Realitat

La pluja queia sobre el cel de València. Sophie caminava pensativa. Tot aquell món que s'estenia davant dels seus ulls, pareixia ser només un simple pensament dintre de la seva ànima. Es trobava estancada arreu dels seus pensaments, sense trobar ningún camí de sortida. Cada pas que donava, la feia allunyar-se més de la realitat. Què era la vida per a ella? Un camí que hi havia que sobredur tot el millor posible. Veia a la gent caminar caminar amb un rumb marcat, però a la volta ningun camí en absolut. Sophie sempre havia viscut amb la idea d'una vida marcada pels somnis d'una infància, que anaven canviant a mesura que passaven els anys. Però havia arribat a un punt en la seva vida, que li va fer replantejar-se de veritat aquest ideal mundial. Tot el món tenia un camí marcat per a seguir des del seu naixement fins a la seua mort. Això no es podia canviar. El món està predestinat al fracàs, al fracàs dels sentiments i les experiències. Una persona arriba a un moment del seu camí en el que deixa de sentir. La juventut es un camí de somnis e il·lusions. Il·lusions cautivades per la llibertat i aniquilades per la bellessa de les petites coses. La humanitat és conformista. Conformista fins al punt d'acabar en un cercle viciós del qual seria imposible sortir.