen, encara no n’ha vist cap que se l’hi assembli ni de lluny. Potser s’anirà el dia que s’esdevingui.
Fa anys i planys que se cuida d’un boçí de terra heretat dels avant passats i que s’habia perdut. Fa anys que passa la majoria del seu temps lliure a afaiçonar l’indret al seu gust seguint els seus desitjos en tota llibertat. Els primers anys va rebre la visita dels gendarmes, van constatar l’abséncia de cultius prohibits i no va veure ningú més a part de la fauna local : llebres, taixons, esquirols singlars i altres pallagostins. Els veins van blegar al pas del temps i se va retrobar sol enmig de l’erm. L’indret va esdevenir molt singular amb arbres de tota mena molt ben cuidats, una corregada, un casot amb la tortugada, un bosc, un timbau, una bassa cimentada fins i tot un jardí exòtic, últim somni fet realitat. Per ara és un amfiteatre obert al sud est, d’esquena al Canigó, on la tramuntana no toca, aixís s’hi pot estar tot l’any sobretot a l’ ivern. Allà retroba el seu equilibri purgant l’agram al sentit propi i figurat .S’hi sent lliure, feliç i en plena salut fins i tot ara amb el feix dels anys.
Doncs altre cop ven de visitar i cuidar el seu Edèn i descansa cruspint ametllons. Ha tardat, la foscor ha guanyat poc a poc el fons dels còrrecs i el sol fa una última carícia als turonets dellà la plana de Moixana. És l’hora de blegar. Cap fressa sinó el seu alenar i els seus passos pujant el senderol. Sent que li caldria apressar aquest pas per arribar més aviat a la votura. Perqué avui ha vingut amb el cotxe ja que tenia material pesat a traginar. Li ven com una angoixa, una mena de destret. Si s’escoltés arrencaria a còrrer. Tomba l’ esquena i veu a dalt les branques del vell roure sacsejades per una ràfega sobtada, imprevisible. Li sembla veure dins la foscor una ombra avançant cap avall. L’ agafa una forta basarda, cal que se posi al reparo del cotxe i que deixi el terme el més aviat millor. Encara quatre passes i aquesta por pànica que se fa més forta. Els dits tremolant obra la porta i s’assenta al volant .
Alleujat se tanca a clau…. Mira a l’ entorn.. Res sinó el silenci i la foscor…No…Sí, hi ha quelquhom, veu l’ombra d’abans que s’apropa rapidement…Engega el motor i campi qui pugui se dirigeix avall de la carrerada. Bufa mig tranquil.litzat…No hi pot haver cap ombra ! El cami que fuig al retrovisor és desert. Quina bogeria ! Ja havia ressentit això altres
vegades, sempre a la mateixa hora, dins de llocs deserts, però mai amb aquesta intensitat. Ten massa imaginació…
El camí segueix el fons de la vall, encès pels llums del cotxe, és encara lluny del poble, li triga d’arribar al coll … I mira ! vet’aquí l’ombra ha tornat, plantada al mig del camí, passat el primer revolt. No la pot evitar, però cap fressa , ha passat a travès ! « Te cal calmar manyac ! Tot això són bestieses. Tranquil, tranquil ,no passa res . ». I tanmateix ho ha vist, o potser s’ho ha somniat ? … I de sobte veu al retrovisor l’ombra assentada al darrera del cotxe.. i no la veu més…i ara és assentada a la seva dreta, immòbil. No té el temps d’enregistrar lo que passa com llançat dins un tobogan a tota pressa. Els esdeveniments li passen per davant. El seu peu rellisca sobre els pedals i de sobte el cotxe para al més profund de la vall.
