RECORDS D´IRLANDA

Aquesta nit segurament perquè ahir vaig mirar un vell àlbum de fotografies. Fotografies fetes per mi , en les que es veien els meus fills molt petits i els impressionants paisatges de Irlanda, en concret el Kerry , he somiat amb una persona que em va impactar la seva coneixença.
Estàvem de vacances al estiu, jo que tinc un esperit aventurer, mai a la vida he previst ni el lloc que ens allotjaríem ni l’hotel ni molt menys el lloc on menjaríem. La vida crec que es una aventura i es molt més aventura quan estàs de vacances i tot esta per coneixer i viure.
Ens varem trobar a un petit i meravellós lloc prop del mar, la carretera el vorejava i pel camí ens havíem assadollat de bellesa. Els espadats sovintejaven. Tot tenia color verd, o quasi tot, de tant en tant, mes ben dit molt sovint es veien ramats d’ovelles de color blanc amb potes i cara de color negre. Els menuts amants de la natura com jo, restaven bocabadats. Les cases menudes, envoltades de flors , quina meravella de natura. Inclús a les vores de la carretera tot estava cobert de flors de tots colors. Els quatre gaudíem del espectacle de la natura. Feia un sol esplèndid. El meu home va dir. Al proper poblet ens quedarem a dinar.
Al cap de poques milles, allà ho mesuren així , varem parar al poblet. Semblava de postal. No ens va costar gaire trobar una fonda en la que varem menjar el millor xai que segur havíem menjat a la vida. Unes costelles amb herbes aromàtiques que tenien tots els sabors i de postres un pastis casolà de maduixes i gerds, que ens varen assegurar les havien collit al seu hort. La noia que ens servia tenia uns bonics ulls verds i el cabell que tenen molts irlandesos, de un bonic color vermellós.
Encisats amb la seva amabilitat li vaig preguntar si podríem trobar alguna habitació, llavors ja ens havien decidits a quedar-nos a dormir. La noia desprès de rumiar una mica va dir. Bé no tenim hotel més la meva tieta la Keyra que viu a les afores del poble a vegades lloga habitacions. Si volen jo li puc telefonar. Si varem dir tant jo com el meu marit, ens faries un favor.
La noia va tornar al cap de poc. Si , la tieta diu que hi poden anar. Es fàcil de reconèixer, es la casa ultima del poble, esta damunt d una muntanyeta, a sota i ha una petita platja i allà hi veuran mes hortènsies de les que hagin vist mai. Està colgada de flors la casa, va dir la noia.
Ens varem acomiadar i varem agafar el cotxe cap a casa la Keyra. Era tal com havia dit la neboda. Quin be de Deu d hortènsies i flors,la caseta era de color blanc . El meu fill petit va tocar una bonica campaneta daurada, que havia a la porta. Va sortir una senyora de mitja edat de cara pigallada i riallera. Tenia els mateixos cabells rojos de la neboda i els seus ulls verds d´ aigua. Va somriure als nens ens va saludar i ens va fer passar a una caseta que semblava de postal, ella també ho semblava, portava un vestit florejat sense mànigues i uns mitjons. Un de color blanc i un de color vermell i unes sandàlies de tires i els cabells els portava molt llargs en dues gruixudes trenes. Perdonin va dir dirigint-.nos a nosaltres estava treballant al hort. Ens va portar per una escala de fusta al pis superior, a una habitació que tot era de color de rosa. Les parets, els llençols , els quadres de flors, que ens va dir els havia pintat ella mateixa. Inclús les cortinetes eren de color de rosa. I havia un llit de matrimoni gran i al costat una habitació amb dos llitets, aquesta era de color lila clar. Al costat hi havia un quarto de bany antic de marbre amb aixetes molt lluentes i molt polit tot. Els va bé va preguntar, els agrada ?
I tant que si varem dir nosaltres, el meu home va preguntar. Ens podrirem quedar un parell de dies ?
Si va dir la senyora, els que vulguin, si volen també els puc fer el menjar m’agraden molt els nens..
Doncs fet vaig fer jo. Em dic Maria, aquest es en Lluís el meu marit i els meus fills, en Dídac i en Marcel.
Jo soc la Keyra, soc vídua , el meu marit va morir fa molt de temps al mar i em va bé una mica de companyia.
Aquí sol ploure molt va fer, si volen poden aprofitar per visitar una mica els voltants o anar a la platja. El sopar serà a les set, si no els fa res.
Ben pensat vaig dir jo, anem una mica a buscar petxines i a jugar una mica a la platja.
I així va ser com varem conèixer la Keyra, les histories que ens va explicar, els llocs que ens va portar, no ho oblidarem mai. Si la
Keyra era una persona especial, de les poques que es coneixen a la vida. Una persona lliure i màgica . Més això es una altre historia.