Que se sent dintre de la panxa?

Ja era gran i aquella nit ja tenia ganes de sortir d'aquella cova fosca i humida, sobretot humida. A més, ja m'avorria allí dintre i quasi no tenia espai per moure'm. Cada cop que em movia tocava coses que hi havia fora de la cova i era una sensació molt estranya, i quan ho feia per a no dormir-me d'avorriment tot es començava a moure's, com si hi hagués un terratrèmol. Així que vaig decidir de no moure'm tant, però es que estava en una posició tan incomoda! Molts cops no ho podia.
Abans de que comencés a sentir ganes de sortir d'aquell lloc m'hi trobava molt a gust, però sovint sentia unes veus que parlaven com si fossin tontos i estiguessin en un manicomi, i el més fort era que semblava que em parlaven a mi. A més em parlaven cridant, com si no els pogués sentir amb aquelles veus tan greus! I a sobre ja m'avien ficat nom, sense consultar-m'ho abans. Aquesta gent gran són el que no hi ha, primer es fiquen a parlar-me com si fossin tontos i després decideixen per a mi.
Bé, tornem al tema en que estàvem. Aquella nit no vaig poder aguantar més dins d'aquell lloc i vaig decidir trencar la porta que em tenia allà dins tancada, però tota la humitat que hi havia al meu voltant es va anar marxant més ràpidament del que hauria pogut pensar. Just en aquell moment va haver-hi el terratrèmol més gran que havia viscut des de que tenia consciencia del lloc on estava. Tot és va començar a moure i quan per fi tot va tornar a estar com sempre m'havien tombat panxa enlaire. Vaig veure una llum, però no semblava que fos aquella que havia sentit de la televisió que et portava a la mort, perquè encara no havia vist mai res, així que vaig anar obrint pas pel camí fins aquella claredat que no havia vist mai. Just en el moment en que vaig poder treure amb el cap un senyor amb les mans blanques hem va agafar i quan vaig ser afora li vaig dir:
- Ja era hora de que vinguessin les ajudes!
Quan vaig haver descansat una mica pel gran esforç que havia fet per haver de sortir d'aquell lloc, vaig adonar-me que hi havia molta gent en aquella habitació. Quatre persones grans, la dona que m'agafava, un home amb el braç vermell i la marca de quatre dits blancs al costat de la dona, un senyor amb la bata blanca i una noia amb barret i bata blanca. Al cap de dos dies va anar venint i marxant tanta gent que aviat vaig perdre el compte. Però recordo en especial les quatre persones velles que vaig veure al principi, perquè van ser les persones més pesades i insuportables que vaig tenir al costat. Sempre dient-me com si fos tonta:
- Ai, que bufona que es aquesta nena.
- Vine aquí guapa.
- Mireu quina careta.
I altres coses així.