El cor li bat a cent a l’hora i té el pit botat a s’ofegar amb una forta dolor com si fés l’infarct. Allavores l’ombra surt de la seva immobilitat, fa caure la màrfega qu’el cobreix , li posa la mà amistosament sobre el genoll. » No t’angoixis més, home ! Per lo que sembla ets més que madur i hauries de ser curat d’espant. Mira, no sóc dolent, no te vull cap mal. ». La veu és càlida com la presència, la cara li recorda la del seu oncle estimat, potser és fals però l’asserena una mica. Fins i tot pot arribar a articular unes quantes paraules « Qui sou vós ?....sou…la mort ? » « Jo sóc qui vols que sigui, diu amb un somrís mofeta » -« Això no fa avançar gaire, jo diria que sou un ocell de mal auguri, aquí per enganyar-me. »-« No en cap manera. Sóc aquí com el temporal de la mare de deu d’agost, com la primevera despès de l’ivern, Sóc aquí perque s’escau l’hora i el dia que és escrit de sempre. I a més sóc aquí per ajudar-te. Saps, has sentit a parlar de l’àngel de guàrdia ? I bé els han suprimits perqué no impedien de fer bestieses i imprudències, i han reforçat el nostre còs d’intervenció. »
Parlar asserena, i és veritat qu’ara se sent més còmode. La conversa a agafat un caire interessant. Si lo que diu és veritat és que hi ha quelquhom desprès ! Pregunta bàsica….. « I quin és aquest còs d’intervenció del qual parleu ? » - « Nosaltres som, com diria, som aquí per ajudar la gent el dia del gran passatge. Som les amables guies que faciliten les coses. » - « Ah ! perquè el moment ha arribat ? » Ell absorbit pel manteniment del seu Edèn, no hi pensava més, i era tant vell, potser que l’havien descuidat. Al final no era descontent qu’arribi, l’agafava una mica desprevingut, però sempre deu ser aixís. Havia d’arribar, i bé, ja hi sem, doncs endavant !
« I doncs, qu’haig de fer ? » - « No passis pena, ven tot sol, peró si tenes una idea, i com que m’ets prou simpàtic te deixi llestar la manera qu’et sembli més escaient. » Veiam, i si ho fés a la manera dels monjos budistes. Immersió dins una meditació cada cop més profunda fins alcanzar el punt d’intensitat màxima,i quan és a punt d’esclatar fer el salt de l’altre costat. » Com vulguis ! Això me sembla difícil,però lo que és dit, és dit . ». Ple d’il.lusions sall del cotxe i s’assenta al peu d’un roure centenari per ara il.luminat dolcement pels rajos de la lluna plena que s’acaba d’aixecar. Engega els processos de concentració. Només pensa amb el seu respir. Poc a poc deixa de sentir els braços, les cames. Deixa de sentir tot lo que el rodeja. Al final és com assentat sobre un petit núvol que se gronxola al ritme del seu cor. Torna a veure els moments més agradables i dolents de la seva vida. S’escampen sons i flaires delicades i embriagadores. Ara s’està al fons del mar, però poc profund, ja que veu els raigs del sol filtrats per una minça capa d’aigua blava i calenta .Els peixos van i venen al ritme de les ones. De quan en quan le venen a besar. Peró no, no el besen, li venen d’arrencar un bocí, i se le cruspeixen. Tira un cop d’ull, com pot, a la rodalia. És una branca de corall, entre milers d’altres i per ara serveix d’estipendi a un gòbit irrespectuós. Ja haura fet el salt, el passatge i assumiria el destí d’un Karma molt dolent. Quina horror ! Però li parlen de la superfície de l’aigua. « Hei ! desperta-te » li crida l’amable guia sodrillant-lo de cap a peus. Uf ! quina sort s’havia adormit .
Fracàs doncs del mètode budista. « La son és un altra manera de passatge . Però per ara no és pas adequada » diu l’amable guia. « Volem quelquhom de més ordenat i perenne. La son i els somnis vagaregen massa, no els pots comandar amb facilitat. Volem quelquhom de més bé per tu. Doncs mira te deixi uns quants instants més per escollir una altra manera. Me queda poc temps perqué jo, al
primer raig de sol desapareixo. I potser aquell que me succeira, perqué ben segur n’hi haura un altre, no serà tant bondadós. El nostre centenari no sap més que pensar i fins i tot troba l’exercici un poc pesat. Mentre hi repensa la guia amable agafa un garrot ben gruixut i d’una forta revolada sul clatell, estaborneix per sempre més el nostre passatger... Una pluja d'estels, una forta llampada i res més……

…..És el vent .El seu alè càlid i i tendre va i ve al llom de la carena resseguint puigs i pujols acollidors. La seva carícia puja i baixa amb regularitat, de cops lleugera, de cops més forta. Va a tocar els llocs més secrets d’aqueixes terres per descobrir. El ritme de la carícia creix i s’afluix al seu voler. A poc a poc desperta una sorda remor, un fremiment que va inflant-se i de cops se torna crit. Crit i rialla. Sobretot si ha decidit de forçar el pas, de fer uns quants remolins que se fiquen al més profund de les coves amagades. Tot és capgirat i sacsejat alhora de tots costats, no s’aguanta més. Allavores se torna a fer carícia i la branca rep amb delícia el seu sospir calent i olorós . I ara és ell qui rep la carícia del vent, s’obre al ritme dels seus desitjós, és la rumor que se fa crit, que se fa rialla…..
