Infantesa

Pere no podia dormir aquella nit. L'alé blanquinós de la lluna s'havia estés arreu dels seus ulls i l'havia hipnotitzat. Va pensar en la seva iaia, aquella dona que no veia ja des de feia més d'un any. Des d'aquella vesprada de tardor, no la va tornar a veure. Totes les nits parlava amb els estels i la sentia al seu costat, encara que estigueren a galàxies de distància. No va saber en quin moment va ocórrer, però es va adormir. Una vella bici es trobava aparcada a la caseta de la iaia. La melancolia i la soletat reinava al jardí. Els arbres tenien fred, i el vent els acariciava suaument les seves branques, fent-los sumir-se en un profund somni fins la primavera. Pere estava sentat al bancal, menjant-se l'entrepà, i observant les avelles. Aquells insectes, que imitaven perfectament la humanitat. Ataquen sense haver sigut atacats i, el més important, volen per no estar tancades a les arrels d'un món oblidat pels sentiments.