Podria continuar el viatge el temps que vulgui, ja que és ell qui mana. Ten la clau i pot engegar el somni a qualsevol moment. Però ha decidit tornar al seu segon estat o més ben dit al seu altre estat ja que no hi ha cap prioritat ni preferència. D’ençà que s’està aquí, després d’un passatge una mica brutal malgrat la bondat d’una amable guia excepcional, pot escollir entre els dos estats. O bé el seu esperit se passeja dins l’univers infinit del somni, o bé se materialitza momentaniament enmig d’una enorma, gegantina estesa mineral. Pren allavontes l’aspecte d’una bombolla translúcida. És oberta a la part inferior. Se mou fent contraccions rítmiques de la part superior, un poc com fa la medusa al fons de l’oceà. És una propulsió lenta però segura i sense cansament que li dona una certa autonomia. Se pot arrapar a les parets dels penyasegats minerals que le rodejen. Són una colla d’un centenar repartits cada cent metres. A vegades se toquen i és un contact molt agradable, i a més això desperta un so com d’un esquellí cristal.lí. Són colorades ; cambien el color amb una ritmicitat qu’és propia a cada una d’elles i permet aixís de les diferenciar. Quan volejen totes juntes,onejant, fa un conjunt molt bonic i si s’entretoquen, és una pluja de campanetes molt delicades i fines, un poc com quan passes una porta amb una cortina antimosca.
La grossa estesa mineral s’estira sense fí. Al cel és com l’entrada d’una cova fent un túnel que s’enfonsa com una ampla canal de goma fent curves. S’hi passejen, volejant, deixalles de tota mena com les restes esbocinats d’una tormenta esfereidora. Per sort s’està lluny d’aquest rambal. Aquí baix sembla molt quiet. Però no s’hi cal refiar. De quan en quan passa un bòlid com un tren d’alta velocitat, sense horari,sense trajectòria. Te podes quedar tranquil molta estona i de cops en tenes tres o quatre seguits. Surten del túnel de dalt i llisen seguint les curves de l’estesa mineral fent un xiulet esgarrifós.
Sents el xiulet de lluny i normalment tens el temps de posar-te a l’abric. Prou sovint tanmateix, xoquen amb una bombolla que s’estavella en mil bombolletes que se van a barejar amb les deixalles volejant més amunt. Cal fer molt a polit sobretot quan vol passar al seu altre estat, aquell de viatjar pel món del somni, perqué se podria trobar sense la seva bombolla qu’ha sigut esbocinat sense pietat. Ni gosa imaginar les conseqüències. Per això sol arrambar-la dins una ampla esquerda protectora, tallada al mig de la grossa estesa mineral……
Aixís va la vida per ell després de la seva trobada amb l’amable guia i el seu passatge. S’avorreix un poc fent de bombolla però sempre pot fúger dins el món del somni amb la seva infinitat de possibles. Fins i tot pot tornar al seu Edèn ara perdut i molt més romàntic, però sense el contact físic, ja que és nomès l’esperit del centenari per lo que sembla. Pot trobar també l’amable guia amb qui s’ha fet amic. Tenen llargues converses mentre la bombolla és al reparó a l’esquerda. Li ha après que les bombolles eren l’iniçi de la conquesta d’una nova part del món mineral per l’esperit. Li ha explicat qu’el seu
aspecte de centenari l’habia hagut de deixar, alliberant nomès l’esperit. Havia tornat al món orgànic variant terrestre de la materialitzasió de l’esperit.Ara que és una bonica bombolla fina i lleugera, l’estranya molt la seva materialització terrestre tant fràgil i pesant ,tant complicada, lletja i dolorosa a dintre. No la pots tallar en dos sense que cridi i t’embruti els dits amb l’impossibilitat total d’adobar-la. Molt sovint se demana qui ha pogut imaginar aquesta complicada màquina d’absorbir ,pair i eliminar altres matèries orgàniques i a més fer- la conscienta de la seva monstruositat ?

Quan demana el com i el perqué de tot això , l’amable guia se posa pensarós, els ulls mig clucs, arrufant el front,les celles interrogant :
« Poc qu’en sé res, jo ! Que vols que’t digui ?.......És aixís